Deu mesos que van estremir Catalunya

És possible que Catalunya encara no hagi paït el període de 10 mesos que va del 18 de juliol de 1936 als Fets de maig de 1937. Van passar coses terribles, de les que generen una reacció clàssica: els que les van viure no en van voler parlar. I potser encara avui arrosseguem el pes d'aquests fets i aquests silencis.

Sembla ser que en aquest període hi va haver un intent pensat per part d'alguns de desfer el vell ordre social a través del terror, que es va manifestar especialment en l'assassinat de capellans, terratinents i gent prominent de dretes. No només com a resultat d'odis acumulats o de sadismes insatisfets, sinó com a estratègia per a capgirar l'ordre social imperant. Uns ho van fer, altres ho van tolerar, altres no van gosar oposar-s'hi (per por o per no perdre el poder), altres hi van simpatitzar des del silenci, altres ho van patir des del silenci, altres van restar indiferents. I probablement tots en van quedar traumatitzats. I aquests traumes i remordiments van derivar en silencis. Però els silencis no esborren els traumes. I aquests, quan són de tanta envergadura, perviuen en el temps, s'arrosseguen, en les memòries personals, en les memòries familiars, en l'inconscient col·lectiu, fins al moment en que se'n parla amb tota franquesa o fins que passa prou temps com perquè s'oblidin realment. Però prou temps pot ser cent anys, o més...

A nivell polític, tres casos resulten especialment significatius en aquest context: els d'ERC, el POUM i el PSUC (hi ha un quart cas, el de la CNT-FAI, però no disposem de prou elements com per referir-nos-hi).

ERC es mostra desconcertant. Pot haver tolerat, pot haver simpatitzat, i alhora pot haver protegit i ajudat possibles víctimes. Aquesta manca de claredat pot ser part del seu trauma. Una manca de claredat de la que se l'ha acusat diverses vegades. Com si li pesés més l'ambició de poder que la ideologia. Segueixen essent desconcertants aquestes declaracions de Lluís Companys, president llavors de la Generalitat, fetes a primers d'agost del 1936 a la revista Vu: "Els esdeveniments que estem vivint eren inevitables (...) a Espanya existien tres institucions violentament odioses (...) el clericalisme, el militarisme i el latifundisme. (...) Quan, fa unes setmanes, l'exèrcit s'ha revoltat contra el poble, aquest finalment s'ha despertat. I un poble que desperta és terrible. (...) Establirem una república democràtica sobre uns principis socials absolutament nous (...) He trobat en la FAI posicionaments constructius d'un gran interès i, al meu entendre, molt raonables." (Vu en Espagne. La défense de la République. Paris, 29.08.1936. Entrevista recollida per Paul Ristelhueber. Citat per Jordi Albertí a La religió en el punt de mira de la violència revolucionària de 1936 a Catalunya. Fets i reflexions, publicat a VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol, número 5, desembre de 2007, p. 104). L'afusellament de Companys pel franquisme és molt digne d'admiració però no pot fer oblidar les experiències traumàtiques viscudes especialment aquests primers deu mesos de la Guerra Civil.

El tema del POUM és també prou desconcertant. A nivell ideològic, mostra un ardor revolucionari semblant al de l'anarquisme. En canvi, sembla que els seus militants mostraven un grau d'autenticitat personal que els feia menys sotmesos a consignes i posicionaments ideològics. Aquesta conjunció de radicalitat i transparència els fa atractius, com mostra Orwell a Homenatge a Catalunya. La personalitat i la mort d'Andreu Nin i la trajectòria i la lucidesa d'anàlisi de Joaquim Maurín contribueixen a aquest atractiu que el POUM pot generar, però no queda clar si se'l pot exonerar dels drames viscuts; caldria saber fins a quin punt el POUM va contribuir al terror d'aquests deu mesos. 

El tema del PSUC és també terrible, perquè el caràcter assenyat de les seves posicions, com ara la de la prioritat de guanyar la guerra a fer la revolució, queda enterbolit per la sospita que el que hi ha al darrere no és tant una posició política i ideològica sensata com una submissió a les necessitats i consignes del poder soviètic. I que si a Stalin li hagués interessat promoure la revolució a Espanya, el PSUC hauria adoptat posicions molt més properes a les dels elements més revolucionaris. Cosa que podria portar a pensar que durant la primera part del període que considerem la passivitat de l'acabat de crear PSUC no derivava de les seves posicions ideològiques, i que potser hi va haver en part dels seus membres una simpatia per les iniciatives revolucionàries dels anarquistes i el POUM. Però que no es podia mostrar perquè eren enemics polítics, l'anarquisme històricament i el POUM a partir de considerar-lo indegudament com a trotskista. La sacrificada acció antifranquista del PSUC durant la dictadura és ben lloable, però no pot portar a deixar de banda les vivències traumàtiques d'aquest període estremidor.

Les coses deuen ser molt més complicades, certament. Però els elements esmentats portarien tots ells cap a assenyalar l'existència de traumes i silencis en tots els actors implicats i en la resta de la població que contemplava amb simpatia, indiferència, rebuig o por, o bé patia directament, el terror desencadenat. A moltes famílies aquest era un temps del que no es parlava. Les raons podien ser diverses, però el resultat era el mateix: un silenci neguitejador. I és possible que com a societat, Catalunya porti encara a sobre avui en dia, sense que en siguem prou conscients, el pes d'aquests traumes i silencis.