Sense brúixola

Raffaello 1504

"En un dels primers llibres que va escriure, Apocalíptics i integrats en la cultura de masses (versió castellana a Lumen), Umberto Eco va donar una resposta tranquil·litzadora als professors universitaris dels anys seixanta i setanta, espantats per la creixent influència dels nous i potents instruments de la cultura de masses: el còmic, la televisió o la música pop. Eco sostenia que la nova cultura de masses ajudaria a fer arribar a nous sectors socials el llegat de la tradició humanística.

Eco va portar, certament, aquestes teories a la pràctica mitjançant les seves novel·les, exquisidament fonamentades en l'erudició (El nom de la rosa, Baudolino), però construïdes amb patrons de novel·la de gènere. Ara bé: el seu diagnòstic era massa optimista. És un fet que els instruments de cultura de masses (extraordinàriament reforçats ara amb internet i les tecnologies digitals) han escombrat el cànon cultural i han imposat com a patró de la cultura un únic valor: l'audiència (és a dir, el guany econòmic: publicitat o vendes). La major part de les novel·les històriques d'èxit, lluny de l'erudició d'Eco, contribueixen fins i tot més que les romàntiques de Walter Scott a deformar la visió del passat. El mateix es pot dir de tots els altres gèneres literaris, musicals, televisius, teatrals o artístics que triomfen: necessiten adular l'audiència per conquerir l'èxit, altrament són arraconats.

Per col·locar un producte cultural, a l'audiència se l'adula amb els mateixos mecanismes que els partits polítics (i els mitjans de comunicació que els ajuden) usen per conquerir els seus votants: estimular les emocions primàries, simplificar els missatges, crear polaritats tremendistes. Reduir els missatges al màxim i tocar la fibra emotiva, heus aquí les dues claus de la victòria política i cultural.

Després de dedicar tantes hores a les xarxes socials i a les sèries televisives, fins la gent més culta reconeix que ja no té temps de llegir. Molts joves universitaris només coneixen fragments dels llibres que els han recomanat. La major part dels lectors ho són de Twitter o de qualsevol altra xarxa social. Fins els més polititzats s'informen per xarxes favorables a les seves opinions. No hi ha ni temps, ni paciència, ni interès per endinsar-se en una novel·la complexa, per afrontar un menú lingüístic massa dens, per acceptar pàgines i pàgines sense compensacions immediates.

L'addicció a la satisfacció immediata, que la cultura de masses actual ha fomentat, suscita molts problemes d'ordre personal (viure en parella, cultivar l'amistat o tenir fills és una exigència que molts ja no saben suportar). Però té severíssimes conseqüències d'ordre cultural: el públic actual condemna la dificultat, s'allunya de la complexitat i té al·lèrgia a l'atenció. Es queixen els pares que els nens ja no saben estar-se ni un minut quiets (fins i tot hi ha una síndrome que converteix en malalts medicalitzats els nens hiperactius: TDAH), però la major part d'aquests pares necessiten fer zàpping televisiu, no poden prescindir del telèfon, viuen en constant agitació social i consulten desenes de pàgines d'internet quan no interactuen a les xarxes.

Si els fills no poden suportar una hora d'escola en quietud, els pares no poden suportar una novel·la exigent o una pel·lícula lenta. És difícil no contradir avui les con­fia­des tesis d'Umberto Eco. La cultura humanística potser no decreix (perquè ara hi ha molta més gent que estudia i, per tant, hi ha més especialistes que mai en literatura clàssica, pintura renaixentista o música dodecafònica). Però ha quedat reduïda a guetos especialitzats: illes de supervivència de l'alta cultura. Mentrestant, la cultura de masses triomfa repetint, en innombrables variacions, tècniques que només busquen estimular els instints i les emo­cions: sexualització, estridència, espectacularitat, violència, visceralitat, tensió argumental, simplicitat de continguts.

D'entre tots els naufragis de la tradició cultural, el més impressionant és el de la veritat, sense la qual el debat polític o so­cial es converteix en una gàbia de bojos. Em refereixo al valor de la veritat. Sigui en la tradició judeocristiana, sigui en la grega, la cultura occidental havia donat sempre una gran importància a cercar la veritat. Una veritat que no sempre casava amb la realitat visible, que no era fàcil de trobar, però que esdevenia el referent, l'horitzó principal. Aquesta recerca de la veritat implicava una depuració personal, un combat, una exigència, un temps, una paciència que la societat actual ja no tenen.

Perduda la brúixola amb què, d'acord amb una visió o una altra de la condició humana, les ideologies, les religions, les filosofies buscaven el camí de la veritat, ara estem condemnats a vagar sense punts cardinals, estimulats per emocions passatgeres, constantment canviants, dominats per un nihilisme primari, elemental. Sense referents clàssics, sense veritats compartides, la cultura és mer entreteniment, pur comerç. I la política: una descarnada lluita entre grups i interessos."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 20 01.2020