Elementalitats

Lucio Fontana 1961

Després d'uns 13.800 milions d'anys des de l'aparició del cosmos, i d'uns 4.500 milions d'anys de l'aparició del nostre sistema solar; després d'uns 3.700 milions d'anys d'aparició de la vida sobre la Terra i d'uns 600 milions d'anys de la gran explosió de vida que donà lloc a formes complexes de plantes i animals; després d'uns quatre milions d'anys d'evolució d'homínids i uns 300.000 anys d'aparició dels humans actuals (homo sapiens); després d'uns 10.000 anys d'aparició de l'agricultura i la ramaderia i la formació de grans grups humans aglutinats per elements culturals, nosaltres som aquí, a la Terra.

Som éssers fràgils, de curta durada -una vuitantena d'anys, anant bé-, que necessitem menjar tres cops al dia i dormir una tercera part del nostre temps. Tenim fred i calor, i ens rentem i vestim. Gaudim i patim. Pensem i tenim emocions, sentiments. Parlem, i el nostre nivell d'interconnexions entre les cèl·lules nervioses del nostre cervell ens permet tenir el que anomenem "consciència", o sigui la sensació de saber que som, saber què som i saber qui som. Amb més o menys sorpresa, constatem que existim, que formem part d'un món dinàmic que es desplega en el temps, creant noves realitats i fent-ne desaparèixer d'altres (tot acaba desapareixent). Constatem que naixem i morim, i així ho farà també l'espècie humana. Tenim caducitat, però mentre som, som. I sabem que som. I és bonic i dolorós alhora tenir consciència d'aquesta existència.

Els humans ens reproduïm com altres espècies animals, però la interrelació entre nosaltres ha desenvolupat vincles especials, entre els que sobresurten la solidaritat, l'amistat i l'amor. Les relacions entre nosaltres també estan de vegades presidides per sentiments no tan positius, i podem experimentar l'enveja, la gelosia, la por, l'odi, etc. El nostre comportament envers els altres pot ser cooperatiu, però també pot ser de menyspreu o d'agressió, verbal o física.

La nostra relació amb nosaltres mateixos és una mica estranya. La consciència genera dos subproductes curiosos. D'una banda, genera la sensació que la nostra identitat personal és una i única, i no canvia amb el temps (si desapareix o no quan ens morim és objecte de discussió, encara que costa  d'imaginar com podria subsistir la consciència un cop desaparegudes les nostres connexions interneuronals). D'altra banda, la consciència i el llenguatge generen l'experiència de poder parlar amb nosaltres mateixos, establir una mena de diàleg interior (que practiquem assíduament).

Els humans, degut a la nostra fragilitat, ens criem en el si d'una família (que marca molt la nostra manera de ser des que som ben petits, i sovint ens condiciona per tota la vida). I ens criem en el si d'una societat, amb la seva llengua, la seva cultura, els seus costums. Les societats es relacionen entre elles i s'influeixen mútuament; això sempre ha estat així, però en els darrers temps la interrelació és creixent, i actualment la major part de les societats s'interinflueixen. Els individus es veuen marcats, doncs, per la seva cultura però també per altres cultures. També es veuen marcats per cultures anteriors de les seves societats (el pes o influència de la història), però així com la interrelació entre societats sembla créixer, l'impacte de la història, de les societats anteriors, sembla més aviat anar-se afeblint. Els humans viuen el passat, el present i el futur, però cada època subratlla diferentment aquests tres elements.

Per sobreviure, els humans hem de treballar i organitzar-nos en col·lectius amplis, cosa que absorbeix bona part del nostre temps i energies i ens porta força preocupacions. La feina és sovint font de neguit, tant quan no en tenim com quan en tenim. Molta gent viu en la pobresa. Tot i els avenços mèdics, les malalties ens continuen afectant. Envellir és un procés dur. La vida de molts humans ha estat i és curta i plena de sofriment.

Els humans som ambivalents, alhora bons i dolents, capaços del millot i del pitjor, tant en grup com individualment. No aconseguim comportar-nos sempre com desitjaríem fer-ho. I, per tant, portem a sobre un inevitable farcell de culpes. De vegades costa gaudir a causa d'elles, i no és gens fàcil treure-se-les del damunt. De vegades la vida és trista, plena de desànim. Aquesta és una desconcertant constatació que fem respecte a la condició humana.

De fet, el mateix món és ambivalent. És molt bonic, fins i tot espectacular (sortides i postes de sol, el cel estelat, els núvols, les plantes i els animals, tan perfectes) i alhora és d'una fredor i indiferència totals (segueix implacablement el seu curs cap a la dispersió, en el qual apareixen sorprenents petits grumolls de complexitat però que, tot i ser les seves meravelloses creacions, també acaben essent destruïts pel mateix procés còsmic). El món és alhora acollidor (segurament ens ha anat afaiçonant de manera que ens hi sentim acollits) i catastròfic (volcans, terratrèmols, meteorits, sequeres, inundacions, glaçades, pedregades, llamps...). És important constatar i assumir aquesta ambivalència si volem mantenir una mirada realista sobre les coses, fugint d'idealismes deformadors. De vegades això pot portar a certa passivitat, resignació i impotència davant del món, i ens tocarà saber gestionar aquesta reacció.

I la vida humana també és ambivalent, tan joiosa i tan dolorosa, tan fascinant i tan breu, tan encantadora i tan cruel, dura, estressant, aclaparadora, esgotadora, difícil. També serà realista i necessari assumir aquesta ambivalència, i també caldrà evitar el risc de certa incomoditat i refús davant de la vida que ens pot portar a deixar de banda l'esforç per a fer millor aquesta vida, per canviar les coses; i aquest és un esforç necessari, pertinent. Com també és necessari i pertinent, davant de l'ambivalència de les persones -consciència d'ambivalència que ens permet superar el dualisme entre humans bons i dolents- no caure en la justificació dels mals comportaments i deixar de banda l'intent de ser millors persones i tenir cura dels altres. L'ambivalència pot ser una excusa: com que som inevitablement ambivalents, no cal que ens esforcem a ser millors...

Els humans, dèiem, pensem i gaudim. Pensem inevitablement, i pensant entenem el món (o el construïm). Tots pensem sense parar, sovint en el marc del diàleg interior ja esmentat. Gaudim tant com podem, tot i que el goig no està garantit i sovint destaca per la seva absència. Gaudim de maneres molt diferents, unes més sensorials i altres més culturals. Entre els goigs sensorials sobresurten el menjar, el reposar, el tenir intercanvis sexuals, el caminar per la natura. Entre els goigs culturals sobresurten el llegir, el sentir música, el contemplar paisatges, el dansar, el veure obres d'art.

Els humans tenim concepcions del món, paquets d'idees que ens ajuden a entendre com són el món i la societat, i com som nosaltres mateixos. Aquestes concepcions van canviant, però no la seva funció. Són imprescindibles per poder viure amb més o menys satisfacció. Ens diuen com som nosaltres i com són els altres, com operen les societats i quina pot ser la nostra trajectòria vital. Tots en tenim una, de concepció del món, ho vulguem o no. La nostra concepció del món pot anar canviant en funció de la nostra experiència de la vida i de les influències externes que rebem. Dedicar temps i atenció a la nostra concepció del món és important; com més ben construïda estigui, més benefici en traurem. Ens cal per viure el millor possible. La concepció del món ens ve inicialment oferta per la nostra família i la nostra societat. Queda a les nostres mans anar-la treballant, desenvolupant, enriquint.

Les concepcions del món incorporen experiències viscudes pels humans i coneixements elaborats pels humans a partir d'aquestes experiències i de la seva capacitat de pensar. Aquests coneixements són de menes diverses. Hi ha coneixements racionals (elaborats per la nostra capacitat de pensar lògicament, de raonar), que poden ser de caire pràctic (tecnologies) o de caire teòric (ciències). Hi ha coneixements reflexius, elaborats a base de pensar sobre les nostres experiències i els nostres coneixements per tal d'assolir un segon nivell de reflexió on es plantegen preguntes sobre la funció de les coses o la seva interrelació més enllà del que s'observa en la pràctica quotidiana; aquests coneixements reflexius s'aboquen sobre el món, sobre la societat i sobre nosaltres mateixos, i se n'acostuma a dir filosofia. Finalment, hi ha coneixements simbòlics, que van més enllà de la reflexió i fan servir imatges o narracions per obrir la ment a dimensions més enllà de les habituals de l'experiència i el coneixement, dimensions com ara l'obertura, la disponibilitat, la confiança o la gratitud.

De fet, aquestes dimensions són vivències subjectives que van més enllà de la raó, que no són objecte d'explicació ni argumentació. Són una conseqüència, un final. Poden derivar dels símbols, i també de determinats paisatges o elements de la natura (flors, núvols, arbres...), de determinades obres d'art (quadres, músiques...) i de determinades relacions personals. Quan fan això, aquests elements adquireixen una naturalesa simbòlica. Aquestes vivències no es generen mecànicament, automàticament: en determinat moment, per a determinada persona, una determinada cosa l'impacta de tal manera com per generar aquesta mena de vivències (i potser en un altre moment la mateixa cosa no produeix aquest impacte en la mateixa persona; o el que produeix l'impacte en una persona no el produeix en una altra). Són vivències que no s'adrecen a res ni a ningú, no hi ha ni un què ni un qui que en siguin objecte. Els elements que les generen són previs a elles, no en són destinataris. No estem oberts a, o disponibles per, o confiats en, o agraïts a: simplement vivim una obertura, una disponibilitat, una confiança, una gratitud (per això tindria certa gràcia escriure-les amb un punt al darrera: s'acaben en elles mateixes. Diríem obertura. o obertura/punt, disponibilitat. o disponibilitat/punt, confiança. o confiança/punt, gratitud. o gratitud/punt, subratllant així la seva naturalesa final).

La incorporació per part de l'individu dels elements que configuren la seva concepció del món no es produeix de manera successiva sinó simultània. Coneixements pragmàtics, reflexions i símbols es van incorporant alhora des de que naixem, i una de les tasques per a refinar la concepció del món és diferenciar-los, ordenar-los, situar cada element al seu lloc, no confondre'ls. Per exemple, pensar-se que una imatge simbòlica és un coneixement pragmàtic no és procedent. També hem d'aprendre a calibrar la qualitat d'aquests elements, ja que sovint s'hi barregen coses consistents amb fullaraca derivada ves a saber d'on, i que cal procurar eliminar.

Alguns humans treballen prou la seva dimensió cultural com per poder estudiar les diverses concepcions del món aparegudes en llocs i temps diferents. És una tasca bonica, que permet ampliar i enriquir notablement la pròpia concepció del món. Però aquí també caldrà estar atents a diferenciar el que és consistent i la fullaraca a ignorar.

La vida d'un ésser humà normalment consisteix en una primera fase d'alta dependència dels altres que dona pas a una etapa on la maduració del cos i l'adquisició de coneixements permet anar disminuint aquesta dependència. L'individu pot llavors orientar la seva activitat, amb tres eixos prominents: la tasca laboral o professional, que li permetrà "guanyar-se la vida"; la tasca relacional, que li permetrà tenir amics i crear una família, si aquest és el seu desig; la tasca cultural, que li permetrà anar enriquint la seva concepció del món. Totes tres tasques són font de plaer, i alhora poden comportar esforç, cansament, duresa, sofriment. Això també forma part de la condició humana.

Aquest esforç genera una necessitat de repòs, diversió o entreteniment que compensi en part la tasca portada a terme. Hi ha, però un perill: aquestes activitats "compensatòries" són llamineres, i poden generar el desig de dedicar-hi més atenció que la que correspon. Això pot tenir males conseqüències, en afeblir les tasques laborals, relacionals i culturals assenyalades, disminuint així la capacitat dels individus per desplegar una vida plena i equilibrada. Per dir-ho gràficament, els humans no han vingut a aquest món només a patir, però tampoc només a gaudir; hi ha d'haver un equilibri correcte entre ambdues dimensions. Una altra complicació es pot presentar encara: quan el grau de sofriment derivat de les tasques fonamentals és molt alt, l'individu que no pot (per les circumstàncies que sigui, personals o d'entorn) corregir aquesta situació pot anar a parar a maneres d'evadir-se d'aquest sofriment, accedint llavors al molt perillós món de les addiccions alienadores, que poden acabar amb la seva mateixa destrucció física o mental.

El món simbòlic abans assenyalat també presenta perills notables. En paral·lel a les activitats "compensatòries" a que ens acabem de referir, el món simbòlic pot ser utilitzat també com un canal d'evasió de la duresa de la vida, com una font de consol indegut davant de la desesperació, com una falsa resposta davant de reptes tan desafiants com el repte de la nostra pròpia mort, com el repte de la manca de sentit derivada de la impermanència de les coses, inclosa l'espècie humana, o com el repte ja esmentat de les nostres "culpes", els mals comportaments que inevitablement portem a terme en la nostra vida (mentir, manipular, agredir, etc.). Aquests reptes són certament enormes, i es pot comprendre el desig de fer servir l'àmbit simbòlic per a mirar de resoldre'ls; però això és un greu error, que destrueix l'àmbit simbòlic i no li permet dur a terme la seva veritable tasca. És molt important, doncs, estar atents a no utilitzar l'àmbit simbòlic per a poder assumir la mort, la manca de sentit o la culpa; només així l'àmbit simbòlic podrà jugar el paper d'obertura que li correspon, i que queda bloquejat quan se'l dedica a donar resposta als reptes assenyalats, els quals s'han d'assumir en l'àmbit del coneixement reflexiu, de la filosofia.

Històricament, sovint no ha estat així, els humans han caigut en la temptació de manipular l'àmbit simbòlic per mirar d'apaivagar les seves angoixes. Ai, que som mortals! Ai, que no tenim sentit! Ai, que som culpables! Llavors, imatges simbòliques poderoses - començant per la principal, Déu- han estat dedicades a ser analgèsics d'aquestes angoixes, essent així malmeses. També s'han fet coses com importar imatges simbòliques a l'àmbit filosòfic, embolicant encara més la troca i creant enormes confusions. És un gran repte dels nostres temps el mirar de tornar a posar cada cosa al seu lloc.