Mort i religions

Cézanne 1898

Algunes consideracions sobre la relació que hi podria haver entre la mort i les religions:

1- Les religions han de tenir per objectiu ajudar a la gent a "ben viure" (viure plenament, viure dignament). Com que un dels moments de la vida és la mort, també han de voler ajudar a "ben morir", però des d'aquesta òptica del "ben viure" (i no per ser la mort cap porta d'entrada a un hipotètic "més enllà").

2- El tema del "més enllà" hauria de ser secundari per a les religions, que haurien d'estar bàsicament preocupades pel "com viure aquí". O no n'haurien de parlar, o bé n'haurien de parlar poquet. Dos exemples significatius: la breu extensió dels textos evangèlics dedicats a la resurrecció de Jesús i el diàleg de Buddha negant-se a parlar del "més enllà".

En aquest context, caldria situar bé la referència de les religions a dos temes típics: el del paradís (no morim, sinó que anem al paradís) i el de la reencarnació (no morim, sinó que ens reencarnem en un altre ésser vivent). Per fer-ho, caldrà tenir present les referències al llenguatge simbòlic que fem al punt 7.

Cézanne 1900

3- La creença en una vida després de la mort en la que, a més, se'ns farà justícia, ha tingut efectes negatius, fomentant visions religioses poc ajustades. El creure'ns eterns ens pot treure la urgència de canviar la nostra vida, acceptant de fer-la més rutinària i grisa. La creença en l'altra vida no pertany als missatges centrals de les grans religions, o bé és una imatge simbòlica amb certes funcions que ha estat interpretada literalment (i per tant deformada; les interpretacions literals són un dels grans problemes per als mites, els símbols o les paràboles).

4- Cal diferenciar les referències de les tradicions religioses a la mort de la persona de les referències a la mort del jo. La crida a la mort del jo és central a l'opció religiosa, i sovint s'utilitzen les imatges que parlen de la mort per parlar d'aquesta experiència.

Així, es parla del "morir a sí mateix", o del baptisme com a "renaixement".

Cézanne 1900

5- Les religions veuen la mort com un dels moments forts de la vida. Amb el seu llenguatge mític, han creat un cos simbòlic i poètic sobre la mort, alhora bonic, útil per situar-la i útil per assumir-la.

En són exemples l'acolliment dels àngels de la tradició cristiana, ("que els àngels t'acompanyin al paradís"), el viatge a través del llac dels egipcis i els grecs, la imatge del "retorn a la mare terra" o la del "retrobament amb els avant-passats", la imatge de "la darrera dansa sobre la terra" que proposa Carlos Castaneda, etc.

6- Les religions poden utilitzar la mort com una eina pels seus legítims propòsits de transformar positivament la vida de les persones. En aquest sentit, el memento mori ("recorda que has de morir", "recorda que ets mortal"), el tenir present la mort, és una noció plàsticament plasmada en el gest de tenir un crani humà damunt la taula de treball, com veiem en algunes pintures. També és interessant la noció de "la mort com a consellera" de Carlos Castaneda.

Cézanne 1900

7- Un enfocament més actual de la mort des de l'òptica religiosa es podria vertebrar tenint ben present que no hi ha -no hi pot haver- nou llenguatge mític, i per tant no hi ha noves maneres de parlar míticament de la mort. Cal recórrer als llenguatges tradicionals. I que per utilitzar eficaçment els llenguatges del passat cal saber situar-los. Si ho fem, es pot recuperar i utilitzar bona part dels llenguatges mítics del passat. Per exemple, podem mirar d'utilitzar l'expressió ja esmentada: "que els àngels t'acompanyin al paradís." Per fer-ho, caldrà considerar que 1) si s'entén el mite o el símbol com una descripció de fets objectius, no s'arriba enlloc. Des del llenguatge racional no es pot parlar de la mort: no és més que un "deixar de viure", una absència. 2) si s'entén com una imatge poètica, pot ser bonic i consolador, però no gaire més. 3) si s'entén com el que és, una imatge destinada a commoure'ns i a impactar la nostra vida i la dels altres, que no descriu la realitat però ens parla d'una manera d'enfocar la realitat, de viure-la (viure i morir com si els àngels et vinguessin a acompanyar al paradís), llavors s'obre tota una altra dinàmica.)

Cézanne 1900

Tot això ens porta a pensar que:

- val més no perdre el temps discutint del més enllà, del que no podem saber res.

- val més no funcionar com si la vida fos de durada indefinida

- és sa i bo tenir present sovint la mort de manera que marqui la nostra manera de viure, i és un greu error de la nostra societat el mirar de dissimular-la i ignorar-la.

- és enriquidor conèixer i fer servir les aportacions de les tradicions religioses sobre la mort.

- cal recuperar capacitat de ritualitzar i celebrar la mort.

Cézanne 1905