Discurs de festa

Valloton 1905

Aquesta és una adaptació del discurs nadalenc inclòs a la narració "Els morts", darrer capítol de l'obra Dubliners de James Joyce, escrita el 1905 i que no va trobar editor fins el 1914. Traducció al català de Xavier Pàmies.

"Senyores i senyors: En aquesta vetllada d'avui em correspon de complir una tasca molt gratificant però per a la qual em temo que les meves pobres aptituds com a orador són del tot insuficients. Sigui com sigui, només us prego que prengueu la bona voluntat i em concediu la vostra atenció una estona mentre intento participar-vos amb paraules els sentiments que em produeix aquesta celebració d'avui.

Cada any que passa sento més vivament que el nostre país no té cap tradició que li faci més honor i que hauria de preservar més zelosament que l'hospitalitat. És una tradició que la meva experiència em diu que és única (i no són pocs els llocs de l'estranger que he visitat) entre les nacions modernes. Algú podria dir, potser, que en el nostre cas es tracta més d'un defecte que no res de què enorgullir-se. Ni que fos així, però, al meu entendre seria un noble defecte, i que compto que cultivem durant molt de temps.

Senyores i senyors. Enmig nostre puja una generació nova, una generació moguda per noves idees i nous principis. Es pren aquestes noves idees amb serietat i entusiasme, i el seu entusiasme, fins i tot quan va mal encaminat, és, crec jo, sincer per regla general. Però vivim en una època d'escepticisme i, si se'm permet l'expressió, d'esperit turmentat; i a vegades em fa por que aquesta nova generació, culta i fins i tot erudita, estigui mancada de valors d'humanitat, hospitalitat i humor benevolent propis d'un temps anterior. Mentre ara escoltava els noms d'aquells grans cantants del passat he tingut la sensació, ho confesso, de viure en una època menys rica. Aquells temps podrien qualificar-se, sense exagerar, de rics; i, encara que hagin passat a la història, confiem almenys que, en reunions com la d'avui, continuem parlant-ne amb orgull i amb tendresa, continuem servant al cor el record de les celebritats que ens han deixat però de qui el món no permetrà que s'extingeixi la flama.

Tot i així, en reunions com aquesta sempre ens venen al cap pensaments tristos: pensaments sobre el passat, la joventut, els canvis, les cares absents que aquesta nit trobem a faltar. El camí de la vida està sembrat d'aquesta mena de records tristos, i si ens encaboiréssim no tindríem empenta per complir la nostra tasca en aquest món. Tots tenim obligacions i devocions quotidianes que ens reclamen, amb justícia, tota la dedicació.

No em recrearé en el passat, doncs. No vull que cap moralitat trista ens importuni. Ens hem aplegat aquí una estona al marge del tràfec i de les presses de la rutina diària. Ens hem trobat aquí com a amics, amb esperit de germanor, com a companys, amb un esperit sincer de camaraderia."