Pintura xinesa

"Els xinesos foren els primers a no considerar l'art de pintar com una tasca servil, sinó que van posar el pintor al mateix nivell que el poeta inspirat. La religió d'Orient ensenyava que no hi havia res tan important com la ben ordenada meditació. Meditació significa pensament profund. Meditar és pensar i reflexionar sobre la mateixa veritat sagrada durant moltes hores, fixar una idea a la ment i contemplar-la des de totes les bandes sense apartar-se d'ella. (...)



Alguns monjos meditaven sobre simples paraules, donant-hi tombs dins les seves ments, asseguts durant dies sencers, i escoltaven el silenci que precedeix i segueix a la síl·laba sagrada. Altres meditaven pensant en coses naturals, l'aigua per exemple, sobre el que podem aprendre d'ella que, tan humil, cedeix i, tot i això, desgasta la sòlida roca; quan clara, freda i fugissera és i dóna vida al camp assedegat; o sobre les muntanyes que, essent fermes i senyorials, són tan bondadoses que permeten als arbres créixer sobre elles. Potser per això, l'art religiós xinès va arribar a ser utilitzat, menys per a referir les llegendes de Buddha i dels mestres xinesos i l'ensenyament d'una doctrina particular -tal com es va utilitzar l'art cristià a l'Edat mitjana- que com una ajuda per a la pràctica de la meditació.

Artistes devots varen començar a pintar l'aigua i les muntanyes amb esperit reverent, no per a ensenyar una lliçó determinada, ni amb una finalitat purament decorativa, sinó per a subministrar punts de suport a un pensament profund. Les seves pintures sobre tires de seda enrotllades eren guardades en preciosos estoigs i només eren desenrotllades en moments de calma, per a ser contemplades i meditades de la mateixa manera com s'obre un llibre de poesia i es llegeix i rellegeix un formós vers. Aquest és el propòsit que anima els més excel·lents paisatges xinesos dels segles XII i XIII."

"No hi hem d'esperar, naturalment, la configuració d'un paisatge real. Els artistes xinesos no sortien a l'aire lliure per a situar-se davant d'algun tema i fer-ne un esbós. Ben al contrari, fins i tot aprenien el seu art a través d'un estrany mètode de meditació i concentració que començava per ensinistrar-los en "com pintar pins", "com pintar roques", "com pintar núvols", estudiant no la natura sinó les obres dels mestres famosos. Només quan havien adquirit a fons aquesta destresa es posaven en camí i contemplaven la bellesa de la natura per tal de copsar l'estat d'ànim del paisatge. En tornar a casa miraven de recuperar aquests estats d'ànim coordinant les seves imatges de pins, roques i núvols de manera molt semblant a com el poeta pot aplegar un cert nombre d'imatges que s'hagin presentat a la seva ment en el transcurs d'una passejada.

L'ambició d'aquests mestres xinesos era adquirir una tal facilitat en el maneig del pinzell i la tinta com per poder escriure les seves visions mentre era encara fresca la seva inspiració. Sovint anotaven uns quants versos i realitzaven la pintura en el mateix tros de seda enrotllada. Els xinesos, doncs, consideren infantil cercar detalls en els quadres i comparar-los després amb els del món real. S'estimen més trobar en ells les petjades visibles de l'entusiasme de l'artista. Pot no ser fàcil per a nosaltres apreciar la gosadia d'aquestes obres, (...) consistents només en algunes formes vagues de cims muntanyencs emergint entre els núvols. Però quan hem mirat de posar-nos en el lloc del pintor i d'experimentar alguna cosa del que ell degué sentir davant d'aquests cims majestuosos, podem al menys entrellucar el que els xinesos valoren superlativament en l'art."

Ernst H. Gombrich a The Story of Art