dijous, 31 d’agost del 2023

Marc Aureli IV, 48: Adversitat





"Fes per assemblar-te al penyal colpejat sense parar per les onades: roman immòbil i al seu voltant s'apaivaga l'efervescència de les aigües. «Infeliç de mi, diu un, perquè això em va succeir!». No, al contrari: «Feliç jo, perquè havent-me passat això, continuo sense cap pena, ni trencat pel present ni acovardit per l'avenir. Una desgràcia semblant li hauria pogut passar a qualsevol altre, i aquest no hauria sabut continuar, com jo, sense entristir-se». I per què l'adversitat serà un infortuni més aviat que una ventura? És que anomenes infortuni de l'home el que no es desvia de la intenció de la naturalesa humana? I et sembla per ventura desviament de la naturalesa humana el que no s'oposa als designis de la mateixa naturalesa? Per què? Coneixes ja aquests designis. Aleshores, el que t'ocorre, ¿t'impedeix ser just, magnànim, assenyat, prudent, lleial, circumspecte, lliure i que tinguis les altres virtuts que, reunides, constitueixen la característica de la naturalesa humana? Recorda, en resum, de fer servir aquest principi davant de qualsevol accident capaç de contristar-te: aquesta adversitat no és un infortuni, sinó que suportar-ho noblement és una sort."


Marc Aureli, Meditacions, IV, 48



dimecres, 30 d’agost del 2023

Sant Fèlix



Sant Fèlix

1.- La Festa Major de Vilafranca és una celebració de Sant Fèlix màrtir, un homenatge a Sant Fèlix, la lloança principal que es fa cada any a Sant Fèlix. No és una "festa" en el sentit habitual del terme (un moment de diversió), ni menys una "juerga".

2. - L'estampa de Sant Fèlix és una imatge per honorar Sant Fèlix, per lloar-lo i retre-li homenatge. S'ha de correspondre amb aquest propòsit. No és una obra d'art. Per això no es pot invocar la llibertat de l'artista; qui encarrega i qui dissenya l'estampa ha de respectar el seu sentit i propòsit.

3.- Cal prendre consciència del significat profund del sant, cal saber a què respon, què simbolitza. La interpretació més aparent i superficial, la més visible, és la del sant com a protector de la vila davant les desgràcies (pesta, sequera o el que sigui). Aquesta interpretació va portar a coses curioses com un canvi del sant de referència (o patró) quan aquest fracassava en algun moment de necessitat de protecció. La demanda al Vaticà dels ossos d'un màrtir desconegut (Sant Fèlix) es situa en aquesta línia. Actualment aquesta interpretació, de caire més aviat supersticiós i que havia gaudit de molta popularitat, ja no és vigent; se sap que no opera aquesta mena de protecció, que això no forma part dels poders de cap sant.

4.- Això no vol dir que el sant o patró ja no tingui sentit actualment. Hi ha una segona interpretació, més profunda i més oculta, més discreta i de més difícil accés (cal un cert esforç de reflexió per arribar-hi), un segon significat que manté la seva vigència, i que era vigent també en temps antics encara que la gent no se'n donés gaire compte; era una cosa més aviat inconscient, poc verbalitzada, però que hi era. Aquest significat és el de Sant Fèlix com a símbol de la continuïtat en el temps de la identitat de Vilafranca. Van passant les generacions, la vila va canviant físicament i antropològicament, però hi ha una permanència d'identitat que es manté. Tot i els canvis, hi ha un mateix "ser Vilafranca" i "ser de Vilafranca". Som tan vilafranquins com els de fa tres-cents anys, gent que ja ningú recorda. I transmetem aquesta identitat. I la referència a Sant Fèlix, personalització icònica i simbòlica d'aquest fet, ajuda a aquesta transmissió. Aquest és el sentit vigent de la referència al sant, i quan li retem homenatge estem retent homenatge a la identitat de la vila, i a tots els que la van viure i a tots els que la viuran. Per això és important honorar i celebrar Sant Fèlix; honorem i celebrem la vila, els nostres avantpassats, els nostres descendents i nosaltres mateixos. Per això aquest homenatge ha de ser subratllat amb solemnitat: com tractem el sant és com tractem la vila, com ens tractem a nosaltres mateixos. Si menystenim el sant, menystenim la vila. Si l'honorem, el lloem i el celebrem, honorem, lloem i celebrem la vila.

5.- Els balls de la Festa Major no són els seus protagonistes, sinó mostres d'homenatge al sant, originàriament per part de gremis i altres grups socials. Els balls "acompanyen" al sant per retre-li homenatge i solemnitzar la seva festa. No és Sant Fèlix que "acompanya" els balls; és al revés. Els balls no són un joc divertit, tenen també un significat important. Potser des d'aquest punt de vista seria adient fer una distinció entre "cercaviles" i "processons". Els cercaviles, amb major llibertat dels balls per anar ballant, haurien de ser el dia 29 al migdia i el dia 31 al vespre. Les processons, en canvi, serien el dia 29 al vespre i el dia 30 al vespre. En les processons, el protagonisme hauria de ser del sant; els balls només l'haurien de precedir, d'acompanyar, ballant en molt poques ocasions. S'hauria de subratllar la solemnitat d'aquest acompanyament del sant, on la Moixiganga hi pot tenir un paper adient. La banda s'hauria de limitar a tocar música solemne (i sense moviments corporals) en honor del sant. El sant hauria de ser el gran referent de les processons (i de passada les entrades a Santa Maria serien a una hora adient). La gent hauria de contribuir a aquesta solemnitat, tant anant a la processó com contemplant adientment -amb seriositat i respecte- el pas del sant. Potser es poden trobar noves maneres de manifestar aquesta solemnitat.

6.- Aquesta interpretació del significat del sant es correspon amb una del les més antigues tradicions de la civilització. Asur, Umma, Girsu, Uruk, Ur, Lagash, Eridu, Larsa, Nippur, Kish són noms d'algunes de les primeres ciutats de Mesopotàmia, bressol de la civilització. I en elles ja van constatar el fenomen descrit: la identitat de la ciutat es mantenia tot i el pas de les generacions, anava més enllà del temps, era intemporal, pertanyia a un altre ordre. Això es va expressar considerant com un déu aquesta identitat intemporal de la ciutat, perquè el déu no moria i en canvi els habitants de la ciutat sí. Retre culte al déu de la ciutat era retre culte a aquesta identitat fora del temps de la ciutat, a aquesta dimensió profunda que travessava el temps. Més endavant, els monoteismes no van esborrar aquests deus de les ciutats, sinó que els va substituir per sants patrons compatibles amb el seu propi déu únic, però que jugaven el mateix paper de plasmacions de la identitat intemporal. A Vilafranca del Penedès, actualment aquesta plasmació és Sant Fèlix màrtir.

7.- Que per molts anys, doncs, honorem Vilafranca a través del seu patró Sant Fèlix.


dimarts, 29 d’agost del 2023

Recerques religioses



Uglow 1997


“Les recerques religioses ens permeten no quedar empresonats en la possible banalitat de la vida.”


Fèlix Martí a Notes d'una tardor 2021-2022, p. 36.





dilluns, 28 d’agost del 2023

Maragall: Cant espiritual



Van Gogh 1890


"Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’he donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «─Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar a tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!"


Joan Maragall (1910)



diumenge, 27 d’agost del 2023

Veure i crear



Cranach 1534


Giorgione 1510


Corot 1865



Modigliani 1917



Matisse 1917


Lucian Freud 



Aquestes diferents versions del mateix tema són fruit de diferents maneres de veure la realitat, o bé de diferents maneres de crear-la? Els artistes veuen el mateix i creen diferent o bé és que ja veuen diferent?

O potser veure i crear és el mateix, en l'artista, i no es pot establir una frontera, una distinció? Seria aquesta una de les característiques de l'artista?

I la resta dels humans, que? Veiem el mateix o veiem diferent en funció del que som, un "som" que marca la nostra mirada? I si veiem en funció del que som, veient la realitat també creem la realitat, ni que sigui a un nivell o d'una manera diferent de l'artista? Veiem el món o creem un món, el nostre món, a partir de la nostra manera peculiar de veure'l?

Potser la diferència entre els artistes i nosaltres està en que nosaltres creem el nostre món i l'artista va més enllà, ja que té la capacitat de crear un món per a nosaltres. Un món que incidirà en la nostra mirada, que la configurarà, i ens ajudarà així a veure el món diferent del que el vèiem abans d'estar en contacte amb ell, amb la seva obra, amb el fruit de la seva mirada i la seva creativitat. Si això és així, que importants que són, els artistes!

Potser l'artista té, doncs, el do de crear una realitat que va més enllà de la seva realitat, que té un valor més ampli, que pot arribar a tenir un valor universal, i per això ens impacta a nosaltres, ens ofereix nous mons, ens amplia la realitat, ens canvia la mirada.



dissabte, 26 d’agost del 2023

Parlar



Cézanne 1869


"Parlem de la vida dels altres per no parlar de la nostra vida."


(tuit d'en Rai de 12.07.2023)



divendres, 25 d’agost del 2023

Krishnamurti: Escoltar



Hernández Pijuan 2004


"Observar, aprendre; aprendre és temps, però observar no conté temps. O escoltar; escoltar sense cap interpretació, sense cap reacció, sense cap mena de prejudici. Escoltar aquest tro al cel, el tro rodant entre els turons. Mai no escoltem completament, sempre hi ha una interrupció. Observar i escoltar constitueixen un gran art –observar i escoltar sense cap reacció, sense cap sentit de l'escoltador o de l'observador. Observant i escoltant aprenem infinitament més que a través de qualsevol llibre. Els llibres són necessaris, però observar i escoltar aguditzen els nostres sentits. Perquè, després de tot, el cervell és el centre de totes les reaccions, tots els pensaments i els records. Però si els nostres sentits no estan intensament desperts, no podem realment observar i escoltar i aprendre, no només sobre com actuar, sinó sobre aprendre en si; i tot això és el terreny on pot germinar la llavor de la bondat.

Quan existeix aquest senzill, clar observar i escoltar, aleshores hi ha percepció alerta a tot ‑hom percep el color d'aquestes flors, vermelles, grogues, blanques, el color de les fulles primaverals amb les tiges tan tendres, tan delicades; hi ha percepció del cel, de la terra i d'aquelles persones que hi passen a prop. Han estat xerrant per tot aquest llarg camí, sense mirar en cap moment els arbres, les flors, el cel i els magnífics turons. Ni tan sols s'adonen del que passa al seu voltant. Parlen molt del medi ambient, de com hem de protegir la natura, etc., però no semblen advertir la bellesa i el silenci dels turons i la dignitat d'un arbre vell i meravellós. Ni tan sols s'adonen dels seus propis pensaments, de les seves pròpies reaccions, ni de la manera com caminen, ni de les robes que vesteixen."


J. Krishnamurti El darrer diari, entrada del 20.04.1983



dijous, 24 d’agost del 2023

Enfadar-se



Cézanne 1906


"¡Nunca me enojo con nadie! Ningún ser humano puede hacer nada lo bastante importante para enojarme. Uno se enoja con la gente cuando siente que sus actos son importantes. Yo ya no siento eso."


Carlos CastanedaLas enseñanzas de Don Juan, cap. III



dimecres, 23 d’agost del 2023

Equivocació



Rouault 1945


"Textos com: "En veritat us ho dic: n'hi ha alguns dels aquí presents que no moriran abans que no hagin vist venir amb poder el regne de Déu" (Mc. 9, 1); "En veritat us dic que no passarà aquesta generació que tot això no s'hagi realitzat" (Mc. 13, 30); "No acabareu pas les poblacions d'Israel, abans que no vingui el fill de l'home" (Mt. 10, 23), manifesten clarament que Jesús veia molt propera la manifestació del regne de Déu. No podem pas pensar que es refereixi al regne ja incoat, sinó a la plenitud del regne tal com l'entenien els jueus i tal com l'entengueren els deixebles. Aquí cal afirmar amb sinceritat i coratge que Jesús s'equivocà. Això no minva gens la seva grandesa ni compromet la substancialitat de la seva missió. La presència de Déu en Jesús, i fins allà on arribi aquesta presència i en tot el que l'afecti, no destrueix l'home, no el retrinxa, sinó que més aviat l'estableix i el té en compte. És en l'home i partint de l'home que Déu s'automanifesta en Jesús. La presència de Déu no li dispensa les limitacions. D'aquí que Jesús mai no serà tan home i mai no serà tan automanifestació de Déu com quan manifesta la seva condició humana, com quan és limitat, com quan s'equivoca, com quan té por i quan mor. Jesús no ho sabia tot. Ell mateix ho va dir: "Pel que fa al dia o a l'hora, ningú no ho sap, ni els àngels del cel, ni el fill, sinó el Pare." (Mc. 13, 32). En la petitesa de l'home es manifesta la grandesa de Déu. Jesús es manifestà molt home equivocant-se."


Jordi Llimona Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 138-139).



dimarts, 22 d’agost del 2023

Daodejing 61





"Un país gran ha de ser com un solc profund
envers el qual tot flueix.
S'ha d'assemblar al paper de la dona al món;
ella es fa seu l'home mostrant-se receptiva amb ell.

Un gran país, mostrant-se receptiu,
incorpora un país petit;
un país petit, mostrant-se receptiu,
és incorporat per un país gran;
tots dos fan servir la receptivitat
per incorporar o ser incorporats.

Un país gran mira de tenir més població;
un país petit mira de donar feina a la seva gent.
Així, tots dos reben el que desitgen.
La grandesa passa per mostrar-se receptiu."


Daodejing 61


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html
 
 

dilluns, 21 d’agost del 2023

Derain: Arbres




Derain 1905


Derain 1905


Derain 1906


Derain 1906


Derain 1906


Derain 1906


Derain 1906


Derain 1907


Derain 1909


Derain 1910


Derain 1911


Derain 1912


Derain 1912


Derain 1913


Derain 1925


Derain 1926


Derain 1927


Derain 1928


Derain 1930



diumenge, 20 d’agost del 2023

Ars sacra





Tenen totes les obres d'art una capacitat semblant d'intermediació en l'experiència espiritual, o bé n'hi ha de més adients que altres? Tot depèn només del subjecte i del moment, o bé, sense que aquesta dependència deixi d'existir, hi ha obres amb més capacitat d'impacte sobre un mateix subjecte, o bé amb capacitat d'impactar a més subjectes, o d'impactar-los amb major freqüència o intensitat?

És un debat obert i bonic, que ens porta d'alguna manera a la tradicional noció d'"art sagrat" (ars sacra), de si hi ha un art especialment indicat per a desvetllar la ressonància espiritual. La tradició cristiana ortodoxa, per exemple, considera que les seves icones - i també els seus cants - tenen aquesta característica, i d'aquí la peculiaritat del seu procés d'elaboració i també la permanència dels models utilitzats per a rostres i altres detalls.

Quan comparem dues obres d'art, més enllà del que hem dit sobre la relativitat de l'impacte al subjecte i al moment, podem arribar a considerar que una té més capacitat d'impacte espiritual que l'altra? Crec que sí, tot i que probablement cada subjecte faria una tria peculiar en aquest sentit. Crec que es poden arribar a certs consensos al respecte, ni que sigui per a grups petits i èpoques breus.

El que podem fer, doncs, és senzillament anar fent la nostra tria i compartir-la, amb l'esperança que la feina feta pugui ser d'alguna utilitat per als altres. I sense pretendre mai, certament, que això pot substituir l'esforç d'anàlisi i contemplació de cada persona; tot el que podem fer és proposar, suggerir...









divendres, 18 d’agost del 2023

López-Picó: Reprenc altra vegada el que us he dit



Sunyer 1918


"Reprenc altra vegada el que us he dit,
ventura i desventura de les coses,
i el verb se'm torna deslligat de noses
com més el pensament es fa cenyit.

Al ple dels anys la veu és la mateixa,
i encara afino la paraula jo.
El dubte creix, però estalvio el plor;
el dol em fibla i vull no dir la queixa.

Nuesa del llenguatge, cap ornat
no cal al teu deler de veritat,
sinó l'acord perfet del seny que et dicta

amb l'ordre dels objectes, claredat
i els deures del silenci, tan callat,
que la paraula dita faci invicta."


Josep M. López-Picó a Represa de la primera ofrena, 1930



dijous, 17 d’agost del 2023

Riallades



Jawlensky 1935


"El Mestre no era gens pompós. Sempre que parlava provocava riallades en els interlocutors, cosa que molestava als qui donaven un aire solemne a la seva espiritualitat... i a ells mateixos.

Digué un visitant decebut: "Però si aquest home és un pallasso!"

"No, no", va dir un deixeble. "No és ben bé així: un pallasso fa que et riguis d'ell, però un Mestre fa que et riguis de tu mateix.""


Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd



dimecres, 16 d’agost del 2023

Marc Aureli V, 33: Ànim benèvol





"En un obrir i tancar d'ulls no seràs res més que una mica de cendra o un esquelet, i un nom o potser ni un nom. I el nom mateix és un so va, un ressò! El que ha gaudit, doncs, de més estima en la vida, és buit, podridura, roïndat, gossos que es mosseguen mútuament, murris que es barallen entre si, que tan aviat riuen com ploren. Pel que fa a la bona fe, al pudor, a la justícia, a la sinceritat: "van pujar a l'Olimp des dels espaiosos camins de la terra". Què és el que et reté, aleshores, aquí a baix, si els objectes sensibles són mudables, inestables; els sentits, embotats, disposats a rebre deformades les imatges; si el mateix alè no és res més que una exhalació que es desprèn de la sang; i la fama entre els homes, una pura vanitat? Què fer, doncs? Espera, amb ànim benèvol, o la teva extinció o el teu desplaçament a un altre estat. Però, mentre no t'arribi aquesta ocasió, què n'hi haurà prou de fer? Quina altra cosa, sinó venerar i beneir els déus, fer bé als humans, aguantar-los i abstenir-se en certes ocasions del seu tracte? Recorda que tot allò que existeix fora dels límits del cos i de l'alè, no és teu ni depèn de la teva voluntat."


Marc Aureli, Meditacions, V, 33



dimarts, 15 d’agost del 2023

Al·ludir



Denis 1890


"Per l'ésser humà, en la diversitat de plans i facetes a través dels quals es mou, pensa, actua, estima, odia, espera i desespera, només existeix allò que és capaç d'expressar, d'emparaular o, almenys, d'insinuar al·lusivament."


Lluís Duch El context actual del mite, dins de Emparaular el món, Fragmenta Editorial, Barcelona 2011, p. 253.



dilluns, 14 d’agost del 2023

Memling: Mare de Déu amb el nen



Memling 1480



Memling 1472


1485


Memling 1487



Memling 1487



Memling 1490



Memling 1490



Memling 1490



1491