Petit debat

Hodgkin 2002

L'any 2000, en el marc del Departament de Ciències Socials d'ESADE,  vàrem mantenir un petit diàleg amb Marià Corbí i Carles Comas sobre valors.

I

Consideracions d’en Marià Corbí:

Con los valores, como con cualquier gran pluralidad, no es buen camino empezar desde abajo e ir induciendo conclusiones. Teóricamente es más operativo empezar por arriba: construir modelos y operar desde ellos. Desde esta perspectiva va mi comentario.

Lo que propongo no es una visión estructuralista. Es buscar dónde se generan los valores: dónde se generan las desvaloraciones de los antiguos patrones y dónde los nuevos patrones, en qué circunstancias surgen los nuevos patrones.

Ahí se esconde una cuestión importante para estudiar los valores. Los valores colectivos no son propiamente fruto de opciones colectivas. Los pueblos agricultores de riego o los cazadores no escogían los valores sino que las circunstancias de su vida generaba unos patrones frente a los cuales no eran libres. Había un margen de libertad en la concreción de los valores, pero no en los patrones, los paradigmas, los modelos de ponderar, y valorar las realidades.

Me parece que haces un planteo muy voluntarista, y las cuestiones de fondo axiológicas no entran en el ámbito de las decisiones colectivas. La decisión colectiva entra sólo en la modalidad de concreción y realización última de las formaciones axiológicas, pero no en los patrones que generan las nuevas circunstancias. Los patrones están en manos de los colectivos en cuanto a la forma que adoptan, pero no en su estructura profunda. V.g. el patrón agrario autoritario fue común a todas las culturas que vivieron en esas circunstancias, aunque la formalización del patrón y su concreción posterior varió de cultura a cultura. Baste con pensar en la cultura china, la babilonia, la egipcia o la romana. Pero incluso en ese ámbito, la decisión colectiva no es puntual sino a lo largo de la concreción milenaria o centenaria de las formas de la cultura.

En situaciones como la actual, la propuesta de proyectos, la creación de proyectos a los colectivos tendrá que seguir esas normas. Primero hay que ver cuales son los patrones que generan las nuevas circunstancias y sólo desde ahí construir el proyecto. Unos mismos patrones pueden dar pie a muy diversos proyectos concretos.

Resposta de Raimon Ribera:

1) Del que tu en dius "patrons", "paradigmes" o "models" jo en dic "estructures" (herències de l'Althusser...). Per això anomeno estructuralista la teva posició, i la comparteixo: estic d'acord en que els valors es generen en el si d'estructures que no depenen d'opcions conscients dels col·lectius ni, encara menys, dels individus.

2) Tu vols analitzar -i analitzes- les característiques d'aquestes estructures, el seu origen, el seu funcionament. Molt bé, és una tasca imprescindible. I voldries poder analitzar ja les estructures emergents en el marc de la societat del coneixement (o de la informació, o de la comunicació... haurem de veure quina etiqueta acaba essent la més escaient). Perfecte. És una tasca fonamental, imprescindible. Diguem-ne d'aquest treball, fase 1.

3) Cal, però, fer també el pas següent que tu mateix assenyales: establir la "modalitat de concreció i realització última de les formacions axiològiques". Perquè crec que aquesta fase 2 és també molt important, per condicionada que estigui: em sembla que és la fase en la que probablement ens juguem el to vital, el color, el fet que la nostra societat permeti una vida humana, digna, vivible, o generi un món fred i inhumà.

4) La hipòtesi seria, doncs, que en el marc d'una mateixa estructura es poden generar "ambients vitals" diferents, que hi pot haver societats agràries més vivibles i altres de menys vivibles. O és que l'estructura predetermina ja el nivell de "vivilitat"? O sigui, és que les diferents societats en les que es plasma una mateixa estructura (en el teu exemple la Xina, Babilònia, Egipte, Roma) només divergeixen en aspectes "estètics" però no en el grau de "vivilitat humana"? És que, per molt que ens hi empenyem, actualment a Catalunya no podrem fer una societat més humanament cordial, més solidària, més vivible, que a Califòrnia o a Baviera o a Noruega o a Texas?

5) Em fa l'efecte, doncs, que la necessitat de la tasca prèvia d'anàlisi estructural (fase 1) no invalida l'oportunitat d'aquesta etapa (fase 2) de concreció de les formacions axiològiques. I en les condicions actuals, és possible que les dues fases es puguin fer -o s'hagin de fer- gairebé simultàniament, donada la velocitat de cristal·lització de la nova societat i l'equipament d'anàlisi i comunicació amb que comptem.

6) La distinció inicial del meu text entre "conduir" i "reconduir" volia apuntar a aquest fet que la dinàmica fonamental no està en mans de la raó i la voluntat humanes sinó en dinàmiques més profundes (que es poden simbolitzar en la divinitat, d'aquí la referència als deus hindús). En llenguatge teu, que els valors col·lectius no són fruit d'opcions col·lectives. Però que, si més no en la societat actual, hi ha un marge per a una certa incidència de la raó i la voluntat. Un marge per "reconduir" (no per "conduir"). Un marge per incidir (no només analitzar) en la fase 2, la de concreció de les formacions axiològiques.

7) Per això crec que pot tenir sentit un treball com el de la Comissió de Valors. Tot i que estic d'acord en que, per a tenir un bon fonament del seu treball, li farà falta disposar de l'anàlisi derivada de la fase 1. D'aquí la urgència de la tasca, ni que sigui només de començar a dibuixar-la o a donar intuïcions i hipòtesis inicials.

II

Consideracions d’en Carles Comas:

"A bote pronto" em surt una reacció (que no va en contra del que dius sinó que ho vol complementar).

La reacció és que els valors no els fan les comissions sinó la gent i els escriptors. Per exemple, el dissabte van fer una pel·lícula on sortien l'Orson Welles i en Paul Newman i tot passava al sud calorós dels Estats Units (es titulava "El llarg estiu"). No era de les millors que passen al sud (en Faulkner va fer novel·les i guions millors) però es retrataven uns caràcters molt interessants (tant més que estaven interpretats per dos actors gegants): això es crear valors...

Quan Tele-5 crea El Gran Hermano, enrobusteix una mena de valors en el poble: també això es crear valors (i no precisament els millors valors ...)

La gent quan cada vegada es divorcia mes i els nens han de saber sobreviure un diumenge amb el pare i l'altre amb la mare (i amb els fills de la nova parella del pare o de la mare) estan obligats a viure un nou estil de vida ben diferent del que nosaltres vam viure: també ells estan creant valors.

Una comissió potser hauria de saber recollir el que passa. Però no de la manera avorrida en que ho recullen, per exemple, les enquestes sobre els joves: els joves valoren vuit punts més alta l'amistat que el treball, la seguretat que el risc, etc. Sinó que haurien potser de seleccionar les novel·les, poemes o pel·lícules que millor recollissin la nova situació: així veuríem els valors en acció, en un relat concret que mostra tota la seva bellesa. Aquest conjunt de relats definirien una civilització, de la mateixa manera que Bernanos, Mauriac, Claudel, Sartre, Camus, etc. defineixen un bell moment (i per tant els seus valors en tota la seva esplendor).

Una comissió genial encara faria mes. Faria el que han fet els grans estudiosos: ens han mostrat, per exemple, com els grecs estaven sota l'angoixa del "fatum" i en canvi els moderns no, etc. Charles Moeller feia quelcom així en els seus estudis del contingut de la literatura antiga o dels grans literats actuals.

Resposta d’en Raimon Ribera:

1) Totalment d'acord amb la teva reacció, només que jo ampliaria lo dels escriptors a artistes, filòsofs, científics i grans pensadors en general, com tu mateix ja fas quan poses en Sartre en l'exemple. La gent i aquests genis generadors de valors són els instruments d'aquest procés imparable que jo evocava al principi de l'escrit recordant que és "obra de la divinitat", o sigui no controlable per la raó humana.

El gran interrogant és si és cert que queda un marge per la "reconducció", o sigui si hi ha espai per a una certa influència conscient, de la raó i de la voluntat, en aquest procés. Si és així, té sentit crear una Comissió i obrir un debat col·lectiu sobre valors. Si no, més val que ens dediquem a crear art i pensament capaços d'influir de facto en el procés (i en aquest sentit el teu contra-exemple del "Gran Hermano" és ben adient).

Existeix aquest marge?

Valors i estructures

El debat precedent amb en Marià Corbí ens porta a plantejar-nos la qüestió de la relativitat dels valors. Si son productes generats per una matriu relacionada amb la manera de sobreviure, seran propis de cada tipus de societat. Si són elements inherents a la condició humana, que perviuen en qualsevol entorn social, esdevenen “eterns”, previs, increats.

La discussió es complica perquè un mateix terme en dos contextos socials diferents pot recobrir realitats diferents. Però tot i això, més aviat ens inclinem per l’opció metafísica de donar entitat a certs valors més enllà del seu context social. Per alguns de nivell A, molt lligats a la supervivència, la cosa és prou clara: l’èxit o el poder es donen en qualsevol societat. I per a alguns de nivell C, els metafísics, els eterns, els ideals, les virtuts, també: l’amistat entre dos caçadors sioux o entre dos pagesos egipcis o entre dos pastors iranians o entre dos obrers de la construcció és el mateix valor.

Per tant, el joc entre valors i estructures no és lineal (estructures generadores de valors) sinó més complex, ja que hi ha valors que s'”imposen” a l’estructura. Són una mena de valors bàsics, fonamentals, eterns per consubstancials amb la condició humana, la qual es modifica però sempre en el marc d’uns determinats paràmetres.