Corrandes d'exili

La gran Sílvia Pérez-Cruz (ens estalviarem més elogis, perquè afortunadament hi ha un gran consens sobre la seva qualitat) té diversos enregistraments de les Corrandes d'exili de Pere Quart, amb música de Lluís Llach. Però el que jo trobo més impressionant és aquest (que em va fer descobrir en Xavi Boneta). És un tresor per la seva austeritat, per la seva passió, per la seva perfecció.

https://www.youtube.com/watch?v=BiRiAV-iElU

I el poema, és clar...

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir res...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra.

Abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'enyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la plana un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita,

i una pàtria tan petita

que la somio completa.

Pere Quart