Projecció de Catalunya

Sunyer 1910

"Catalunya ha buscat projecció en dues vies: la idea occitana i el Mediterrani. Frederic Mistral i el felibrisme no es van voler embolicar finalment amb la idea de lluitar per un país de base cultural de vint milions d'habitants. Segurament hauria estat políticament inviable per tal de no crear-se problemes amb França en una època en què ja n'hi havia prou i massa amb els problemes polítics envers Espanya. Però la idea va ser treballada. Més tard, recordo Josep V. Foix parlant sovint a les pàgines de "La Publicitat" de l'any 1933 0 1934 de la Maison de la Mediterranée creada a Niça com a organisme cultural d'interrelació entre quatre cultures mediterrànies: francesa, catalana, italiana i magrebina. També tinc coneixement de maniobres polítiques menades per Rubió i Tudurí i per Carles Pi i Sunyer, els quals van arribar a entrevistar-se amb Daladier per tal de proposar-li que Catalunya fos un pont d'unió entre la França europea i la França africana de l'època. I el manifest dels intel·lectuals catalans a favor de Mussolini, encapçalat em sembla per Carles Riba, com a oposició a les sancions imposades per Gran Bretanya arran de la guerra d'Abissínia..."

Alexandre Cirici a L'art de mirar-se el melic a Catalunya de Xavier Febrés (1982)

"La torrentada del procés independentista ho ha xafat tot: partits polítics, institucions, relacions socials, vivències compartides. Catalunya està emocionalment dividida; els líders independentistes malviuen a la presó; la cohesió cultural minva i fins la llengua catalana nota símptomes de desafecció. El nacionalisme català no va calcular la correlació de forces. No coneixia la Catalunya completa: tan variada de sentiments de pertinença.

Hi ha el perill que, a més de la irritació antieuropeista, fructifiqui a Catalunya el fatalisme. “Ningú no ens ajuda”: un fatalisme amargat. Per això és tan important que el catalanisme integrador construeixi, com recomanava Maquiavel, dics de contenció i canals per als corrents. L'editor ­Fèlix Riera recomana fomentar “pistes d'aterratge”. Pistes per als independentistes, però també per a aquells que abandonen el radicalisme antagònic de Ciutadans. Necessitem projectes que ens tornin a reunir, que ens ajudin a deixar enrere nostàlgies, rancúnies i malsons.

Es tractaria de trobar projectes reunificadors. Un d'ells va ser imaginat per un dels nostres gran somiadors: Pasqual Maragall. En els anys finals de la seva carrera política, sostenia que la millor manera de construir la unitat europea era aprofundir en les possibilitats econòmiques, socials i culturals de les euroregions. Com més s'esborrin les fronteres dels estats per establir llaços reals de col·laboració, més intensa serà la unitat europea. Maragall sabia que Barcelona, per continuar essent una gran capital europea, necessita un entorn molt més gran que el de la Catalunya estricta. Necessita l'arc mediterrani, que abraça territoris espanyols i francesos; i pot imantar gairebé tot el Mediterrani occidental.

L'euroregió impulsada pels catalans connectaria amb la història sense ­fer-ne cap dogma polític nacional (Corona d'Aragó). En comptes de trencar plats legals, obligaria a fer amics (caldria repartir molt de joc a Saragossa, a Montpeller, a València i a moltes altres ciutats de l'entorn). L'euroregió no necessita identitats polítiques, no aspira a noves fronteres. Ajunta territoris mutualitzant interessos. Permet crear força econòmica i eixamplar la musculatura catalana (i la dels valen­cians, aragonesos, mallorquins i llenguadocians) sense plantejar dilemes de pertinença. Seria una pista d'aterratge de les migranyes i tensions viscudes. Una pista segura d'enlairament.

Necessitem projectes que ens tornin a reunir, que ens ajudin a deixar enrere nostàlgies, rancúnies i malsons."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 08.07.2019

La projecció occitana i mediterrània de Catalunya van tornant de tant en tant, buscant projectes engrescadors quan el de la independència es mostra inviable. Hem parlat en aquest blog de la Gran Occitània com a fórmula per a revitalitzar l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, en la línia indicada per Antoni Puigverd.

Podríem afegir-hi un complement més: la possibilitat de revisar la Unió per a la Mediterrània actual (massa gran, massa heterogènia i més aviat amb poca operativitat), dividir-la en dos i crear dos ens amb més possibilitats d'incidència real: una Unió per a la Mediterrània Oriental (EMOR) i una Unió de la Mediterrània Occidental (EMOC) on s'apleguessin voluntàriament estats, regions, comunitats autònomes, províncies, comarques o municipis interessats en el projecte d'impulsar la cooperació en aquestes zones del món.

Idealment, la EMOC podria arribar a incloure Catalunya, el País Valencià, Múrcia, l'Andalusia oriental, la zona del Rif del Marroc, el nord d'Algèria, Tunísia, Malta, Sicília, Calàbria, la Basilicata, la Campania, el Lazio, la Toscana, la Ligúria, la Provença, Occitània, Aragó, les Illes Balears, Còrcega i Cerdenya.