Deixar l’autoajuda

Max Ernst 1921

"Hi ha enganys de tota mena, però els més perillosos són els silenciosos. I entre aquests enganys, els pitjors: els que estan disfressats amb pell de xai, els que prometen alliberar, però en realitat només et canvien d’embolic.

“Reinventa’t”, ens diuen. “Dissenya’t a tu mateix”. “L’enemic més gran que tens ets tu”, i altres citacions per l’estil que pretenen refer-nos amb la seva recepta màgica de clixés repetitius. I ho aconsegueixen, per uns minuts, a còpia de miratges i d’encisar el futur amb alenades de màgia, però creguin-me, ho aconsegueixen.

La cultura de l’autoajuda s’erigeix amb ferocitat esperonada per les exigències a l’individu sorgides en aquest segle, que es precipiten a un ritme difícil d’assimilar. I, esclar, qui podria culpar-la?, clama per un bàlsam d’esperança. En aquest clam, tots a l’una, quedem encegats davant l’epifania que ens regala fórmules d’èxit tan sols adquirint certs hàbits, la gran majoria assequibles en vint-i-un dies. Demana i se’t concedirà!

L’autoestima, l’autocura, l’autodisciplina, l’autoconeixement, l’automillora, l’autogestió, tot un ball cacofònic al voltant del totèmic self (l’egocentrisme es torna obligatori), que sembla conquerible després de llegir el llibre o escoltar el podcast adequat. I és que un fa el que sigui per ser feliç. També plantar-se davant del mirall amb voluntat cega per invocar les projeccions adequades: “Soc guapo, soc llest, tinc la feina que desitjo”, per allò de first in your mind and then in reality. I, així, es completa el conjur. L’esperança, amb tota la seva incertesa, queda convertida per art de màgia en un destí prometedor.

Llavors passa. El present torna desplegant resistències. “No m’han trucat de l’entrevista de feina, deu ser que no han vist en mi una persona vitamina?, que no tinc una actitud adequada?” Ja està dit: “El que té gust de mel acaba en fel”. Beatriz Gopegui a El murmurio adverteix que algunes autoajudes capitalitzen el malestar allunyant-nos del nostre context, cosa que fa que la responsabilitat i la crítica recaiguin exclusivament en nosaltres mateixos. I això és lleig i irresponsable.

Però no per això difícil d’escoltar. Fa goig contemplar els nostres actuals gurus parlant alegrement i amb tota la parsimònia i amb aquella seguretat que trobem a faltar enmig d’aquesta voràgine de caos i desesperació, en què l’“èxit” s’erigeix en valor central. “Sovint, qui narra aquests llibres (...) imparteix sessions de coaching o de teràpia, o expliquen una cosa que els ha passat en la seva vida. El que vull afirmar és que aquest narrador no té més poders que els que s’atribueix dins del text”, diu Gopegui. L’ús del llenguatge conatiu fa que ens mimetitzem amb els conflictes narrats i –per què hauríem de ser menys?– també amb les seves revelacions posteriors. El monomite com a possibilitat per a qualsevol.

Això desperta sospites, tot i que no acabem de saber exactament per què. Sí, la mosca brunzeix amb força darrere de l’orella, però el benestar que emana de les seves paraules és tan sedant que, esclar... a molts els compensa passar una estona, encara que sigui, en aquest esbarjo imaginari del “voler és poder”.

El desig de trobar un mètode, o drecera, per suprimir el conflicte que ens domina és, per descomptat, legítim, però la promesa que es compleixi promou un d’aquells futurs inabastables que ens tornen, una vegada i una altra, a la casella de sortida. I així tornem a allò de Sísif. Aquesta acumulació de frustracions i d’angoixes omple de diners la butxaca dels gurus, mentre que a nosaltres, buits, de més neurosi.

Si un en pren certa distància, a molts llibres d’autoajuda se’ls endevina el seu deliri, i també l’olor de trampa i banalitat. Davant d'això, protegeixi’s el lector. Perquè se’ns promet una cosa temptadora: una segona part. I no precisament d’aquesta vida que vivim, sinó d’aquella vida que no hem viscut, però que sembla que està sempre a la cantonada.

El que passa és que als lectors d’autoajuda (incloent-hi els que continuem en rehabilitació), que no estan completament desolats però sí gairebé, volen ser feliços... en fi. El mal dels mals. De la happycràcia (terme encunyat per Edgar Cabanas i Eva Illouz) i el positivisme, amb l’actitud adequada, també se’n surt. O això crec."

Article publicat a La Vanguardia del 19.07.2023