Jäger i l'encarnació

 

Moltes han estat i seran les interpretacions de la imatge de l'encarnació. Algunes es mantenen en un difícil equilibri entre la lectura literal-ortodoxa i la lectura simbòlica. Agafem un petit exemple significatiu, el de Willigis Jäger (1925-2020) a "L'oració contemplativa", una conferència adreçada a directors espirituals, dictada cap a 1989. Jäger era un monjo benedictí alemany, conegut per la seva obertura al buddhisme zen.

Jäger diu: "Si la creació sencera, que inclou l'espècie humana, és expressió de la divinitat, l'encarnació no és un esdeveniment únic. L'encarnació ha estat i serà sempre. En Crist, l'encarnació de Déu va assolir el seu punt culminant. En Crist, Déu mateix es va manifestar. Crist és la manifestació absoluta de Déu en el món. Però la manifestació de sí mateix, que assoleix la seva perfecció en la persona humana de Crist, ja s'ha dut a terme en la creació. També la creació és Paraula de Déu. La creació en sí ja és encarnació. La creació i l'encarnació no són doncs dos actes de Déu que estiguin esqueixats d'ell, ni que coexisteixin separadament, sinó que són "dos moments i fases d'un sol procés, tot i que interiorment diferenciat, de manifestació de sí mateix i de despullament de Déu en lo altre des de sí mateix." (Karl Rahner, "Escrits referents a la Teologia V", 1964). La creació està disposada vers l'encarnació. L'encarnació és la perfecció de la creació." Ens fa l'efecte que Jäger mira de fer una interpretació simbòlica de l'encarnació però es protegeix de dues maneres: fent rotundes afirmacions sobre el caràcter absolut de l'encarnació en Crist, que ara ens poden semblar poc oportunes en un intent de lectura simbòlica, i recorrent a l'autoritat del teòleg, en aquest cas Rahner.

Jäger continua: "La no-dualitat de la realitat sencera, del diví i del creat, es fa patent en Jesucrist. En ell resulta impossible dividir aquesta realitat que és una; en ell, Déu es revela com a home; en ell, Déu es personalitza. En Jesucrist, Déu es va fer carn, creació: "La Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres." (Joan 1, 14). Però el que va passar en ell, succeeix permanentment de forma similar en tota la creació. La creació és encarnació, és la manifestació de Déu mateix, ja que "sense la Paraula no es va fer res del que s'ha fet." (Joan 1, 3). (...) Si diem que no som nosaltres els que vivim, sinó que Crist viu en nosaltres, volem expressar que el diví de Jesús és també el nostre veritable centre, la nostra naturalesa essencial." (...) "Crist és el Símbol, el senyal que indica que la realitat sencera té dos aspectes, que la persona autèntica és Déu i home. Un símbol sempre és emissari, portador d'un missatge."

Un mateix símbol pot ser objecte d'interpretacions diverses, tot i que no contradictòries. Mantenint un equilibri entre la ortodòxia i l'anar més enllà d'ella, apropant-se a formulacions que podrien ser considerades més "orientals", tot i pertànyer també a la tradició mística europea, Jäger diu: "En la contemplació, es tracta d'un procés de transformació i no tant d'un procés d'imitació. En l'humà ha de tenir lloc el que es va esdevenir en Jesucrist. Jesucrist que és totalment Déu i totalment home, és el model exemplar per a cada humà. Cada persona s'enfronta amb la mateixa tasca que ell. Cadascú ha de permetre que el diví es manifesti lliurement en ell." (...) "El procés de la salvació en nosaltres està enfocat vers un procés d'arribar a ser Crist, que a fi de comptes resulta ser un procés d'individuació, d'arribar a ser persones autèntiques, d'arribar a la integració, sí, un procés d'arribar a ser Déu." (...) "El camí de la contemplació és el camí vers l'experiència de la unitat amb Déu." (...) "Però això només és possible quan l'humà sigui capaç de retirar l'activitat del seu jo fins al punt que la seva naturalesa essencial, la vida de Déu, es manifesti."

A "A la recerca del sentit de la vida" (1995) Jäger afegeix: "L'ésser humà és capaç de transcendir la seva consciència personal i fer la vivència d'una unitat còsmica que en la terminologia religiosa s'anomena Déu, l'Absolut o el Numinós i que és el fons de l'ésser de la persona. Mentre segueix separada d'aquest fons, no pot trobar el sentit de la seva vida. La salvació o redempció consisteix en la superació d'aquesta separació en la que constantment sucumbeix la nostra consciència del jo." I també: "Si veiem Déu com una Totalitat, el sentit de la religió consistirà en ajudar-nos a experimentar aquesta Totalitat. Salvació i redempció es trobaran llavors en l'experiència de la Realitat total."