Un idealisme fred

Anomenaríem idealisme fred a un pensament o ideologia liberal a nivell econòmic (com més mercat i menys estat, millor), desregulador a nivell social (que cadascú s’espavili com vulgui/pugui), immobilista a nivell polític (no cal reformar la gestió política, el sistema de partits actual ja va bé), conservador a nivell moral (idees clares i contundents, retorn als vells i contrastats costums, les coses al seu lloc), individualista a nivell de filosofia social (les comunitats i la comunitat no tenen valor per si mateixes, l’important és la trajectòria personal), desinteressada a nivell intel·lectual i cultural (la filosofia i l’art són entreteniments decoratius socialment irrellevants), condescendent a nivell d’actituds (l’humanisme, la calidesa, són debilitats dels febles i dels que no toquen de peus a terra), conformista a nivell religiós (ja va bé l’estructura eclesiàstica catòlica), indiferent a nivell espiritual (desinteressat en veure la vida com un camí en funció del transcendent).

Amb aquestes caricaturesques, extremades i incompletes pinzellades mirem d’al·ludir a una manera de veure les coses que pot estar agafant força a casa nostra. En diem “idealisme” perquè aquesta manera de veure les coses opera, pels que la viuen, com un pensament motivador i mobilitzador, com una “causa”, com un programa desitjable que cal impulsar i difondre al màxim pel bé de la nostra societat i dels qui la formen. Pels que s’hi identifiquen (no amb la caricatura que hem fet, sinó amb la versió en positiu que li correspon), és una aspiració que mereix que s’hi dediqui temps i esforç. És un programa aglutinador, una crida a aplegar-se al seu voltant. És un vertebrador de la concepció del món de les persones que s’hi apunten. És una referència col·lectiva que cal potenciar fins a fer-la hegemònica pel bé de tots.

I en diem “fred” perquè el seu funcionament passa molt més per la raó que pel sentiment o l’emoció (facultats que són vistes amb certa reticència o com a secundàries, subordinades a la raó; es privilegia la intel·ligència racional per sobre de la emocional, hom no es deixa arrossegar per sentimentalismes; és un pensament que “toca de peus a terra”, que sap que “business is business” i que “tot això està molt bé, però...”). En diem pensament “fred” perquè els valors que el caracteritzen no són del tipus “admiració”, “agraïment”, “altruisme”, “atenció als problemes dels altres”, “compassió”, “comprensió”, “cordialitat”, “delicadesa”, “disponibilitat”, “dolcesa”, “fraternitat”, “generositat”, “humilitat”, “igualtat”, “innocència”, “modèstia”, “sensibilitat”, “solidaritat”, “tendresa”, etc. sinó que més aviat s’identifica amb valors com “a cadascú el que li pertoca” o “el que s’ha guanyat”, “ambició”, “competència”, “coratge”, “disciplina”, “eficàcia”, “espavilar-se”, “exigència”, “èxit”, “força”, “influència”, “innovació”, “lleialtat”, “llibertat”, “ordre”, “poder”, “prestigi”, “professionalitat”, “realisme, “respecte”, “responsabilitat”, “seguretat”, etc.

L’idealisme fred promou persones molt correctes, atentes, complidores, responsables, protectores de la seva família, defensores del seu país, bones persones en el sentit de tenir bons costums i no fer mal a ningú ni degradar-se, ciutadans complidors del seu deure. Persones alhora amb un punt d’insensibilitat, d’indiferència pel sofriment dels altres, d’inconsideració pels que no se’n surten o no estan a l’alçada. No es tracta d’una qüestió de noms de persones ni de grups.

Ningú se sentirà identificat amb aquest retrat-robot. Aquí el rellevant no són els noms sinó les idees. Del que es tracta és de veure fins a quin punt està cristal·litzant, s’està difonent a Catalunya aquest idealisme fred, i quin impacte pot tenir a nivell social i personal en el nostre present i el nostre futur. Un idealisme fred que no només es vertebra a sí mateix, sinó que pot influir en el seu entorn, propiciant per exemple un “sobiranisme fred” (on la passió pel país s’assembla més a la passió esportiva que no a la preocupació pel tirar endavant plegats d’un conjunt de ciutadans, per l’afirmació d’unes característiques més que no pas per la potenciació d’una cultura que, alhora que recull la rica herència del passat, aporti sentit i fondària a la vida dels membres del col·lectiu). O fins i tot un “progressisme fred”, on la defensa de la justícia, de la igualtat d’oportunitats o del benestar i el progrés a nivell col·lectiu es combinin amb pràctiques personals més insensibles, de més “suficiència”, més depenents de la moda i l’espectacle o de la promoció personal. Potser estem parlant d’un fantasma, potser estem veient el que no hi ha. Potser estem deformant l’anàlisi en base a determinats prejudicis o determinades pors. Potser la realitat no va per aquí. Però com que ens sabria greu que hi anés, i val més prevenir que curar, val la pena que impulsem i compartim la reflexió sobre els corrents ideològics que van conformant la nostra dinàmica col·lectiva.

(Aquestes notes van ser escrites cap al 2006. En rellegir-les, veig que hi ha dues coses que han modificat l'entorn en el que van ser pensades: la irrupció de la crisi econòmica i l'onada independentista. Crec que la crisi ha desactivat la virulència aparent d'aquestes posicions, però sense cap procés de modificació profunda de les mentalitats; per tant, crec que aquest idealisme fred s'ha fet més discret, menys visible, però segueix vigent. I part de l'onada independentista actual entronca amb aquesta mentalitat. Per això m'ha semblat oportú recuperar aquesta reflexió).