Experiències castelleres

Els valors només existeixen quan agafen cos, quan es viuen en experiències concretes. No cal que qui viu aquestes experiències sigui conscient de la seva relació amb els valors; les experiències valen per elles mateixes. Elles són el que compta, el que impacta en la vida i la identitat de les persones. Que les puguem vincular a un valor està bé, però no és imprescindible.

El món dels castells és un món d’experiències. D’experiències intenses. D’aquí la seva força, la seva rellevància, la seva importància. Subratllem algunes d’aquestes “experiències castelleres”.

Una és l’eufòria. Allò que s’experimenta quan s’aconsegueix carregar o descarregar per primera vegada un castell. Té una traducció plàstica perfecte: els rostres i els punys enlaire dels segons i els terços quan el castell es descarrega, el clam de la pinya i els que l’envolten en el moment d’acabar el castell. Quantes fotografies meravelloses han recollit aquesta eufòria! Una eufòria que és vida per a les colles, la gran recompensa –potser l’única- per haver fet el castell. Si n’és, d’important, l’eufòria.

Però qui fa el castell és una altra experiència: l’entusiasme. És ell qui fa pujar els castellers. És fins i tot qui fa pujar la canalla, sovint massa petita per entendre què està fent però no per deixar-se encomanar l’engrescament que l’envolta (la pujada de la canalla és un dels aspectes més emocionants dels castells). L’entusiasme és una de les experiències més gratificants que pot viure un ésser humà. Té capacitat per moure muntanyes (potser la fe no és més que l’entusiasme per la divinitat). I per fer pujar els castells.

Quan el castell cau es viu una altra gran experiència: la del fracàs. Tan humana i inevitable com les altres. Tant o més capaç d’ensenyar a viure com les altres. I molt més freqüent que les altres. En això els castells –per la sàvia prudència de les colles- no reflecteixen la vida: pocs castells fan llenya. En el dia de cada dia dels humans, en canvi, el fracàs és molt més present que l’eufòria o l’entusiasme; aquests són moments puntuals molt gratificants, però el més habitual és que les coses so surtin com volem, o que quedem immersos en la mediocritat. I la malaltia és un fracàs. I la mateixa mort és un fracàs, el darrer. No ho vulguem edulcorar, som éssers per al fracàs.

L’experiència següent pot sorprendre a alguns: és la de la brutalitat. Ofegar-se a la pinya és brutal. Estar al folre dins del castell, sota les aixelles dels segons, és brutal. Que et trepitgin les espatlles o el cap amb les ennegrides plantes dels peus dels que van amunt és brutal. Que el castell s’enfonsi és brutal. És la duresa dels castells, la duresa de la vida. I en el castell l’acceptes perquè té un sentit: fer possible que el castell pugi, que el projecte col·lectiu es faci realitat.

Una altra experiència castellera és l’elegància. Patrimoni sobretot de quarts, cinquens, sisens i setens. Una elegància obligada, necessària, exigida per fer el castell, d’acord. Però elegància de totes maneres. Gestos perfectes, harmònics, sincronitzats, mesurats per no fer trontollar l’estructura. Compenetració, coordinació, simultaneïtat, aire de perfecció. Posar-se bé al lloc que et toca i quan et toca.. Moure’t com si no et moguessis, en una mena de càmera lenta en temps real. Amb la mirada perduda per poder-te concentrar en el moviment del cos. Amb tota la serenitat del món.

L’experiència següent va més enllà del mateix castell, abasta tota la vida de la colla, tot i que el castell no seria possible sense ella i la reflecteix perfectament: la intergeneracionalitat. Que poques són les activitats humanes que apleguen totes les generacions! Que poques on totes les generacions són imprescindibles! Normalment, les generacions es contraposen, estan en tensió, en conflicte, es defugen: els nens troben pesats els grans, els pares no saben què fer amb els adolescents, els vells no pinten res... A una colla, no. Tothom fa falta, tothom. Sense la canalla no hi hauria castells. Però ells han de pujar sobre homes, sobre noies, sobre adolescents... Que no és bonic veure com les colles tenen cura de la canalla? I que dins de les colles no hi ha baralles entre joves i grans? I com els vells hi són acollits i tinguts en compte, pel que han fet, pel que saben? Cada castell que es fa és un monument a la col·laboració entre generacions.

Ara apareix una experiència que no té gaire bona fama: la disciplina. La colla no pot funcionar ni el castell pujar sense un cap, que en pujar el castell ha de ser obeït com el general a la batalla. I tothom ho entén. I ningú rondina. Perquè tothom sap i veu que la disciplina és imprescindible per poder fer la tasca, per poder fer el castell.

La penúltima experiència que subratllarem és la de la companyonia, el sentit de grup, la fraternitat. La colla és família, però família lliurement triada. Ningú t’obliga a fer castells: ho fas perquè vols i mentre vols. No hi ha ni tan sols “pressió social”: ningú fa castells per “quedar bé”, per allò del “què diran”. S’és de la colla perquè es vol, i aquesta llibertat és font de companyonia. Tots som aquí perquè volem, ningú ens hi obliga, i tots hi som tractats de la mateixa manera, i tots podem entrar i sortir quan volem, sense cap trava. Llibertat, igualtat i fraternitat fetes carn i ossos en un únic paquet, tots tres alhora, com una experiència indestriable. Això és també una vivència molt excepcional.

I la darrera experiència que volem esmentar és la de l’autenticitat. Els castells no tenen res de segones intencions ni de guardar aparences. Són només el que són, i això és nota immediatament. Ningú els fa servir per res: es fan per ells mateixos, pel pur i esforçat goig de fer-los. Sense trampes de cap mena, en total transparència. I d’aquí treuen les colles la seva cohesió: només el que és autèntic cohesiona. Tant l’àmbit empresarial com el dels partits polítics haurien d’entendre això: no hi ha veritable cohesió amb interessos ocults, amb manipulacions, sense autenticitat.

Sobre aquests pilars, si més no, s'assenta la força del món dels castells. Són uns pilars d’una enorme potència que permeten entendre millor la vigència i difusió actuals del fet casteller. És clar que per entendre’n l’existència fan falta altres condicions, algunes de les quals deuen estar relacionades amb la manera de ser dels catalans, amb allò que en diem –tot i no sapiguem ben bé en que consisteix- la identitat catalana, ja que és en aquesta terra on els castells arrelen amb més fermesa; això mereixeria una altra reflexió. Però si els castells tenen la força que tenen és perquè al darrere hi ha aquesta capacitat de fer viure als castellers i als que estimen els castells unes quantes experiències humanes fonamentals. Que anomenarem com voldrem, però que hi són presents, reals, operatives, viscudes encara que no les anomenem. És la força dels castells i també la seva gràcia. Els castells no són un espectacle de circ, una exhibició d’habilitats, una proesa gimnàstica, un bonic entreteniment; els castells són una intensa experiència d’alguns dels aspectes més valuosos de la condició humana.