Democràcia i religió

En el seu article Democracia liberal y religiones publicat a La Vanguardia el 28 de juny de 2010, l'amic Ferran Requejo comença dient: “Parece claro que el cerebro humano es proclive a aceptar como reales las ideas religiosas que él mismo crea.” Per poder avaluar aquesta rotunda afirmació, caldria matisar què entenem per realitat. Que les idees religioses són creades pel cervell humà és quelcom que comparteixo: totes les idees són productes del cervell humà, i no hi ha una revelació externa a l’univers que hi irrompeixi des de fora trencant la seva dinàmica natural i important “idees” de no se sap on. Ara bé, que no dotem a les nocions o imatges religioses del mateix estatut teòric que tenen les pedres no vol dir que no tinguin la seva peculiar realitat. Són reals en tant que operen en les vides de les persones, en els seus comportaments i emocions. Per tant, si quan es diu que les idees religioses són reals es vol dir que ens parlen de realitats materials externes amb un estatut semblant al dels objectes sensibles, no hi estarem d'acord  però en canvi considerarem que les idees religioses tenen un determinat estatut de realitat, com el tenen els valors, per exemple, en la mesura que configuren realment el comportament humà (que els valors no siguin entitats materials no vol dir que no siguin reals; conformen la nostra manera d'estar en el món, ben real).

A continuació en Ferran designa a la relació del creient amb les seves idees religioses com a “credulitat”. Si aplica el mateix terme respecte als valors, hi podem estar d'acord  però sovint aquesta expressió incorpora un cert deix despectiu que no sé si en Ferran recull o té en compte. Amb la seva intel·ligència habitual, en Ferran sintetitza el panorama: “Con independencia de si se considera que la dimensión religiosa muestra una vertiente valiosa de la vida humana, o de si se piensa que más bien refleja una minoria de edad intelectual y moral por parte de los creyentes, el hecho es que las religiones suponen una dimensión vital importante para muchas personas.” La frase és ben útil, però mereix dos complements.

El primer, que quan algú parla d'aquests temes és oportú que deixi clara en quina d'aquestes dues perspectives se situa ell, si en la de considerar que és una vessant valuosa o en la de la minoria d'edat  Perquè no és el mateix parlar des d'una que des de l’altra. I malauradament no sembla haver-hi possibilitat d'elaborar una reflexió au dessus de la melée, sense situar-se en l’una o l’altra; pretendre-ho pot ser no jugar del tot net amb l’interlocutor.

El segon complement seria que una cosa és una vivència emocional subjectiva i una altra una orientació operativa del comportament. Quan diem que les religions suposen una dimensió vital important, a quina d'aquestes dues realitats ens referim? Perquè una religiositat estrictament emocional pot ser una dimensió vitalment rellevant però limitada a l’àmbit de la subjectivitat i per tant sense una incidència significativa en el seu entorn; i una orientació operativa pot ser un fonament d'actituds i pràctiques amb incidència rellevant en l’entorn tot i que potser la vivència personal no sigui de gran intensitat emotiva. Ambdós casos poden ser etiquetats com a dimensió vital important, però el seu diferent impacte en l’entorn –i fins i tot en la personalitat de l’individu- potser mereix un tractament diferenciat.

En Ferran parla del “pluralismo de creencias religiosas, agnósticas o ateas”. Personalment, no comparteixo la formulació. El terme “creences” és molt ambigu i sovint fa més nosa que servei. ¿Creença vol dir considerar “real” allò de que parlem (amb el que aniríem a parar altra vegada a la discussió del primer paràgraf)? O vol dir simplement nocions, conceptes, narracions emprats en l’àmbit de les religions? En qualsevol cas, tant si l’utilitzem com si no en l’àmbit religiós, crec abusiu utilitzar-lo en els altres dos àmbits i establir una certa homogeneïtat conceptual entre ells, com si es tractés de tres opcions situades en un mateix nivell. Crec que no és així, crec que no hi ha creences agnòstiques o atees. Hi ha persones a qui l’àmbit religiós els hi resulta significatiu i hi ha persones a les que no els hi resulta significatiu. I prou. La mateixa distinció entre agnosticisme i ateisme em sembla improcedent. O a un li agrada o interessa la música o no, i tots tan amics. L’agnosticisme és un etiquetatge prudent i l’ateisme un etiquetatge agressiu, potser sí, però ambdós etiqueten una única realitat: la manca de ressonància de les propostes de les religions en una persona.

Comparteixo plenament la distinció que fa en Ferran entre respecte a les religions i protecció de la llibertat religiosa, per una banda, i laïcitat de l’esfera pública, per l’altra. L’Estat ha de respectar per un igual totes les idees religioses. Ara bé, què passa amb la posició de l’Estat sobre el fet religiós en general? Pot l’Estat ser “neutre” en aquest sentit? Ni hostil a les religions, ni propici a les religions? Si aquesta neutralitat fos possible... però si no ho és, en aquest cas m’inclino per la simpatia en lloc de l’hostilitat, considerant que, tot i les seves misèries històriques ben reals, hi ha en el fet religiós una dimensió antropològicament constructiva de l’ésser humà que és més important que les seves males utilitzacions. Ara, és clar, pot un Estat tenir opinió en aquestes matèries? El debat és interessant i important. És cert que les religions tenen temptacions totalitàries afavorides per la seva mateixa dinàmica interna (una experiència viscuda amb passió com a “veritat” pot portar a voler imposar-la als altres) i és bo que les religions incorporin un marc de referència liberal i democràtic que les acoti i pugui contribuir a frenar aquestes temptacions. De tota manera, dir-ne d'això “domesticació” no és potser l’expressió més afortunada. S’entén, però, l’esperit, i és una qüestió de detall.

L’article introdueix la distinció entre l’esfera pública, l’esfera social i l’esfera privada. D’acord, pot ser ben útil, mentre no serveixi de recurs per evitar la discussió sobre religions i esfera pública sense caure en la massa evident simplificació de limitar-la a l’esfera privada. Donant-li espai en l’esfera social és més fàcil no donar-ni en l’esfera pública, i estalviar-se el debat sobre si hi ha d'haver algun espai per a la qüestió religiosa en l’esfera pública. És cert que l’Estat espanyol és d'una aconfessionalitat vergonyant, com si tingués mala consciència de no ser catòlic, i certa nostàlgia d'altres temps. I això cal deixar-ho enrere  Res de sant-crists ni bíblies a les aules o als indrets de jurament de càrrecs, ni tan sols per als creients; res de professors de religions concretes pagats per l’Estat; res de funerals d'Estat religiosos (aquí el debat sobre l’alternativa és fecund: ¿funerals interreligiosos, o cerimònies laiques de la mort –com els casaments pel civil-? Què és més coherent amb la laïcitat de l’Estat?). I és cert que sostenir aquestes posicions no és ni laïcisme intransigent ni anticlericalisme (si més no, jo les comparteixo i no em considero ni una cosa ni l’altra). Estem ben d'acord en que cal laïcitzar realment l’Estat.

Però això no ens resoldrà alguns dels interrogants que han anat sorgint: quina ha de ser l’actitud de l’Estat respecte al fenomen religiós? Què vol dir rebutjar la presència pública del fet religiós? És només treure simbologies religioses concretes dels espais públics, o és no parlar del tema a nivell públic, ni donar veu pública a les aportacions i consideracions sobre la dinàmica social elaborades des d'instàncies religioses? Per on passa la fina distinció entre espai públic i espai social? Els mitjans de televisió públics, poden parlar del fet religiós –no com a notícia, sinó com a debat d'idees ? N’hi ha prou amb “no ser hostil a les religions” com a posicionament d'un Estat?

Entenc, doncs, i comparteixo la preocupació d'en Ferran, però no hi veig prou resolts alguns aspectes rellevants. Potser perquè ell ja en té prou amb aquesta no-hostilitat, i jo preferiria anar una mica més enllà i que l’Estat més aviat fos favorable, potenciador de la dinàmica religiosa, de la mateixa manera que fomenta la cultura, les arts i la sensibilitat dels ciutadans o que potencia l’educació en valors (tot i que és cert que moure’s per l’àmbit religiós és una mica més complicat i relliscós que fer-ho per l’àmbit artístic, però això no vol dir que no es pugui fer; si més no, cal parlar-ne). I torno a dir que això depèn també de si per a un la religiositat és un infantilisme a superar o és una dimensió valuosa i constructiva de la personalitat humana.