Gènesi del poder polític

Menes/Narmer

Tres consideracions sobre l'aparició del poder polític:

1) Sembla ser que la institució inicial d'acumulació d'excedent econòmic va ser el temple, dedicat a un déu i administrat per un conjunt organitzat de sacerdots. Però per alguna raó aquest déu no era prou políticament eficient, i va haver d'aparèixer al seu costat el governant, l'home poderós, que devia tenir algun avantatge respecte al déu com a vehicle d'acumulació d'excedent. I es va acabar imposant el líder polític (per exemple, el Faraó) sobre la institució religiosa. 

Diu Vere Gordon Childe a New light on the most ancient east (1928), capítol VI: "Als principis de la història, la major part de la terra de cada comunitat pertanyia al temple de la divinitat i era llaurada per compte del déu per arrendadors, parcers o jornalers sota la supervisió dels servents del déu, el sacerdots. (...) Sembla doncs raonable deduir que cap a aquesta època el temple ja tenia en l'economia de la comunitat el mateix paper central que testimonien els documents escrits més antics. Degué ser el dipòsit on es concentrava el superàvit social del grup, i probablement la seva erecció era planejada i dirigida per ministres professionals de la divinitat, que també dirigien les cerimònies de culte i administraven la casa divina. Podem per tant suposar l'existència d'un cos de sacerdots especialistes amb plena dedicació, que estaven exempts de l'absorbent tasca de conrear els seus propis aliments i que eren mantinguts per la comunitat per tal que realitzessin la funció vital d'assegurar les benediccions contínues del diví patró de la societat."

Una possible explicació del perquè de l'aparició d'un poder polític al costat del poder religiós la dóna el mateix Vere Gordon Childe al capítol VIII de la mateixa obra: "Les disputes sobre drets de rec eren gairebé inevitables entre comunitats estretament juxtaposades i amb una població creixent, i el resultat degué ser que es fessin indispensables uns paladins guerrers permanents. Alhora, l'increment de la riquesa gairebé sempre condueix a la diferenciació de classes socials dins de les comunitats, i els conflictes d'interessos entre elles eren resolts més fàcilment si totes es sotmetien a una autoritat independent més substancial que una deïtat mítica. (...) Els "reis" mortals sembla ser que van tenir més èxit que els immortals amb ministres sacerdotals pel que fa a garantir la seguretat dels seus seguidors i en l'exacció de delmes i altres vectigals per tal de concentrar el superàvit social en forma de capital efectiu. Tot i que avançava la construcció de temples i els ritus es complicaven cada cop més, els governants seculars degueren aprofitar al menys part d'aquests capitals amb finalitats més productives. I, en efecte, van tenir més èxit en la organització de subministraments de metall i d'altres matèries primeres."

2) En algun estadi inicial de l'aparició dels dirigents polítics era costum que quan el dirigent començava a declinar físicament se'l matava i se'l substituïa per un altre amb plenes facultats. Un alt preu a pagar per gaudir del poder.

Diu Vere Gordon Childe a New light on the most ancient east (1928), capítol I: "El festival Sed, celebrat periòdicament per cada Faraó des de Menes en endavant, consistia en una identificació màgica del Rei amb Osiris, el déu mort i ressuscitat. El seu significat i la seva funció era conferir al monarca vigor i vida renovats per mitjà de la seva periòdica mor i resurrecció. Això pressuposa una època en que als predecessors dels Faraons se'ls matava cerimonialment per deixar lloc a successors joves i poderosos per tal que la seva màgica eficàcia no s'esvaís en afeblir-se els seus cossos."

3) També en els estadis inicials de l'aparició de dirigents polítics es donà el costum de fer acompanyar a la tomba del dirigent a l'hora de la seva mort al seu seguici, el qual devia ser ritualment assassinat in situ. Certament tenia un avantatge per al dirigent, i era garantir que el seu seguici no tan sols no el mataria sinó que el protegiria. Ara, quin cost ser membre d'aquest seguici; devia ser un gran privilegi formar-ne part, com per que fos preferible una bona vida més curta a una de pitjor però més llarga.

(Diu Vere Gordon Childe a New light on the most ancient east (1928), capítol V: "Els accessoris d'un enterrament reial no eren menys distintius. Evidentment, el mobiliari enterrat amb els reis era enormement més ric que el de qualsevol tomba privada. Fins i tot víctimes humanes -concubines, funcionaris, esclaus, artesans- acompanyaven el seu reial amo. Al funeral de Narmer només es té notícia que fossin enterrades així 33 persones, però al voltant de la tomba de Zer les tombes adjacents guardaven a 275 dames de l'harem i 43 membres més de la casa reial, mentre un kilòmetre i mig més enllà, al voltant d'una plaça que devia erigir algun monument al mateix Faraó, hi havia 269 enterrats més, familiars o cortesans."

I al capítol VIII de la mateixa obra explica: "El reial difunt era conduit a la seva tomba sobre un trineu o carro cobert amb tots els atributs reials. Després, no només els animals de tir, sinó els seus conductors, els homes d'armes, cortesans, músics i les dames de l'harem eren obligats a seguir el seu senyor a l'altre món. Al pou que envolta la tomba reial d'Ur jeuen no menys de 59 cadàvers, entre ells sis guerrers armats i perfectament uniformats i nou dones portant costoses joies."

Això fa pensar que aquí hi pot haver alguna cosa més que el desig del monarca de ser protegit pel seu seguici o d'exhibir el seu poder. Una hipòtesi seria que la creença en la immortalitat -o el desig d'immortalitat- per part dels monarques era tan fort que, acompanyat per la seva megalomania, podia portar a cruels rituals com aquests, a banda de la dilapidació econòmica que representaven.