dimarts, 6 de juliol del 2010

El lema de la mani



Pollock 1949


Com a país no podem exhibir incapacitats i limitacions ni fer el ridícul. I tampoc podem no dir la veritat, ni pensar com a real allò que no és real. Crec que el lema de la manifestació del 10 de juliol de 2010 hauria de ser, simplement, “Som una nació”. Perquè pot aplegar tothom, pot aglutinar una gran majoria del país, i aquesta és la prioritat per tal de poder avançar. No és moment de defensar cadascú el lema que preferiria (ja sabeu que el meu seria “Nou referèndum!”) sinó de trobar aquell que sigui compartible, assumible, per una gran majoria. Però, a més, el lema adoptat per Òmnium Cultural té problemes de fons. A mi em semblaria bé una cosa com ara “Som una nació i lluitem pel dret a decidir”. Constata realitats, afirma voluntats, respecta la veritat. Per això em sembla correcte el nom de la "Plataforma pel dret a decidir". En canvi –i pot semblar un matís, però de vegades és en els matisos on hi ha els aspectes decisius- no comparteixo el “Som una nació. Nosaltres decidim”, ni tan sols compartiria “Som una nació. Tenim el dret a decidir”. No els compartiria perquè ni són reals ni expressen voluntats. Que no decidim és evident; no tenim el poder suficient per exercir l’autodeterminació (i la política és una qüestió de poder, no d’il·lusions). Ni tenim el dret a decidir, perquè ni el tenim prou internament assimilat com a societat ni el tenim externament reconegut per un nombre suficient d’altres societats. Si hi hagués prou consens social intern i un suficient reconeixement extern podríem afirmar que ens hauríem guanyat aquest dret polític. Però ara com ara no tenim ni una cosa ni l’altra, i l'única cosa que podem dir és que hi aspirem, que lluitem per aquest dret, que treballem per tenir-lo, que volem tenir-lo. En política (l'àmbit de la gestió del poder) els drets es guanyen, no es tenen per graciosa concessió de no se sap quina autoritat suprema. Dir que ja el tenim, i més encara, dir ara com ara que “nosaltres decidim” (quan no ens sabem posar d’acord ni pel lema d’una manifestació que necessita ser unitària) és tractar el desig com a realitat, i aquest és un camí desencertat.