El circ

EL CIRC

o

LA PATÈTICA HISTÒRIA D'EN IAN RAES

explicada amb força detalls per Raimon Ribera

"Sint-Kruis era una ciutat flamenca d'uns dotze mil habitants, si és que a una població d'aquesta mida se la pot anomenar ciutat. En Ian Raes hi va néixer el 1901. Avis paterns agricultors, avis materns comerciants. Pares normals i corrents, germans normals i corrents, com normal i corrent era ell. La seva nota habitual a l'escola era el sis; sempre aspirava a anar una mica més enllà, sense aconseguir-ho. No era brillant en res, era simplement normal, com la majoria de la gent. Catòlic també normal. Massa jove per participar a la Primera Guerra Mundial, i massa gran per participar a la Segona. Va treballar vint-i-cinc anys de comptable en unes quantes empreses, on el valoraven perquè se'n podien fiar, i després va donar classes de comptabilitat en una acadèmia de la seva ciutat. Es va jubilar als 65 anys i va morir de vell a finals dels anys setanta, quan Sint-Kruis ja havia esdevingut un barri de Bruges. Res a dir, una vida com tantes altres.


De petit, a en Ian l'anomenaven Ianikki, què ràpidament va quedar escurçat a Nikki. Li agradava dir-se a si mateix Nikki de Sint-Kruis (o Nikki van Sint-Kruis, segons si aquell dia se sentia més francòfon o més neerladòfon).  De vegades ell mateix s'anomenava amb humor "el quatre is". Com els flamencs de la seva època, parlava bé el francès, i aquesta era la seva llengua "de cultura", tot i que també coneixia força l'anglès, en bona part gràcies a la seva afició per les cançons que venien dels Estats Units (especialment Billie Holiday, Dorothy Lamour, Lena Horne, Peggy Lee, Dinah Shore, Julie Wilson, Mary Ford, Ella Fitzgerald, Louis Armstrong, Bing Crosby, Frank Sinatra, Nat King Cole, Johnny Hartman, i ja de gran Nancy Wilson). Curiosament, també ja gran va participar d'un cert entusiasme pels Beatles.

El seu cantant de capçalera de la darrera part de la seva vida va ser el seu compatriota Jacques Brel, molt més jove que ell (Brel era del 1929) però que va morir una mica abans que ell, cosa que li va fer pena. També havia escoltat molt els cantants francesos (Trenet, Piaf, Bécaud, Aznavour), que li semblaven d'una gran potència; fins i tot va gaudir amb la cançó italiana dels anys seixanta (Vanoni, Zanicchi, Modugno). El jazz li queia bé, i tot i no dedicar-hi gaire esforços es complaia amb gent com Duke Ellington, Earl Hines, Count Basie, Art Tatum, Lester Young o Ben Webster; també el divertien els duos de Reinhardt i Grapelli. La gran generació de jazz americà dels anys cinquanta (Dizzy Gillespie, Art Blakey, Charlie Parker, Dave Brubeck, Charles Mingus, Wes Montgomery, Red Garland, Bud Powell, Oscar Peterson, John Coltrane, Miles Davies, Stan Getz, Gerry Mulligan, Elvin Jones, Bill Evans, Chet Baker, Sonny Rollins...) el va agafar una mica gran, però també la va escoltar amb gust a la part final de la seva vida, sobretot els temes més melòdics.

Culturalment, en Ian no tenia cap formació sistemàtica, s'havia anat fent una certa cultura general des d'una òptica "amateur" a base de bones dosis d'entusiasme. Li agradava la novel·la francesa (Zola, Mauriac, Bernanos, Cesbron, Giono) i aquesta influència francesa s'estenia també a la seva modesta formació religiosa catòlica (inevitablement influïda pel seu conegut compatriota Joseph Cardjin; havia llegit algun llibre de teòlegs francesos com ara els seus contemporanis Henri de Lubac, Congar i Lebret o el també belga Louis Évely, deu anys més jove que ell; en el seu moment es va interessar pel Concili Vaticà II). També li agradaven les novel·les de Tolstoi, Hermann Hesse, Graham Greene, Steinbeck, Hemingway, Böll i Kazantzakis. Políticament en Ian era més aviat d'esquerres, i un gran admirador de George Orwell, dos anys més jove que ell. Li agradaven The Road to Wigan Pier, Homage to Catalonia, Animal Farm i Nineteen Eighty-Four. La Guerra Civil espanyola el va fer patir, i va donar suport econòmic a les Brigades Internacionals. Va tenir un gran disgust quan Orwell va morir de tuberculosi el gener de 1950.

Quan en Ian era jove, uns amics li van parlar del circ. I s'hi va aficionar. Durant tota la seva vida, a banda de la comptabilitat que li servia per a sobreviure, la seva vida era el circ. Llegia llibres sobre història del circ, assaigs sobre les diferents disciplines (acrobàcia, jocs malabars, doma d'animals, pallassos...), biografies de grans artistes de circ i altres tractats que es relacionessin amb aquesta disciplina. De jove fins i tot havia treballat a temps parcial ajudant a muntar les instal·lacions dels circs que visitaven la seva ciutat, cosa que passava al menys una vegada a l'any. Després ho va deixar, per desavinences amb els empresaris que portaven els espectacles.

Aquesta inclinació pel circ permet explicar bona part dels seus gustos artístics. El seu pintor predilecte era Georges Rouault, el qual a més de Crists i jutges feia interessants personatges de circ.

També li agradava Geroges Braque, especialment els ocells de quan era gran, i Robert Delaunay i la seva esposa Sofia, amb tant de color i dinamisme. I Matisse, que trobava ple d'alegria, així com l'imprevisible Picasso, l'entranyable Miró, el sistemàtic Mondrian i l'imaginatiu Klee. I se sentia atret per la força del color de Maurice de Vlaminck i André Derain, així com les imaginatives invencions d'Henri Rousseau. Léger i Chagall li agradaven molt perquè abordaven la temàtica del circ. Fins i tot, amb certa vergonya, li agradaven algunes obres del decoratiu Raoul Dufy. Les escultures de Henry Moore i Giacometti, tot i ser tan diferents entre elles, l'interessaven. Es considerava afortunat haver viscut en una època amb tants grans creadors en el món de l'art. Dels antics, li agradaven Memling i Van der Weyden, Giotto i Fra Angelico, Botticelli, Giorgione, Pontormo, Bronzino, Tiziano, Bosch, Brueghel, Vermeer, Gauguin, Van Gogh. Però tot d'una manera més aviat caòtica, intuïtiva, sense sistema, sense un sòlid fonament de coneixements. Molt bàsiques, gairebé tòpiques, eren les seves preferències en música clàssica: Vivaldi, Bach, Haydn, Beethoven, Chopin, Mahler i, curiosament, el rus Xostakovitx.

A Ian li agradava, sobretot de gran, el cinema. Però, no se sap ben bé perquè, no li van agradar ni The Greatest Show on Earth, de 1952, dirigida per Cecil B. de Mille, amb Charlton Heston i James Steward, ni Circus World, de 1964, dirigida per Henry Hathaway amb John Wayne, Rita Hayworth i Claudia Cardinale. En aquest darrer cas potser és perquè ni Wayne ni la Hayworth eren gaire sants de la seva devoció. A la Cardinale, en canvi, la trobava guapa (i a la Bardot també, tot i que li semblava freda i distant... De la seva quinta, li agradava la Greta Garbo, nascuda el 1905; de les actrius més joves, li agradaven la també belga Audrey Hepburn i la Grace Kelly, nascudes el 1929, així com la Shirley MacLaine, nascuda el 1934).

Amb el temps es va convertir en un actiu propagandista del món del circ, difonent anuncis dels espectacles, fins i tot escrivint algun article a la premsa sobre el circ i fent alguna xerrada sobre les virtuts i meravelles d'aquest esdeveniment. La gent se'l mirava amb certa condescendència. Fins i tot la seva família i amics consideraven fora de lloc aquell interès de Ian pel circ. Ningú no feia gaire cas a les seves consideracions al respecte. No gosaven dir-li a la cara, però era evident que pensaven que aquella dèria era una pèrdua de temps i energies.

I és que el més curiós o sorprenent del cas és que en Ian mai no va arribar a entrar en un circ. No va assistir mai a l'espectacle, ni com a públic ni, menys encara, és clar, com a actor. Tot el que sabia del circ era el que li havien explicat persones que sí que hi havien estat, o bé els llibres i periòdics. Però ell ja en tenia prou, l'engrescava el que sabia i li plaia difondre la joia d'anar al circ. Per això no era estrany que quan un circ visitava la seva ciutat, ell recorregués els carrers repartint fulls de propaganda de les sessions que tindrien lloc. A Sint-Kruis els circs s'instal·laven en un terreny a prop de l'estació de tren anomenat el "camp dels rolls", que pertanyia a una fusteria i on acumulaven els troncs d'arbre per serrar-los. Qui portava la fusteria era el senyor Plannen, un home alt i prim, calb, amb ulls blaus i una mirada serena, molt discret, que parlava baixet i que a la feina portava un "mono" marró que li devia semblar més adient amb els colors de la fusta. Alguna vegada a en Ian fins i tot l'havien deixat disfressar-se de pallasso per distribuir més eficaçment els fulletons de propaganda del circ, cosa que l'encantava.

En Ian estimava la natura. Com a bon flamenc, es delia per l'alta muntanya, i als anys cinquanta anava sovint de vacances al cantó suís del Valais, des d'on visitava tots els racons dels Alps que podia. Quan era adolescent va veure unes fotografies del desert del Sahara que el van colpir. Un cop acabats els estudis de comptabilitat, quan tenia una mica més de vint anys, i abans de posar-se a treballar, en Ian va emprendre l'única aventura de la seva vida: es va enrolar durant dos anys a la Legió estrangera francesa a Algèria, amb seu a Sidi Bel Abbès, apuntant-se a les missions desplegades a partir de Tamanrasset, al cor del Sahara. Des d'allà patrullaven amb els seus kepis blancs la frontera sud del país, amb expedicions al Tassili del Hoggar, Tahagart, Tagrera, In Tehog, Tin Akacheker, El Ghessour, Youf Ahakit, Tin Tarabine i arribant fins a la llunyana Djanet, a gairebé 700 km, tocant a la frontera amb Líbia. Per a en Ian van ser els dos anys més intensos de la seva vida; aquells paisatges i sensacions el colpiren molt a fons. Això explica que de vegades somniava tenir al circ un número propi de doma de dromedaris, on es presentaria com "Nikki al Targhí", vestit com els tuareg del Sahara; però això no va ser mai res més que un somni diürn.

No és que tingués en Ian prohibit l'accés a l'espai del circ, evidentment; simplement, o no s'hi veia amb cor, o no es considerava preparat, o el que fos. Algú deia que creia que per anar bé li havien de regalar les entrades, o més encara un passi permanent que li permetés anar al circ sempre que volgués; aquest era el seu desig. Però aquests regals no van arribar, i el cas és que mai no va aconseguir presenciar cap sessió de circ abans de morir.

Un dels moments culminants de la vida d'en Ian va ser un dia en que havia anat amb la seva dona a la meravellosa Bruges, la ciutat important que hi havia a costat de la seva, on anava de tant en tant sigui a comprar sigui a passejar pel centre històric o pel seu preciós beguinatge, que data del 1245 i que és el més petit dels tretze beguinatges flamencs. Caminaven aquell dia pel centre, quan tot d'una van veure un ramat d'elefants anant pel mig del carrer. En Ian va quedar enormement colpit, emocionat amb aquella visió insòlita. Van resultar ser els elefants del circ que en aquell moment visitava Bruges, que havien tingut permís per fer un tomb pels carrers com a publicitat de l'espectacle de circ que es presentava. En Ian no va poder oblidar mai aquell moment, potser el que li va permetre estar el més a prop possible del circ en la seva vida.

Alguns deien: com pot parlar del circ sense haver-hi estat? Però ell considerava que el que li havien explicat i el que havia llegit era suficient per saber de la dignitat d'aquell art i per fer-ne difusió. I seguia incansablement dedicant-hi energies, mentre treballava i quan es va haver jubilat. La cosa va ser una mica dura perquè en el període final de la seva vida el circ va anar perdent popularitat i ressonància social, fins passar a ser gairebé una relíquia del passat. Però ell continuava convençut de les seves bondats, i no va deixar de llegir i escriure al respecte fins al final dels seus dies. Com més gran es feia, menys gent interessada a parlar del circ trobava, i amb alguns dels pocs que encara s'hi interessaven no hi podia parlar perquè sostenien punts de vista diferents sobre la naturalesa del circ i el que calia fer per a que la gent s'hi tornés a interessar. Això passa.

A principis dels anys seixanta en Ian va anar tres o quatre vegades de vacances al Càmping Francàs del Vendrell, inaugurat el 1957, on li agradava coincidir amb gent de l'aristocràcia obrera francesa que gaudia amb les seves vacances a la costa catalana. Va fer amistat amb la família Mahulot, treballador de la Renault. En aquells moments es produïa a la costa catalana un interessant fenomen interclassista: la petita burgesia local estava encantada de tractar amb aquells turistes francesos, amb els que podia practicar el francès après de joves i tenir contacte amb el món de fora. I es feien amistats, s'ho passaven bé junts, cosa difícil d'imaginar amb els obrers autòctons... En aquell moment, en Ian hagués pogut coincidir amb l'omniscient narrador d'aquesta història, que era un nen de dotze o tretze anys que parlava bé el francès i estiuejava a Coma-ruga, però no es va produir la trobada. En canvi, el nen sí que va conèixer els Mahulot. Eren els temps en que a les platges encara s'arreplegaven tellines i crancs.

El setembre de 1965, poc abans de jubilar-se, en Ian va anar a veure els Mahulot a París, que queda força a prop de Sint-Kruis, i fer un mica de vacances. Un dia, passejant per la ciutat, va passar casualment per davant de la Galeria Alexander Iolas. S'hi feia una exposició d'una artista franco-nordamericana, el nom de la qual li va cridar l'atenció, per la ressonància amb el seu: Niki de Saint Phalle. Va entrar i les obres li van encantar: eren les primeres "Nanas" d'aquesta autora. La seva gestualitat i els seus colors li van semblar molt propers al món del circ.

En els darrers anys de la vida d'en Ian, des de que va fer setanta anys, la cosa del circ va agafar certs aires de dèria o de follia obsessiva. Tothom el donava per sonat, cosa que en part era certa, ja que anava perdent el contacte amb la realitat, com li passa a una part de la gent gran. Però ell mantenia la seva convicció en les bondats d'aquell art, per molt que fos en la soledat i la incomprensió dels que l'envoltaven; el món del circ li omplia la vida. De vegades, coses així passen."

"Benaurats els qui creuran sense haver vist!"

(Joan 20, 29)