L'eufòria independentista

Tàpies 1976

Hi ha catalanistes que aspirem a la independència de Catalunya però que estem preocupats per aquesta mena d’eufòria independentista que s’estén ràpidament per casa nostra. Ens preocupa pel risc de frustració i desengany que pot suposar per a molta gent, que amb il·lusió i bona fe poden creure que aquest és un esdeveniment polític assolible a curt termini (no una aspiració legítima que encara no es pot traduir en projecte polític).

Ens preocupa el risc de divisió que pot introduir en l’esfera del catalanisme. Ja no parlem del risc de fractures entre població autòctona i immigrada o similars, sinó del risc de confrontació dins del que s’ha anomenat moviment catalanista. Que jo mateix estigui escrivint aquestes notes, i que em senti empès a un exili interior, m’és desconcertant. Que em pugui acabar sentint marginat, tractat com a traïdor a la pàtria per no considerar oportuna la proposta política independentista, també em preocupa. Alguna cosa no es deu estar fent bé quan un moviment genera aquesta mena de tensions, de confrontació en el seu propi interior, de noves ortodòxies i mirades inquisitorials, d’actituds de menyspreu i rebuig, oi?

Ens preocupa que s’escampi la idea que precisament el que dona identitat a Catalunya sigui l’aspiració a la independència. Són més interessants Escòcia, Flandes o el Quebec pel fet d’aspirar a la independència? No crec que el que els fa interessants sigui precisament això. La gràcia de Catalunya no raurà en aquesta aspiració, sinó en la seva capacitat d’oferir al món dinàmiques socials i culturals que valguin la pena, que aportin novetat, que siguin interessants més enllà del nostre estricte àmbit social. Per exemple, ens definiria més com a país fer una opció clara per potenciar les humanitats en l’àmbit universitari que fer verbalisme independentista. I sembla més al nostre abast una innovació dels plans d’estudis que una proclamació d’independència. Si no som capaços de fer la primera, trobem més fàcil la segona? Si no hem sabut reivindicar un nou referèndum com a expressió de la primacia de la nostra voluntat popular, ens serà més senzill separar-nos?

Ens preocupa el caire extremadament emocional d’una dinàmica que hauria de ser essencialment política (la política és més que emocions, la política és lluita pel poder i gestió del poder). Per això parlem d'eufòria: es tracta bàsicament d'una emoció, i les emocions s’esvaeixen amb la mateixa facilitat amb que esclaten. I més en unes generacions immediatistes, poc donades al compromís i a la constància i poc resistents a la frustració.

Ens preocupa que l’independentisme vingui a ocupar un buit, el generat per una crisi d’ideals, d’aspiracions, de projectes de referència. En una societat atomitzada com la nostra es troben a faltar causes compartides, esforços col·lectius, aspiracions engrescadores. Però quan la independència s’erigeix en única il·lusió compartida estem denotant un buit, li estem fent exercir a la independència una tasca de suplència que pot acabar anant en contra d’ella mateixa.

Ens preocupa que a partir d’ara els bons catalans siguin els independentistes i els altres passem a ser automàticament sospitosos. Generar dinàmiques polaritzadores d’aquesta mena és empobridor pel simplisme que suposa i perillós per la confrontació que genera.

Ens preocupa la manca de seny que estem mostrant com a país. És cert que sempre hem estat donats a l’arrauxament puntual, però potser ja és hora que sapiguem exercir simultàniament el seny i la rauxa.

Ens preocupa que alguns polítics optin per esperar a veure per on bufa el vent en comptes de posicionar-se argumentadament. I que alguns intel·lectuals facin exactament el contrari: donar ales a la onada, gaudint de l’escalf de popularitat que això suposa en aquest moment. Proclamar la fi de la pedagogia, el no hi ha res a fer, la derrota d’Espriu i Vicens Vives, la mort del federalisme i del confederalisme; dir que només hi ha dues alternatives, independència o submissió, són posicions llamineres, que troben bona acollida, però que no responen a una anàlisi rigorosa de la dinàmica sociopolítica actual i que no porten enlloc, si no és a la baralla interior.

Ens preocupa que cap partit polític estigui mostrant la coherència i la fermesa que ara farien falta. El PSC està perdent una oportunitat històrica d’arrelament en el gruix de la societat catalana, i el seu sector catalanista no serà prou fort o prou decidit com per anar-se’n pel seu compte (en un gest potser inútil però que l'honoraria i seria exemple per al país de renúncia al poder en funció d’uns ideals) o fusionar-se amb Iniciativa per Catalunya, la qual tampoc aprofita aquest moment per mostrar-se com una ferma i generosa alternativa catalanista i d’esquerres. Massa capelletes, massa reductes de poder, massa interessos organitzatius creats, massa política de curt termini. Mentrestant, Convergència mira de navegar cap a una improbable majoria absoluta, i ho sotmet tot a aquesta aposta, donant sense voler ales a la il·lusió secessionista en deixar políticament orfe una posició més realista i possibilista. I per darrera, els casos Palau i Pretòria van fent el seu camí...

M’hauria agradat escriure aquestes línies des de la serenitat, des del raonament sistemàtic, des de l’anàlisi de les argumentacions contràries, i en canvi em trobo fent-ho des de la tensió interior, des d’un cert neguit. Em sap greu. Temps tristos i difícils per al país, excepte pels qui pensen que d’aquí quatre anys ja haurem assolit la independència. The harder they fall. I què en sortirà d’aquesta frustració? Una radicalització de certs sectors? Un major passotisme respecte a la llengua, la cultura i el país? Un desànim col·lectiu i una desorientació que no sabrem com superar?