Els dos nens

Nonell 1902

"El príncep estava al balcó del seu palau, i s'adreçà a la gran multitud que s'havia aplegat davant d'ell.

- "Deixeu-me que us doni a vosaltres i a aquesta afortunada i gran nació les meves felicitacions pel naixement d'un nou príncep que portarà el cognom de la meva noble família, i del qual us podreu sentir orgullosos. Ell és el nou representant d'aquesta il·lustre estirp, i d'ell depèn el gran futur del regne. Alegreu-vos i canteu!"

La veu de la multitud, embriagada d'alegria i d'agraïment, va omplir l'aire amb jubilosos cants, mentre acceptava al nou tirà que posaria als seus colls el jou opressor, governant als febles amb crueltat despòtica, explotant els seus cossos i emparant-se de les seves ànimes. El poble cantava a aquest terrible destí i brindava entusiasmat per la salut del nou emir.

Al mateix moment, un altre infant obria els seus ulls a la vida del regne. Mentre la multitud lloava els poderosos i es degradava exalçant un tirà en potència, i mentre els àngels del cel vessaven llàgrimes sobre la feblesa del poble i el despotisme dels seus governants, una dona malalta meditava. Vivia en una vella barraca mig enrunada, i al seu costat, en un tosc bressol i embolicat amb bolquers fets de parracs, el seu nen acabat de néixer es moria de gana. Era una noia pobre i desgraciada a qui la gent menyspreava. El seu espòs havia mort víctima de l'opressió del príncep, deixant sola a una dona a qui Déu havia fet arribar aquesta nit un company menut, que no la deixaria treballar i guanyar-se la vida.

Quan la multitud es va dispersar i el silenci s'apoderà del veïnat, la desgraciada noia va bressolar l'infant a la seva falda i va contemplar el seu rostre, plorant sobre ell com si l'estigués batejant amb les seves llàgrimes. Amb veu afeblida per la fam, va mirar al nen i li va dir:

- "Per què has deixat el regne de l'esperit per venir a compartir amb mi les tristeses del món? Per què has abandonat els àngels i el cel immens, per venir a habitar aquesta pobre terra dels humans, plena d'angoixa, d'opressió i de crueltat? No et puc donar res, tret de les meves llàgrimes. Et nodriràs de llàgrimes, enlloc de llet? No tinc robes de seda per vestir-te, com et donaran escalfor els meus braços nus? Els animalets pasturen als prats i tornen per aixoplugar-se als seus estables; els ocellets picotegen les llavors i dormen tranquils a les branques dels arbres. Mentre que tu, amor meu, només tens una mare desemparada que t'estima."

Després va apropar la boca del nen al seu pit eixut i el va envoltar fortament amb els seus braços, pretenent que els dos cossos es fonguessin en un de sol com abans de néixer el seu infant. Va adreçar a poc a poc els seus ulls encesos al cel i va exclamar:

- "Apiada't, Déu meu, dels meus infortunats compatriotes!"

En aquest instant, els núvols van deixar al descobert el rostre de la lluna, i els seus raigs, introduïnt-se per les escletxes d'aquella humil barraca, van caure sobre els dos cossos abraçats."


Halil Gibran a Llàgrimes i somriures (1914)