El camí del símbol

¿Hi ha algun camí del mig entre, d'una banda, la freda racionalitat analítica que veu que res té sentit ni fonament, que les coses són com són sense que cap propòsit les orienti, que ni personalment ni col·lectivament anem creixent en res ni madurant cap a enlloc, que no hi ha experiències valuoses per elles mateixes més enllà de la satisfacció dels meus interessos ni formulacions de sentit que no siguin fantasioses divagacions fetes a mida per entretenir-nos i consolar-nos i, d'altra banda, la convicció cega que afirma determinades certeses o realitats sense admetre discussió, que viu determinades formulacions com a evidents per elles mateixes, com a descripcions de realitats i no pas com a evocacions d'un "més enllà" del que no podem parlar amb el nostre llenguatge habitual, que pren determinades vivències com a inqüestionablement valuoses, que s'instal·la en la fermesa i la rotunditat com a camí de sentit i seguretat (de "salvació"), que adopta uns codis com a absoluts, com a inqüestionables i com a mereixedors de ser imposats, al servei dels quals es poden arribar a portar a terme accions terribles? Es pot pensar un camí del mig entre l'absència de sentit i el sentit absolut? Entre la desencantada lucidesa racional i la vivència d'una convicció inqüestionable i inflexible, ben definida en els seus termes i viscuda com a veritat absoluta?

Aquest és el gran desafiament de la visió simbòlica, la que troba camí vital en els símbols, aquestes eines estranyes que apunten més enllà de la realitat accessible per l'anàlisi racional sense materialitzar-se en un àmbit alternatiu amb el mateix grau, nivell o tipus de realitat. Símbols que obren perspectives sense delimitar territoris, que parlen d'altres àmbits sense esgotar-los, que van més enllà de la realitat sense descriure una altra realitat alternativa del mateix nivell.

Símbols que no són maneres de parlar de les coses, boniques formulacions abstractes per recollir i resumir experiències vitals, ni descripcions de cap altre món diferent i alternatiu al nostre. El símbol apunta a una dimensió (per dir-ne alguna cosa) que se situaria més enllà de l'espai i el temps, una dimensió impensable i indescriptible que seria preexistent al cosmos i alhora fonament del cosmos, creadora del cosmos, una dimensió que sobreviuria al cosmos i al qual, no sabem com, estaríem vinculats o, més ben dit, ens podem vincular en el nostre present si ens hi obrim i anem més enllà dels nostres referents habituals, del nostre cos i la nostra ment, dels nostres interessos i aspiracions. Una dimensió que, en no respondre a les coordenades de l'espai i el temps, només es pot manifestar com una experiència intemporal i universal, la connexió amb la qual només es pot fer en el present, ja que no és record ni projecte, sinó vivència que escapa a aquests termes. I quan es diu "el nostre present" de fet es parla de quelcom fora del temps, que "surt" del temps, més que no pas com el punt de trobada entre el passat i el futur.

Les nostres mitologies han imaginat aquesta dimensió com a quelcom a que alguna cosa nostra -la nostra identitat i la nostra dimensió espiritual, la nostra "ànima" en termes clàssics- "va a parar" quan morim perquè d'ella varem "venir" quan ens varen engendrar, o quan vàrem néixer, o en algun moment de la gestació. Aquesta és una imatge bonica i consoladora, que materialitza a nivell individual la vinculació amb la dimensió de què parlàvem, sovint designada com a "l'altre món". Però aquests termes són encara massa inevitablement dependents de les nostres construccions d'espai i temps, i del nostre inevitable desig d'immortalitat.

Són uns termes que podem retenir perquè poden segons com funcionar com a símbol (si no se'ls manipula per oferir certeses, beneficis o falsos consols). Podríem dir que, paradoxalment, la visió que acabem d'evocar -una ànima individual vinculada a la dimensió absoluta, a l"altre món"- no descriu cap realitat però pot funcionar com a símbol. Aquesta dificultat de diferenciació entre símbol i descripció de realitat alternativa és una de les grans dificultats del camí del mig, del camí simbòlic. De fet, molts símbols poden ser indegudament utilitzats com a descripcions d'una altra realitat, i moltes preteses descripcions de realitats religioses poden ser utilitzades o interpretades com a símbols.

El camí del símbol és fràgil, difícil i exigent. Deixar-se de subtilitats i anar cap als camins més clars que li queden a banda i banda és una temptació permanent. La descreença i la fe cega, per dir-ho curt, són espais més estables, psicològicament més còmodes, menys qüestionadors, més tangibles, més assequibles.