Interpretació

Klee 1929

S'acostuma a assenyalar una tensió entre partitura i interpretació, entre text i lectura, entre objectivitat de l'obra i la subjectivitat de la visió del que l'interpreta. Com si hi hagués una "versió original" i una colla d'interpretacions segons qui la interpreta.

Però és possible que no es pugui arribar al text d'origen, el text-font, a la versió original, a la partitura en ella mateixa. Només el compositor, l'autor, hi va arribar. Després d’això, tot són interpretacions, perquè encara que ens limitem a llegir la partitura o el poema, aquesta lectura ja és personal i diferent de la lectura d’una altra persona. Aquesta lectura íntima no és una interpretació "real", una execució de l'obra, és una interpretació mental; però tot i així és una interpretació; no és una lectura "objectiva".

S'entén el plaer dels directors d'orquestra quan llegeixen, de vegades per primera vegada, una partitura, potser pensant-se que són davant de l'obra "en sí"; però, ho vulguin o no, ja estan creant, interpretant, no llegint objectivament. És una de les belleses de l’art, aquesta presència del subjectiu en la lectura (d’una partitura, d’un poema, d’un quadre...).

Per tant, no hi ha text "en si mateix", només hi ha interpretació. L’obra en si mateixa se'n va anar amb el compositor, si és que existia. Perquè potser també el compositor, rellegint la seva obra, inevitablement la interpretava. Llavors l’obra com a tal només va existir en el moment de la seva creació...