Sentit i consol

 

Sam Francis 1971

Hi ha algunes persones no religioses que, en el fons, troben confort en que hi hagi gent religiosa. Els sembla, ni que sigui implícitament, que l'existència de gent religiosa els permet mantenir la confiança en la possibilitat d'una vida després de la mort, feta possible per un Déu totpoderós que pot portar les coses més enllà del que sembla racionalment possible.

Hi ha algunes persones religioses que participen d'aquest joc i s'ofereixen com a garantia d'aquesta confiança. Altres sectors religiosos, però, esdevenen qüestionadors d'aquesta mena d’expectativa; diuen que la religió no sap res de després de la mort, no té indicis d'una pervivència, per molt que tots la desitgem. I diuen que aquest Déu totpoderós capaç de fer coses fora de la racionalitat còsmica no sembla tenir fonament.

Aquests segons sectors demanen a les persones no religioses de deixar de confiar en les religioses per portar sentit i consol a les seves vides. Diuen que si algú vol sentit i consol, és possible obtenir-los, però per fer-ho cal, o bé trobar per ells mateixos aquest sentit i consol en determinades experiències humanes -no només en la religió es pot trobar sentit i consol-, o bé esdevenir persones religioses. Les persones religioses treballen unes coses (mites/símbols i rituals, bàsicament) que tenen capacitat d'aportar sentit i consol, és cert, però només als que les treballen, no als que s’ho miren des de fora. Això de confiar per part de certes persones no religioses en la referència -normalment implícita, de vegades inconscient- a les persones religioses per aclarir el propi horitzó ("aquest Déu en el que ells creuen no ens deixarà pas tirats, no es limitarà a salvar-los a ells"), no és encertat.

La segona mena de persones religioses dirien a aquestes persones no religioses que miren de treure’n horitzó: "Oblideu-vos de vides després de la mort i de Déus totpoderosos! Els religiosos no ens dediquem a això, ni en mostrem l'existència! Els religiosos ens limitem a viure determinades dinàmiques, no a creure en l'existència de res fora del món! Quan parlem d'un "altre món", no és aquest que vosaltres us penseu!"

Aquesta segona mena de persones religioses diuen que no és cert que només hi hagi aquest món, i tampoc és cert que hi hagi dos mons en un mateix nivell de materialitat o d'existència. Elles diran que l'altre món és real, però que pertany a l'àmbit de les dinàmiques simbòliques/rituals. Diran que l'"altre món" és un símbol. Un símbol poderós, com tots els símbols, amb la seva capacitat de donar sentit i consol; i això és molt. Però no és el que aquestes persones no religioses voldrien: un altre món "objectiu", "real", al que poder accedir si més no a través de la mort. Aquesta mena de persones religioses diran a aquestes no religioses que quan es morin no accediran a res, ni elles tampoc. Però mentre viuen elles hauran pogut viure l'"altre món", hauran trobat sentit i consol (o si més no ho hauran intentat, o ho hauran viscut puntualment). O sigui: si la gent no religiosa es pensa que se "salvarà" igualment, perquè seria injust que uns se salvessin i altres no -cosa certa-, no va ben encaminada. En la religió hi ha salvació, però és una salvació en aquest món, durant la vida. Val més deixar de banda l'endemà de la mort, és ara que ens hem de "salvar".