Napoleó i la religió

"A l'infantesa, el xicot havia crescut amb força fervor. Després no oblidaria mai la seva preparació per a la primera comunió, i aquell dia esdevingué sobresortint per a ell tota la seva vida. Però quan li va venir l'ús actiu de la raó no va trobar matèria en la que exercitar-se pel que fa a la religió. A les preguntes relatives al No Vist no s'hi responia més que amb una polsosa afirmació, sovint insincera. Això succeïa en conjunt en l'educació de la joventut, si més no en la de les classes acomodades, en aquell món de la França de 1780. Per tal que les coses li haguessin succeït diferentment a Napoleó quan era un xicot hauria fet falta, o bé que hagués associat vigorosament les idees de tal manera que el que estimava hagués estat entreteixit amb l'esperit de la fe fins al punt que abandonar-la hagués estat abandonar-ho, o bé que en el nen hi hagués hagut quelcom de fonamentalment original i diferent de les generacions a les que pertanyia. Normalment, segons el desenvolupament de la vida d'aquell moment, Napoleó havia de perdre la fe, especialment perquè es trobava lluny de casa. Res del que l'interessava estava relacionat directament i vitalment amb la religió formal que veia. La religió no li representava el seu país ni les coses que li havien ensenyat a admirar, ni la pràctica, l'exemple i la impressió diària d'una personalitat a la que reverenciés i restés disposat a seguir. Pel que fa al fort element d'excentricisme que de vegades impulsa un individu al conflicte amb l'esperit del seu temps, Napoleó no era d'aquesta mena. Era totalment del seu temps, i tot i que fet en més gran escala que els seus contemporanis, era de la mateixa estofa i constitució que ells. Els errors que va cometre eren els errors d'ells, els seus entusiasmes eren els mateixos, el que acceptava com a la cosa més natural eren postulats generals del seu temps. Entre els seus companys, els més grandets parlaven en l'habitual llenguatge escèptic dels seus pares i eren el que seria ell mateix. No hi havia cap contrast que l'obligués a meditar, i fins i tot el ritual imposat era superficial, apressat, mort."



Hillaire Belloch a Napoleó (1932)