 |
| Chagall 1956 |
"La narració del naixement de Moisès sota l'amenaça de mort pel Faraó, de la seva mare amagant-lo a la petita cistella entre les herbes del riu, i de la seva troballa i adopció per la filla del Faraó, és un tema arquetípic del naixement de l'heroi i de l'odi generat en la consciència col·lectiva per l'aparició de la promesa de la consciència individual. La vida de l'heroi és amenaçada des del mateix moment de la seva naixença. Només pot ser salvada al principi si és confiada a l'aigua, als braços del gran inconscient maternal del qual ha de renéixer si ha de sobreviure. El Crist va ser salvat de la matança dels Innocents pel descens a Egipte, un símbol d'aquestes profunditats.
(...)
Moisès tenia dues mares -tres, realment- la seva mare natural, la filla del Faraó i l'aigua del riu d'on va ser tret (el nom Moisès vol dir "tret de l'aigua").
(...)
Tornant ara al jove Moisès mateix, el podem imaginar fent-se gran en el luxe de la cort del Faraó però protegit d'ell per la seva lleialtat als seus orígens i pel nodriment que el sentiment sincer de la mare dóna al fill. És certament clar que tant la filla del Faraó com la seva pròpia mare l'estimaven sense possessivitat, aquest cantó fosc del sentiment d'una dona que mata tota la veritable escalfor del cor. Com hem vist, la seva mare natural el va haver de deixar anar, el va confiar a les aigües, i la filla del Faraó tenia la grandesa de cor de no separar-lo de les seves arrels, de la seva gent. Què fàcil que hagués estat per a ella criar-lo en la ignorància de qui era i d'on venia, fins i tot en l'odi a la seva pròpia sang, ja que aquesta havia de ser l'actitud acceptable!
(...)
Primer Moisès va seguir el comportament convencional d'un jove en la seva posició, lluitant amb l'exèrcit i provant-se a ell mateix com a home. Probablement sempre havia sentit pena i pietat per la difícil situació del seu poble, però encara no havia penetrat al seu cor i fet imperativa l'acció. Probablement mai se li va acudir d'implicar-se realment fins el dia que ja matar el supervisor injust en un rampell de furiosa ira. Va ser un matar impulsiu, inútil, que va fer sorgir hostilitat entre els mateixos hebreus. Però l'oportunitat de desvetllament gairebé sempre ve en un esclat de violenta emoció, normalment negativa.
Moisès devia veure de seguida que replicar crim amb crim no era la resposta. En contrast amb la resposta del Faraó a aquesta mena de proves, ell va acceptar la responsabilitat per la seva ombra i les conseqüències del seu acte. Se'n va anar a l'exili a Madian, per passar-hi molts anys mirant d'assolir discerniment, saviesa i desinteressament. Com tan sovint ens passa a tots, és l'impulsiu deixar-se endur per una reacció emocional, i l'acceptació de la plena responsabilitat per ell, que assenyala el començament de la reflexió. La fúria de Moisès brollava de la generosa emoció de la pietat, però la seva acció era merament una emanació destructiva dels seus propis sentiments dolorosos sense objectivitat o real compassió. Tot i així, gràcies a la seva integritat i voluntat de pagar el preu, ha d'haver marcat en ell el començament del coneixement d'ell mateix.
Per a Moisès, com per a tots els humans, la confrontació conscient amb l'ombra va ser seguida pel trobament amb l'anima, el trobament del seu sentiment individual, la seva llibertat emocional respecte a la mare personal. Com passa tan sovint amb el preciós simbolisme de l'Antic Testament, la seva anima, la seva futura esposa, ve a trobar-lo al pou en el llindar de la seva nova vida a Madian. Certament en cada veritable casament l'home troba la dona al pou, i ella treu aigua de la terra per tal que ell begui.. De la mateixa manera, interiorment, l'anima en l'ésser humà treu aigua per a ell de les profunditats inconscients.
(...)
"La solitària vida de Moisès com a pastor, , els dies i nits sol al desert amb el seu gos i les seves ovelles, la tranquil·la paciència i habilitat tan estranyes a la seva natura apassionada (que va haver d'aprendre amb el temps amb els bens), totes aquestes coses van nodrir les fins llavors no viscudes potencialitats de la seva psique. Així la porta cap al món interior es va obrir; la seva oïda es va obrir a la veu de Déu en el seu cor; el seu ull es va obrir a la visió de la divinitat. Imperceptiblement, a través de la disciplina de les elementalitats quotidianes, el seu cantó fosc va ser confrontat, el seu sensible sentiment individual va ser descobert, i finalment va assolir una consciència tan profunda del Mysterium tremendum que Déu li va parlar cara a cara.
La forma de la primera visió, l'avenç de la nova consciència en Moisès que havia anat madurant des de feia tant de temps, té un gran significat simbòlic. El pecat de Moisès havia sorgit de l'impuls d'un sentiment destructiu que l'havia posseït i encegat. La seva visió del matoll ardent era d'un foc que cremava però no consumia, del que sorgia la veu de Déu i la presa de consciència de la seva tasca única com a individu. Aquest és el moment de la transformació. La intensitat del foc de l'instint natural, mai reprimit ni rebutjat, és transmutat per la disciplina i l'acceptació en el foc de la creativitat, que no destrueix sinó que allibera. En el cas de Moisès, el foc era prou poderós com per alliberar tot un poble del seu esclavatge. L'objectivitat de l'entusiasme real (que vol dir: "ser omplert per Déu") havia agafat el lloc de la ira subjectiva.
No hauriem de caure, però, en l'error freqüent de suposar que una experiència com aquesta immediatament treu de sobre de la personalitat humana de totes les seves febleses i dubtes i que una persona així només ha de tirar endavant en un estat de distanciació i certesa, alliberat una vegada per totes del dubte, la por i la ira. Al contrari, probablement ha de suportar una càrrega més gran de dubte i una temptació més constant del cantó fosc que mai abans. Així va ser certament per Moisès fins al final de la seva vida, i va romandre plenament humà em força i en feblesa a través de tots els grans esdeveniments dels que va ser un instrument.
(...)
Moisès ara puja a la muntanya i es torna a trobar amb Déu cara a cara. Amaga el seu rostre davant la glòria d'aquesta visió. No pot suportar més que un cop d'ull, però el cop d'ull l'ha transformat. Quan baixa de la muntanya, el seu rostre brilla amb una llum tan gran que s'hi ha de posar un vel a sobre, ja que hi ha coses que no poden ser suportades per la gent inconscient, que han de ser ocultades pel seu bé. T.S. Eliot va escriure que els éssers humans no poden suportar molta realitat. Moisès ha passat quaranta dies i quaranta nits sol a Horeb. Durant aquest temps no només ha assolit la seva gran visió interior, sinó que també a entès moltes coses de caire totalment pràctic. El veritable gran místic, contràriament a la creença popular, no és algú que flota en un núvol, deslligat de la realitat exterior; al contrari, el místic té una captació del que és essencial en els afers humans molt millor que la de l'enfeinat home o dona d'acció.
Moisès ara sap de la necessitat de lleis per tal que una societat es mantingui junta, les disciplines essencials que l'individu inconscient ha d'acceptar de l'exterior si mai ha d'arribar a l'autodisciplina. També porta de la muntanya plans per a la construcció de l'Arca, ja que entén la immensa importància del ritual, dels símbols que són essencials per mantenir el contacte amb el significat interior de la pròpia vida. Si Moisès necessitava confirmació d'aquesta importància, la va trobar quan va tornar amb la seva gent des de la muntanya. Durant la seva llarga absència, no havien estat capaços de mantenir el sentit de significació que ell encarnava personalment i portava per ells. Havien fet un vedell daurat i projectaven totes les seves necessitats inconscients en aquest ídol.
(...)
Hi va haver un moment, però, en el que Moisès va caure seriosament en possessió de la seva antiga ombra irada, a pesar de tota la seva saviesa i humilitat. Els infants d'Israel murmuraven i es queixaven perquè no hi havia aigua. Com de costum, en donaven la culpa a Moisès, oblidant totes les mostres de protecció per part de Déu que els hi havien estat donades. Déu va dir a Moisès de "parlar amb la roca" i demanar-li que fornís aigua, però Moisès va ser menys pacient que Jahveh aquesta vegada. Va perdre els estreps,, tal com els havia perdut molts anys abans en la seva joventut quan va matar el supervisor. "Escolteu-me ara, rebels" va dir, "us hem de fer brollar aigua de la roca?" (Num. 20:10). I va colpejar la roca amb ràbia i l'aigua va brollar. Era culpable d'un pecat greu -manca de cortesia amb Déu, amb els humans i amb la matèria. En hubris es va identificar amb Déu. "Us hem de fer brollar aigua...?" Va parlar amb els seus companys israelites amb menyspreu, una cosa molt diferent de la ira saludable, i va picar la roca amb violència en lloc de fer-ho amb respecte.
Diuen les cròniques que per aquest pecat Déu va prohibir al mateix Moisès d'entrar a la terra promesa. El poder al que no es renuncia en el moment apropiat pot ser un perill molt gran, no només pel que l'erigeix sinó també pels seus seguidors. Si Moisès hagués entrat a la nova terra amb la seva gent, la projecció damunt seu hauria estat tan gran que hauria estat gairebé impossible per a Moisès resistir a la identificació amb l'amor personal al poder que era una de les característiques de la seva ombra. El perill de l'ombra esdevé més gran, no menys, per a un home així, i amb profunda paradoxa, és salvat en el punt culminant de realització per l'ombra mateixa. Si Moisès no hagués caigut en el pecat de colpejar la roca, mai no hauria pres consciència de l'arribada del moment de renunciar al seu lideratge, i una subtil corrupció hauria començat."
(...)
Moisès tenia dues mares -tres, realment- la seva mare natural, la filla del Faraó i l'aigua del riu d'on va ser tret (el nom Moisès vol dir "tret de l'aigua").
(...)
Tornant ara al jove Moisès mateix, el podem imaginar fent-se gran en el luxe de la cort del Faraó però protegit d'ell per la seva lleialtat als seus orígens i pel nodriment que el sentiment sincer de la mare dóna al fill. És certament clar que tant la filla del Faraó com la seva pròpia mare l'estimaven sense possessivitat, aquest cantó fosc del sentiment d'una dona que mata tota la veritable escalfor del cor. Com hem vist, la seva mare natural el va haver de deixar anar, el va confiar a les aigües, i la filla del Faraó tenia la grandesa de cor de no separar-lo de les seves arrels, de la seva gent. Què fàcil que hagués estat per a ella criar-lo en la ignorància de qui era i d'on venia, fins i tot en l'odi a la seva pròpia sang, ja que aquesta havia de ser l'actitud acceptable!
(...)
Primer Moisès va seguir el comportament convencional d'un jove en la seva posició, lluitant amb l'exèrcit i provant-se a ell mateix com a home. Probablement sempre havia sentit pena i pietat per la difícil situació del seu poble, però encara no havia penetrat al seu cor i fet imperativa l'acció. Probablement mai se li va acudir d'implicar-se realment fins el dia que ja matar el supervisor injust en un rampell de furiosa ira. Va ser un matar impulsiu, inútil, que va fer sorgir hostilitat entre els mateixos hebreus. Però l'oportunitat de desvetllament gairebé sempre ve en un esclat de violenta emoció, normalment negativa.
Moisès devia veure de seguida que replicar crim amb crim no era la resposta. En contrast amb la resposta del Faraó a aquesta mena de proves, ell va acceptar la responsabilitat per la seva ombra i les conseqüències del seu acte. Se'n va anar a l'exili a Madian, per passar-hi molts anys mirant d'assolir discerniment, saviesa i desinteressament. Com tan sovint ens passa a tots, és l'impulsiu deixar-se endur per una reacció emocional, i l'acceptació de la plena responsabilitat per ell, que assenyala el començament de la reflexió. La fúria de Moisès brollava de la generosa emoció de la pietat, però la seva acció era merament una emanació destructiva dels seus propis sentiments dolorosos sense objectivitat o real compassió. Tot i així, gràcies a la seva integritat i voluntat de pagar el preu, ha d'haver marcat en ell el començament del coneixement d'ell mateix.
Per a Moisès, com per a tots els humans, la confrontació conscient amb l'ombra va ser seguida pel trobament amb l'anima, el trobament del seu sentiment individual, la seva llibertat emocional respecte a la mare personal. Com passa tan sovint amb el preciós simbolisme de l'Antic Testament, la seva anima, la seva futura esposa, ve a trobar-lo al pou en el llindar de la seva nova vida a Madian. Certament en cada veritable casament l'home troba la dona al pou, i ella treu aigua de la terra per tal que ell begui.. De la mateixa manera, interiorment, l'anima en l'ésser humà treu aigua per a ell de les profunditats inconscients.
(...)
"La solitària vida de Moisès com a pastor, , els dies i nits sol al desert amb el seu gos i les seves ovelles, la tranquil·la paciència i habilitat tan estranyes a la seva natura apassionada (que va haver d'aprendre amb el temps amb els bens), totes aquestes coses van nodrir les fins llavors no viscudes potencialitats de la seva psique. Així la porta cap al món interior es va obrir; la seva oïda es va obrir a la veu de Déu en el seu cor; el seu ull es va obrir a la visió de la divinitat. Imperceptiblement, a través de la disciplina de les elementalitats quotidianes, el seu cantó fosc va ser confrontat, el seu sensible sentiment individual va ser descobert, i finalment va assolir una consciència tan profunda del Mysterium tremendum que Déu li va parlar cara a cara.
La forma de la primera visió, l'avenç de la nova consciència en Moisès que havia anat madurant des de feia tant de temps, té un gran significat simbòlic. El pecat de Moisès havia sorgit de l'impuls d'un sentiment destructiu que l'havia posseït i encegat. La seva visió del matoll ardent era d'un foc que cremava però no consumia, del que sorgia la veu de Déu i la presa de consciència de la seva tasca única com a individu. Aquest és el moment de la transformació. La intensitat del foc de l'instint natural, mai reprimit ni rebutjat, és transmutat per la disciplina i l'acceptació en el foc de la creativitat, que no destrueix sinó que allibera. En el cas de Moisès, el foc era prou poderós com per alliberar tot un poble del seu esclavatge. L'objectivitat de l'entusiasme real (que vol dir: "ser omplert per Déu") havia agafat el lloc de la ira subjectiva.
No hauriem de caure, però, en l'error freqüent de suposar que una experiència com aquesta immediatament treu de sobre de la personalitat humana de totes les seves febleses i dubtes i que una persona així només ha de tirar endavant en un estat de distanciació i certesa, alliberat una vegada per totes del dubte, la por i la ira. Al contrari, probablement ha de suportar una càrrega més gran de dubte i una temptació més constant del cantó fosc que mai abans. Així va ser certament per Moisès fins al final de la seva vida, i va romandre plenament humà em força i en feblesa a través de tots els grans esdeveniments dels que va ser un instrument.
(...)
Moisès ara puja a la muntanya i es torna a trobar amb Déu cara a cara. Amaga el seu rostre davant la glòria d'aquesta visió. No pot suportar més que un cop d'ull, però el cop d'ull l'ha transformat. Quan baixa de la muntanya, el seu rostre brilla amb una llum tan gran que s'hi ha de posar un vel a sobre, ja que hi ha coses que no poden ser suportades per la gent inconscient, que han de ser ocultades pel seu bé. T.S. Eliot va escriure que els éssers humans no poden suportar molta realitat. Moisès ha passat quaranta dies i quaranta nits sol a Horeb. Durant aquest temps no només ha assolit la seva gran visió interior, sinó que també a entès moltes coses de caire totalment pràctic. El veritable gran místic, contràriament a la creença popular, no és algú que flota en un núvol, deslligat de la realitat exterior; al contrari, el místic té una captació del que és essencial en els afers humans molt millor que la de l'enfeinat home o dona d'acció.
Moisès ara sap de la necessitat de lleis per tal que una societat es mantingui junta, les disciplines essencials que l'individu inconscient ha d'acceptar de l'exterior si mai ha d'arribar a l'autodisciplina. També porta de la muntanya plans per a la construcció de l'Arca, ja que entén la immensa importància del ritual, dels símbols que són essencials per mantenir el contacte amb el significat interior de la pròpia vida. Si Moisès necessitava confirmació d'aquesta importància, la va trobar quan va tornar amb la seva gent des de la muntanya. Durant la seva llarga absència, no havien estat capaços de mantenir el sentit de significació que ell encarnava personalment i portava per ells. Havien fet un vedell daurat i projectaven totes les seves necessitats inconscients en aquest ídol.
(...)
Hi va haver un moment, però, en el que Moisès va caure seriosament en possessió de la seva antiga ombra irada, a pesar de tota la seva saviesa i humilitat. Els infants d'Israel murmuraven i es queixaven perquè no hi havia aigua. Com de costum, en donaven la culpa a Moisès, oblidant totes les mostres de protecció per part de Déu que els hi havien estat donades. Déu va dir a Moisès de "parlar amb la roca" i demanar-li que fornís aigua, però Moisès va ser menys pacient que Jahveh aquesta vegada. Va perdre els estreps,, tal com els havia perdut molts anys abans en la seva joventut quan va matar el supervisor. "Escolteu-me ara, rebels" va dir, "us hem de fer brollar aigua de la roca?" (Num. 20:10). I va colpejar la roca amb ràbia i l'aigua va brollar. Era culpable d'un pecat greu -manca de cortesia amb Déu, amb els humans i amb la matèria. En hubris es va identificar amb Déu. "Us hem de fer brollar aigua...?" Va parlar amb els seus companys israelites amb menyspreu, una cosa molt diferent de la ira saludable, i va picar la roca amb violència en lloc de fer-ho amb respecte.
Diuen les cròniques que per aquest pecat Déu va prohibir al mateix Moisès d'entrar a la terra promesa. El poder al que no es renuncia en el moment apropiat pot ser un perill molt gran, no només pel que l'erigeix sinó també pels seus seguidors. Si Moisès hagués entrat a la nova terra amb la seva gent, la projecció damunt seu hauria estat tan gran que hauria estat gairebé impossible per a Moisès resistir a la identificació amb l'amor personal al poder que era una de les característiques de la seva ombra. El perill de l'ombra esdevé més gran, no menys, per a un home així, i amb profunda paradoxa, és salvat en el punt culminant de realització per l'ombra mateixa. Si Moisès no hagués caigut en el pecat de colpejar la roca, mai no hauria pres consciència de l'arribada del moment de renunciar al seu lideratge, i una subtil corrupció hauria començat."
Helen M. Luke a The Inner Story (1982)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada