L'entorn de l'obra

Ordenar la col·lecció del Museu del Prado deu ser molt complicat. L'estructura de l'edifici no afavoreix un itinerari continuat, hi ha saturació d'obres (però ha de ser molt difícil deixar-ne d'exposar algunes...) i les dimensions de les sales són les que són. Això fa que hi hagi sales més reeixides i sales menys reeixides, tot i que és d'agrair la voluntat de coherència que les presideix. En general, està bé. Però hi ha algunes obres que no gaudeixen de l'entorn que mereixerien.

Velázquez 1632

Una d'elles és el Crist de Velázquez (1632). Es troba en una sala massa enmig del pas, massa baixa de sostre, amb un excés de llum (gaudeix de llum natural pel sostre, cosa que sovint és un privilegi però en aquest cas va en detriment del clima necessari per a contemplar l'obra) i amb un verd de fons a la paret que no fa nosa al quadre però tampoc contribueix a crear cap clima especial. Per l'excepcionalitat de l'obra, mereixeria un tracte més adient i privilegiat, més "litúrgic", si voleu. 

Un museu no és un magatzem de pintures o escultures; ha de procurar crear les millors condicions possibles per a una òptima percepció de les obres d'art per part del visitant. I si sou a Madrid i us sobren tres hores, és un privilegi poder fer una immersió al Prado. Els ulls vermells i la llàgrima de Jesús al "Jesús portant la creu" (1560) de Tiziano són emocionants i difícilment observables en reproducció. Veure al natural el "Descendiment" (1435) de Van der Weyden és una experiència commocionant. I observar els innombrables detalls del "Triomf de la mort" (1562) de Brueghel o del "Jardí de les delícies" (1504) de Bosch és un altre privilegi. O veure els blaus de Patinir. I podríem continuar la llista... Amb alguns autors, passa que només cal anar al Prado per veure la seva magistralitat: Velázquez, Goya, Ribera, el Greco... I fins i tot Rubens, un autor que ens costa, hi brilla.