Petrarca: Sonet 123

Simone Martini 1333

"Quel vago impallidir che ’l dolce riso
d’un’amorosa nebbia ricoperse,
con tanta maiestade al cor s’offerse
che li si fece incontr’a mezzo ’l viso.

Conobbi allor sí come in paradiso
vede l’un l’altro, in tal guisa s’aperse
quel pietoso penser ch’altri non scerse:
ma vidil’ io, ch’altrove non m’affiso.

Ogni angelica vista, ogni atto humile
che già mai in donna ov’amor fosse apparve,
fôra uno sdegno a lato a quel ch’i’ dico.

Chinava a terra il bel guardo gentile,
et tacendo dicea, come a me parve:

Chi m’allontana il mio fedele amico?"


Petrarca, Sonet CXXIII



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"La tendra pal·lidesa que cobrí

de boires de l'amor la dolça cara,

amb majestat m'entrava al cor suara

que en el meu rostre anava a resplendir.

I vaig pensar com s'han de veure així

al Cel els qui estimaren; i em fou clara

la forta pietat: ningú hi repara,

mes jo l'he vista, i no es mourà de mi.

L'angelical mirar i el gràcil gest

que mai tingués cap dona enamorada,

foren desdeny davant el que jo us dic.

Ella abaixava el bell esguard honest,

i a mi em semblava que digués, callada:

-Oh, ¿qui m'allunya el meu fidel amic?-"