El joc simbòlic

Klee 1920

Un símbol esdevé símbol quan decidim entrar en el món dels símbols, quan decidim obrir-nos al joc simbòlic. El símbol no se t'imposa; res no és símbol sense la voluntat d'algú d'endinsar-se en aquest joc. Si no hi ha predisposició a jugar, ganes de jugar, decisió de jugar, el món roman pla, a un únic nivell: tot és només el que és, res no és símbol.

En el passat i en el present hi ha gent que ha jugat o juga al joc simbòlic. I que, de maneres diverses, ens convida a jugar-hi, ens parla de la possibilitat de jugar-hi, ens explica que ell hi juga i que és quelcom que val la pena. Quan passa això, en ser convidats a participar en el joc simbòlic, a interpretar simbòlicament la realitat, tenim sovint una reacció paralitzant de perplexitat. És "veritat", això que se'm diu? Aquesta narració simbòlica que se m'ofereix, "va passar realment"? Aquest gest al que se'm convida, té força "per se", té un impacte independentment de la meva predisposició, de com jo me'l prengui?

Doncs bé, més aviat no. Res no és símbol sense la nostra complicitat. Nosaltres decidim si interpretem o no el món simbòlicament. Si acceptem narracions simbòliques que no tenen capacitat d'imposició objectiva. Quan ens transmeten una narració simbòlica, nosaltres decidim si l'acollim com a tal i deixem que jugui un paper en nosaltres des de la seva naturalesa simbòlica o bé no ens obrim a aquest joc i ens mantenim en el terreny de l'objectivitat, el del seny, el del sentit comú, el de la filosofia i de la ciència.

La interpretació objectiva de la realitat i la interpretació simbòlica no són incompatibles. Un mateix objecte pot ser analitzat com a tal o pot ser fet servir com a plasmador i transmissor de determinats intangibles. La muntanya de Montserrat pot ser vista com una peculiar formació geològica o com un element generador de força espiritual, i fins i tot com a representació de la dimensió religiosa del poble català. La seva peculiaritat com a objecte pot convidar o facilitar la seva utilització simbòlica, però la funció simbòlica li atorguem nosaltres, no la té sense jugadors que li facin jugar aquest paper.

Una versió simplificada del cientisme materialista, que s'ha difós pràcticament com a ideologia dominant en la cultura occidental contemporània (tot i haver estat a bastament posat al seu lloc entre els teòrics), considera ridícula i primitiva la interpretació simbòlica de la realitat; li sembla infantil i estúpid entrar en el joc simbòlic. Les coses són el que són, i prou; no té sentit i pot ser perillós voler que tinguin altres funcions. Llavors deixa d'haver-hi llocs de poder, objectes de poder, narracions de poder, per dir-ho amb una de les terminologies que es poden utilitzar per parlar de la força simbòlica, de la capacitat de materialitzar intangibles. Un poder que té capacitat per impactar positivament en les nostres vides; però si no optem per obrir-nos, per incorporar la interpretació simbòlica aquest poder no existeix. Nosaltres en som els amos, li donem existència, no se'ns imposa ho vulguem o no; nosaltres decidim si volem relacionar-nos també amb la realitat d'aquesta peculiar manera, amb les seves lògiques i les seves dinàmiques, amb les seves exigències i les seves conseqüències.

De nosaltres depèn, doncs, voler entrar en el joc simbòlic, les regles del qual han estat pacientment construïdes per moltes generacions i per molts personatges singulars. Si volem jugar, hem d'aprendre les regles, ja que aquest no és un afer estrictament personal: normalment es juga en grup, i hi ha regles que generen un terreny de joc compartit entre els jugadors. Les regles són diverses, amb moltes variants, i objecte d'innovació, certament; però hi ha regles. Una de les quals és que ningú no pot ser obligat a jugar aquest joc: si s'hi juga per força, no hi ha joc.

Sense interpretació simbòlica de la realitat, aquesta continua essent el que és, però la nostra manera de veure-la i viure-la és una altra. La realitat segueix tenint gruix, color, riquesa, capacitat expressiva i capacitat motivadora; però no té la seva potencial capacitat evocadora d'un possible "més enllà", transcendència, dimensió absoluta, divinitat o com li vulguem dir.

Tres consideracions finals: 1) Sense interpretació simbòlica de la realitat, els mons de les religions desapareixen. I si considerem que les religions no pertanyen a l'àmbit simbòlic sinó a la interpretació objectiva de la realitat, també desapareixen. 2) La interpretació simbòlica de la realitat és el fonament de l'espiritualitat. 3) Sense interpretació simbòlica de la realitat l'art no desapareix però esdevé diferent de quan incorpora una dimensió simbòlica.