El perdó

Louise Bourgeois 2009

El perdó és un fonament essencial de la salut de la ment, de la consciència, del cor. Sense perdó hi ha dolor, rancúnia, ressentiment i amargor. El perdó és clau per a l'alliberament espiritual; és una barrera que hem de creuar per a ser lliures interiorment.

Hi ha dos grans panells del díptic del perdó:

a) Perdonar-se a un mateix.

Hi ha situacions que ens produeixen desil·lusió de nosaltres mateixos. Hi ha actituds i fets comesos per nosaltres que ens humilien, ens denigren i avergonyeixen. Les falles d'aquesta mena requereixen un acte de perdó a un mateix. Ningú és perfecte; la mateixa essència defectuosa, propensa a fallar, existeix en tots els éssers humans. Perdonar-se a un mateix de tot el dolent que s'hagi fet és un alliberador acte d'humilitat. Perdonar-se a un mateix és acceptar amb humilitat i realisme la pròpia condició d'ésser humà. Reconèixer que no som perfectes, i a partir d'aquí mirar de redreçar-se, començar a millorar.

b) Perdonar els altres

Les ferides que ens produeixen els altres fan mal. Però aquest sofriment es pot superar perdonant de cor als que ens l'han provocat. Et fas mal a tu mateix quan no perdones. La teva falta de perdó de l'altre et manté lligat al ressentiment envers aquesta persona. Només perdonant es pot recuperar la pau interior i la llibertat.

Els altres ens tracten inevitablement de manera injusta, amb dosis de crueltat, de manipulació, etc. No hi ha manera de no patir el mal que ens facin els altres (i el que nosaltres els hi fem). I l'única manera d'anar més enllà d'aquesta realitat és creuar la barrera del perdó. Els que saben perdonar i oblidar, posseeixen una virtut suprema. Cal coratge i saviesa per fer-ho. De fet, cal veritable amor per perdonar.

Louise Bourgeois 2009

Aquest és el díptic del perdó. Però els que mirem d'utilitzar el llenguatge simbòlic religiós, a això hi afegim un tercer panell, una formulació complementària a partir de la referència a la divinitat. Perquè constatem dues coses alhora: que perdonar és difícil, i que tot i això hi ha gent que és capaç de perdonar. Llavors emprem el símbol Déu per mirar de reflectir aquesta desconcertant realitat, dient que la invocació de la divinitat ens ajuda a ser capaços de perdonar. Com si des de dalt, des del cel, ens vingués una força que ens fa possible perdonar. Diem això de venir de dalt, o de Déu, perquè ens sembla que la naturalesa humana per ella mateixa difícilment aconsegueix perdonar. I en canvi, perdona. És com si rebés un cop de mà. És un símbol, d'acord; però ens sembla pertinent, útil.

Aquesta referència a la divinitat apareix també a l'hora del propòsit d'esmena. Volem perdonar-nos i no tornar a fer el que em fet, volem perdonar els altres, però ens sabem febles i dubtem de la nostra capacitat de mantenir la nostra voluntat d'esmena, de canvi. Llavors invoquem la imatge simbòlica de dipositar la nostra confiança en Déu, per a rebre la seva fortalesa i no tornar a fallar. Som perfectibles i estem en un camí de millorament continu, però d'alguna manera ens sembla que per poder-ho fer no n'hi ha prou amb la pròpia voluntat, que cal “la força que ve de dalt” (l'esperit) per poder seguir aquest camí.

Hi ha un altre moment d'invocació simbòlica de la divinitat en el tema del perdó: quan patim un mal que no hem fet nosaltres ni ens han fet els altres, quan patim una desgràcia (una malaltia, un accident, un terratrèmol, etc.). A qui culpar? Al món, al cosmos? Al destí? Davant d'aquestes situacions sense culpables però no per això menys absurdes i doloroses, també demanem a Déu que ens doni la força de perdonar el món. I si veiem Déu com el creador del món, la força de perdonar-lo a ell, d'assumir el destí amb acceptació i enteresa. És molt natural la temptació de culpar Déu d'aquestes desgràcies que no són fruit de l'acció dels humans, però aquesta és una interpretació més aviat literal del que vol dir un Déu creador. Que el cosmos pugui sorgir simbòlicament d'un gest de la Consciència universal, de la Realitat suprema, no vol dir que el món es vagi pensar per fer-nos mal. Simplement és així: el món és com és i ens fa mal, i la referència a la divinitat ens ha d'ajudar a assumir aquest món nostre, que és el que és, potser l'únic possible, i si més no el que tenim i el que ens ha generat a nosaltres. Culpar i maleir la divinitat és un exercici plenament inútil i que només ens fa mal a nosaltres mateixos en arrossegar-nos per la impotència. I sabem que també podem assumir el destí, i que potser també en això ens ajuda la força que ve de dalt, i que podem acabar perdonant i estimant el món; si voleu, perdonant i estimant Déu mateix.

Això permet formular una paradoxa: perdonem Déu (pel mal que rebem del món) i som perdonats per Déu (del mal que hem fet a nosaltres mateixos i als altres. Vivim en la vida l'experiència de ser perdonats i estimats des del fons mateix de la realitat. Déu perdona i estima. I aquest sentir-se acceptats tot i les nostres falles ens genera un profund agraïment.

Jesús va viure aquesta dimensió perdonadora de la divinitat i aquesta necessitat humana de perdonar i ser perdonats. El seu testimoniatge i la seva predicació hi fan sovint referència. I alguns dels seus deixebles interpreten la seva mort com un gest lligat a aquesta necessitat de perdó que tenim els humans.

Louise Bourgeois 2009