Temps gnòstics

 

Ibarrola

El juny de 1995 en Lluís Duch publicava a Qüestions de Vida Cristiana n. 177 unes molt rellevants Notes sobre l'individualisme religiós, on considerava que el moment afavoria les posicions gnòstiques. Vint-i-cinc anys després, les coses semblen donar-li plenament la raó, i la tendència assenyalada per ell sembla haver-se fet encara més evident.

Ell caracteritza el que estem vivint com un temps que experimenta un afebliment del lligam social. Ens trobem amb una creixent fragilització dels nexes d'unió entre els individus i les col·lectivitats, amb un descrèdit de la utopia i els projectes col·lectius. L'afebliment del deure porta a una creixent precarietat institucional i a la centració de tots els àmbits d'existència en un subjecte tancat en ell mateix i sense referència als altres. L'individualisme constitueix actualment un dels centres cabdals de la reflexió i de la praxi religiosa, cultural i política.

Duch ens recorda que això no és nou en la història, i que els temps del naixement del cristianisme s'assemblaven als que estem vivint. L'hel·lenisme del moment i el cristianisme primitiu compartien una certa perspectiva de la necessitat de "fugir del món", i semblava que la veritat eterna i absoluta tan sols podia ser assolida per qui estava disposat a renunciar a les implicacions i els compromisos que li imposava el seu món social; l'individu s'emancipa per mitjà d'una transcendència personal i per per mitjà de la unió d'individus-fora-del-món en una comunitat que té els peus a terra, però el cor en el cel.

Aquesta posició individualista troba la seva formulació teòrica en l'anomenat gnosticisme. Aleshores i ara, la gnosi és una mena de religió mundial caracteritzada per l'exclusió de la comunitat. Segons aquesta tradició, l'ésser humà té la possibilitat de ser igual a Déu en la mesura que es desprèn de la seva ganga material i temporal, la qual comporta la inconsciència, només superable a través del coneixement d'un mateix, que equivalia a reconèixer en si mateix la substància divina. En una societat esgotada i caiguda, hom no cercava la salvació al defora mitjançant la reconstitució dels lligams socials, sinó una salvació individual, a dintre, que fos capaç d'anul·lar definitivament l'espai i el temps. No es té present la fonamental ambigüitat de l'ésser humà, cosa que porta a posicions dualistes de distinció entre bons i dolents.

Es  va a parar, doncs, a una radical negació del món, a un individualisme incondicional de la salvació i a una relació completament negativa amb el món, amb la història i amb la societat; a un dualisme radical entre el cosmos i l'ànima individual. Per als gnòstics, els "camins històrics" no són empreses que han de ser conduïdes amb preparació, interès, tempteigs i, fins i tot, admetent la possibilitat d'equivocar-se; aquests camins porten a la perdició i el caos, i han de ser eliminats de l'existència d'aquells que volen arribar a conèixer i a auto-conèixer-se. Els gnòstics s'han de salvar del món dels fenòmens per tal de recobrar la impassibilitat. La salvació, per a ells, no ve a través de les institucions, en comunitat i en comunió amb els altres; consisteix en una il·luminació que "de dalt" i "del defora" d'aquest món s'obre pas fins a arribar al fons més pregon de l'individu. Aquest coneixement (gnosis) salvador i alliberador no ha de ser fonamentat o demostrat, ni ser cregut o esperat, sinó que és una mena d'autodescobriment que l'individu fa de la seva veritable natura. Això va a parar a una mena de darwinisme espiritual: l'èxit, la salvació individual contra tot i contra tothom. El desencís del món, tan present en els nostres temps, porta a una desconfiança envers l'acció, la responsabilitat, el compromís, la recerca d'una comunitat i una germanor universals.

En Duch diferencia les posicions gnòstiques de la posició cristiana, la qual inclou indefectiblement l'altre, amb la consegüent pràctica de la misericòrdia, de la compassió, de l'apropament a l'altre. És una distinció fonamental, útil per analitzar millor les posicions que es manifesten en l'actualitat. Força posicions "religioses" semblen properes al gnosticisme descrit. Que el cristianisme naixés en un context molt influït pel gnosticisme no facilita fer aquesta distinció, i cal filar prim per destriar allò genuïnament evangèlic de les influències gnòstiques del moment. Algunes posicions gnòstiques ens ressonen com a molt "religioses", o fins i tot com a molt "cristianes".

El problema que es planteja en el present és que passa quan hi ha voluntat d'apropament als altres però no hi ha prou canals per traduir aquesta voluntat en fets tangibles. No és una qüestió que es pugui resoldre a base de "voluntarisme" ("si realment t'ho proposes, trobaràs la manera") sinó que hi ha d'haver recorreguts comunitaris i institucionals que ho facilitin, que permetin defugir la sempre present temptació gnòstica, més viva que mai quan aquests recorreguts són molt fràgils o inexistents. L'afebliment de la vida comunitària i institucional se'ns gira en contra, per molt que alguns puguin considerar que hi ha molts canals oberts: partits polítics, sindicats, ONGs, voluntariats, comunitats religioses, associacions veïnals, etc. Mirant les coses una mica més de prop, el que passa és que aquests canals mostren limitacions i dificultats més grans del que sembla per a canalitzar les energies d'apropament a l'altre.

És possible que aquestes instàncies s'adrecin al servei col·lectiu, però les seves dinàmiques internes no semblen prou presidides per la fraternitat, per la cordialitat, per la generositat, pel sentiment comunitari. I l'eina, el mitjà, l'organització, ha de tenir en ella mateixa les característiques de la finalitat; sinó, no és operativa. No es poden assolir determinats objectius amb mitjans que no estan en sintonia, en harmonia, en ressonància amb els objectius. Potser això no és més que una excusa -sempre cal sospitar de les pròpies consideracions- o potser reflecteix realment la limitació de les nostres estructures de participació col·lectiva, que no aconsegueixen ser espais de fraternitat.

Caldrà posar l'accent, doncs, en treballar dinàmiques comunitàries i institucionals que se situïn elles mateixes, en la seva manera de fer, d'operar, en aquesta perspectiva de proximitat als altres, de calidesa, de concòrdia, de germanor, i que facilitin així fugir eficaçment de la temptació gnòstica. I mentre això no es dona, mentre no sabem trencar les fredes i interessades dinàmiques regides per la lluita pel poder, per la manipulació dels altres o per l'exhibició egocèntrica, hom queda penjat als llimbs, en terra de ningú...