Endreçar l'esperit?

Klee 1919

Es pot endreçar l'esperit? Si identifiquem l'esperit amb la ment, com hi ha gent que fa, parlaríem d'”endreçar la ment”, cosa que està be: la ment es pot endreçar, i és important mirar de fer-ho, per a la nostra salut mental i física.

Ara, endreçar l'esperit... Es pot endreçar el foc? Es pot endreçar el vent? I no són aquestes dues de les imatges més utilitzades per referir-se a aquesta entitat estranya que és l'esperit? Podem parlar de la força o de l'impacte de l'esperit, però d'endreçar-lo...

Jo prefereixo minimitzar l'ús del terme esperit. De vegades, com dèiem, se l'identifica amb ment. De vegades, amb la part més elevada de l'activitat cultural. De vegades, amb la sensibilitat estètica i ètica. De vegades, amb la qualitat humana, aquesta mena de nucli central de la personalitat que ens permet definir-nos com a humans... Jo m'estimo més reservar l'ús del terme esperit per una estranya experiència d'anorreament que sembla venir de fora (per això algunes religions proclamen que ve de Déu, o que és Déu mateix manifestant-se en la vida personal) i alhora de dins (com una energia interior que no sabem d'on sorgeix, que no podem vincular amb una determinada pràctica, experiència o activitat) i que ens trasbalsa perquè es dedica a foragitar el nostre jo del centre de la nostra existència, que l'esperit pretén ocupar. Això fa de l'esperit quelcom molest i perillós, en tant que atac frontal contra l'ego, en tant que contrari a vertebrar la nostra existència al voltant de l'ego. L'esperit reclama, de vegades violentament, aquest paper vertebrador.

Aquesta irrupció de l'esperit pot tenir conseqüències positives per al qui viu l'experiència, fins i tot a nivell mental, fins i tot a nivell físic. Però és difícil associar-lo amb la noció d'ordre.

Des d'aquesta definició d'esperit també és difícil parlar de “valors espirituals”. Els valors són els valors, a seques. D'acord que podem diferenciar entre els valors “espontanis” (molt propers als interessos i als desigs) i els valors “valuosos” o "grans valors" (aquells que no només constatem que operen en la vida de les persones i en les societats sinó que després d'un examen crític, els considerem capaços d'orientar positivament les persones, les organitzacions i les societats, ja que es mostren com a font de dignitat vital, d'orientació, de sentit: la justícia, la pau, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la bellesa, la bondat, la veritat, l'amor...). Són dos extrems d'un continu, certament; però a nosaltres ens interessen els darrers per la mena de paper que poden jugar en la vida de les persones. I certament aquests valors valuosos són entitats metafísiques, construccions culturals que se'ns imposen com si fossin entitats externes, amb les que nosaltres ens confrontem per tal de decidir si ens volem comprometre a encarnar-los, a fer-los reals, operatius, tangibles, o no. Però tot això no autoritza a designar-los com a “valors espirituals”.

L'important en la vida és fer el salt del que podríem designar com a “triangle de baix” (supervivència-plaer-poder) al “triangle de dalt” (sensibilitat-qualitat humana-espiritualitat). Espiritualitat seria el paquet de concepcions, imatges i pràctiques que afavoreixen el desplaçament del jo del lloc protagonista de la nostra trajectòria vital.

Quan seguim els camins de l'esperit fins i tot anem més enllà del triangle de dalt i ens endinsem per camins misteriosos...

Passar d'un triangle a l'altre és benèfic per la salut mental i física? Potser sí, però en tot cas no fem el salt per això; el fem perquè hi trobem una manera més digna i profunda de viure la vida.