Esquema sobre Déu

Agnes Martin 2002

En un llarg període històric, la relació entre els humans i la divinitat es podia diferenciar en dos àmbits: per una part, l'àmbit de la necessitat racional de Déu, i per l'altra, l'àmbit de l'experiència emocional de Déu. Aquesta experiència emocional de Déu seria la vivència d’un quelcom més, inabastable, inefable i alhora viscut com a potent i trasbalsador; majoritàriament, aquesta experiència s’expressaria amb llenguatge mitològic/simbòlic.

En el primer àmbit, Déu servia per a tres coses: explicar l'origen del cosmos, fonamentar l'autoritat i cohesionar així la societat i donar sentit a la vida humana. En el segon àmbit, la relació viscuda amb Déu s'establia en tres territoris: la natura i la cultura, la comunitat humana i les relacions humanes, inclosa la relació amb un mateix.

La modernitat ha comportat la crisi del primer àmbit. Déu deixa de ser necessari per explicar l'origen del cosmos, substituït per les explicacions de la física (big bang) i la biologia (evolucionisme). Déu ja no fonamenta l'autoritat, la qual es veu o bé com a derivada del poble, de la mateixa societat, o bé com a derivada d'un poder hegemònic de caire personal o organitzatiu. I el sentit de la vida humana ja no depèn de Déu, sinó que ha de ser establert pels mateixos humans al voltant dels valors, els ideals i altres elements culturals.

Aquesta "crisi de Déu" en el primer àmbit no comporta necessàriament la desaparició de tota referència a Déu. Abans, la noció de Déu operava alhora en tots dos àmbits; ara, només operaria en el segon. El Déu del segon àmbit incideix en la visió de Déu, però com a experiència viscuda a nivell emocional, no en el raonament o la necessitat lògica. El Déu del segon àmbit ajuda a veure i viure el cosmos com a natura (generadora i acollidora, paternal i maternal), la societat com a comunitat (d’aquí la oportunitat de la dimensió pública del fet religiós) i la vida com a relació amb l'entorn natural, amb els altres, amb un mateix... i amb el mateix Déu.