Innovació axiològica

Agnes Martin 1958

És possible la innovació axiològica? Es pot generar novetat en el camp dels valors? Es pot innovar en l’àmbit axiològic? Es poden crear valors, o bé només podem transformar-los, adaptar-los? Un debat bonic, que assenyala una possible tasca de cara a:

1. Fer una revisió crítica dels valors actualment vigents per tal de discernir quins mereixen ser mantinguts i potenciats i quins haurien de ser deixats de banda. Aquesta proposició comporta una relativització dels valors al context socio-històric en el que es manifesten. Si hi ha també valors intemporals i quina és la seva relació amb els valors temporals, és una clarificació semàntica important  i una vella i bella discussió que caldria mantenir.

2. Mirar de proposar nous valors, tant a nivell de les persones com de les organitzacions, que contribueixin a un millor funcionament de la societat, o sigui un funcionament al servei de les persones, que garanteixi la seva digna supervivència i el desplegament de les seves potencialitats de màxima humanització, la potenciació de les més elevades dimensions de que els humans som capaços.

3. Potenciar l'educació de la gent en la responsabilitat axiològica i la creativitat axiològica, fent-los conscients que no poden viure de renda, de la simple assumpció de valors ja existents, i que hauran de crear nous projectes axiològics personals i col·lectius.


Això demanaria:

1. L'anàlisi, comparació, diagnosi i revisió crítica dels valors.

2. La reflexió sobre la transmissió de valors i l'educació en valors (enfocada a l'estudi d'eines, experiències, mètodes, casos, etc. i també a la maduració d'estructures valoratives i sensibilitats).

3. El treball de construcció, creació, adaptació o transformació de valors compartits (dinàmica de processos, de construcció de models, d'elaboració o facilitació d'itineraris).

La tasca no s'hauria de limitar a la creació de valors aïllats i inconnexos, sinó que hauria d'abastar també de la producció d'”estructures de valors”, o sigui conjunts interrelacionats de valors definits com a mínim per dos elements: la forma adoptada per l'estructura (en teranyina, piramidal, en xarxa, etc.) i la intensitat del lligam existent entre els valors. 

Sabent que si bé en el passat era freqüent l'existència d'una única estructura de valors dominant o bé la confrontació entre dues estructures de valors (fos en el sí d'una mateixa societat fos entre societats diferents), en el context cultural actual hi haurà probablement una convivència entre diferents estructures de valors que en alguns casos passarà per la simple coexistència, en d'altres per una articulació més o menys forta i en d'altres per macro-estructures en el si de les quals conviuran diverses estructures harmòniques o compatibles que les persones utilitzaran segons el moment o la vivència o tasca a enfrontar.

Un exemple de petit treball d'innovació axiològica seria proposar un conjunt d'imatges-matriu que puguin resultar fecundes a l'hora d'emprendre la tasca de generació o revisió de valors. Unes imatges que en elles mateixes no són ni valors ni estructures de valors, sinó una mena d'arquetips primordials però dotats de la capacitat d'emetre o suggerir valors, de la capacitat d'impactar eficaçment el nostre pensament i la nostra imaginació i provocar el resultat desitjat.

Proposarem cinc imatges-matriu. No es tracta d'haver de triar entre unes o altres: totes poden ser utilitzades amb profit per una mateixa persona o equip de treball, ja que no són imatges incompatibles sinó complementàries.

1. La primera imatge és la de la roda, d'inspiració més aviat hindú. Entre moltes altres coses, ens evoca el caràcter cíclic i recurrent dels esdeveniments i l'existència d'un eix al voltant del qual tot es mou. Pot ser útil tenir-la present en un moment històric on sembla considerar-se que s'entra en una nova etapa sense precedents, amb una trajectòria lineal ascendent (com si finalment, després de diversos intents de més o menys curta durada, l'ocell de la història hagués finalment emprès el vol per no tornar ja més a aterrar), i en un moment on no sembla haver-hi cap punt de referència axial, cap tòtem que estableixi on és el centre del món, cap eix vertebrador de la realitat.

2. La segona imatge és la del buit, d'inspiració buddhista. L'univers com a inconsistent, impermanent o fins i tot inexistent. Res és important, sòlid, permanent. Pot ser especialment útil en un moment d'ingenu entusiasme per certes coses (el consum i les noves tecnologies, per exemple), de fe cega en el progrés.

3. La tercera imatge és la de les meitats contrastades, d'inspiració castanediana (veure "Relatos de poder"). Es tracta d’organitzar les realitats formades per una pluralitat d’elements en dues meitats de la mateixa mida: una de buida, de la que s'han tret tots els elements, i l'altra d'endreçada, on s’han col·locat ordenadament tots els elements inicials (que no hi hagueren cabut si els haguéssim col·locat de forma desordenada). És la imatge d'una certa manera d'organitzar un conjunt, incompatible tant amb el desordre com amb un ordre que ocupés la totalitat de l'àmbit. La seva funció és subratllar la oportunitat de deixar un àmbit ple però endreçat –no es pot viure adientment en el desordre- però deixant alhora al seu costat un altre àmbit buit de la mateixa magnitud que el ple on pugui manifestar-se o irrompre l'imprevist, la novetat, el desconegut; sense l'espai buit, aquesta manifestació no és possible.

4. La quarta imatge és la de la unitat/dualitat dinàmica, d'inspiració taoista. Es tracta de concebre tota realitat alhora com a unitat i com a dualitat, i veure com els dos elements d'aquesta dualitat estan profundament imbricats entre sí i dotats d'una dinàmica d'alternança, de manifestació/ocultació, de desplegament/retraïment consecutius. Les coses són alhora u i dos, i el dos és un joc o dansa de manifestacions alternades però íntimament lligades –i de fet, indestriables-: del si de l'un neix l'altre, quan un s'amaga l'altre surt, quan un puja l'altre baixa, per invertir papers en el moment següent. Unitat i dualitat tenen la mateixa dimensió: el que uneix té la mateixa magnitud del que separa, hi ha un equilibri entre ambdós aspectes: la naturalesa íntima i la manifestació són dues cares de la mateixa moneda. Pot ser especialment útil en contexts que tendeixin a la excessiva simplificació de les coses.

5. La cinquena imatge és la del cercle amb centre, també d'inspiració oriental. La realitat té un punt central de referència, que tant es pot veure com el centre explosiu des del qual tot es desplega com el centre al qual tot s'adreça en un moviment d'involució en la pregonesa, d'aprofundiment envers el propi interior. O bé, simultaniejant les dues imatges, com un centre centrífug i centrípet, que alhora ens projecta i ens atrau, ens desplega i ens plega, ens expandeix i ens dona consistència, ens fa créixer i ens retorna a l'origen.

El problema és que per a utilitzar productivament aquestes imatges cal complementar la reflexió racional amb un treball de caire més intuïtiu i imaginatiu, deixant-se portar cap a associacions i suggeriments derivats d'aquestes  potents imatges primordials i d'altres que puguem afegir-hi. I a  aquest treball més intuïtiu no hi estem gaire acostumats, tendim a identificar el treball teòric amb el mer desplegament de la racionalitat.

Fan falta certes habilitats per fer-ho: capacitat d'aquietament de la ment, capacitat d'obertura de la sensibilitat, capacitat d'imaginació… però si s'arriba a poder utilitzar aquestes poderoses imatges, el resultat pot ser fecund.