La mort i la mirada

D'una manera més aviat estranya, sorprenent, de vegades s'associa la mort amb ser conduits davant de Déu. La mort obre la porta, els àngels ens acompanyen i som posats davant de la divinitat. Per fer què? Una de les tradicions diu: simplement, per gaudir eternament de la seva presència, a la qual cosa s'afegeix de vegades la d'associar-se amb els àngels per cantar lloances a la divinitat. Sembla que això és una cosa molt satisfactòria, tot i que a alguns els pugui semblar una mica avorrit vist que ha de durar per tota l'eternitat. Però vaja, es considera com un estat de benaurança, com el millor a que podem aspirar: no desaparèixer, ser envoltats d'una magnífica llum i anar cantant. Hi ha versions més prosaiques del paradís, entès com un lloc on poder satisfer tots els desigs que hem tingut com a humans; aquí ja no només aspirem a no desaparèixer, sinó a passar-ho bé segons els estàndards de la nostra materialitat terrenal. Bé, aspirar és de franc i tothom pot fer-ho lliurement.

Aquesta no és la única versió del què passa en ser presentats davant Déu, però. Hi ha un altre conjunt de respostes una mica més inquietants. Es mouen al voltant de la noció de judici, o de Judici Final. En morir i arribar a la presència de la divinitat, aquesta ens jutja. Avalua el que hem fet i deixat de fer mentre érem vius, mentre érem éssers materials a la Terra. Si pesa més el bé que hem fet, se'ns dona accés al paradís. Si pesa més el mal, som enviats a l'infern, on cremar per tota l'eternitat. Déu n'hi do. Però té una lògica: es vincula l'escenari de després de la mort al que hem fet en vida. Potser perquè semblaria revoltant que el que ha mirat de ser bo i el que ha estat un cràpula acabessin tenint el mateix tracte a l'altre món. Les projeccions de la imaginació són les que són.

Una versió colpidora d'aquesta imatge és la que es limita a dir que davant Déu haurem de donar testimoni del que hem fet, ens haurem d’explicar davant d’uns ulls silenciosos. Paul Simon ho va recollir emocionantment a la seva gran cançó Silent eyes, del 1975 (del seu àlbum Still crazy after all these years; la podeu sentir a https://www.youtube.com/watch?v=dLBrwvo4ZGA ; la disposició del text és nostra):

“Silent eyes

watching Jerusalem

make her bed of stones.

Silent eyes.

No one will comfort her,

Jerusalem weeps alone.

She is sorrow, sorrow,

she burns like a flame

and she calls my name.

Silent eyes

burning in the desert sun,

halfway to Jerusalem.

And we shall all be called as witnesses,

each and every one,

to stand before the eyes of God

and speak what was done.”

No hi ha diàleg, no se'ns orienta, no se'ns pregunta: hi ha una mirada silenciosa davant la qual hem de parlar. Sabent que ens hi va la vida eterna. Si el que diem no té gruix i consistència, no és valuós, no transmet significació, no és sincer, no és honest, no és veritable, no serem mereixedors de continuïtat, serem desfets per un alè d'aire, o ni tan sols per això: serem destruïts per la nostra mateixa frivolitat, superficialitat, insignificança. Si té gruix, subsistirem. Aquest és el repte.