Ixtlan XX. El viatge a Ixtlan

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Arribem al darrer capítol del “Viaje a Ixtlán”. L’àmbit del poder s’ha anat desplegant, i ara es subratlla el paper dels “gestos de poder” (p. 351 i 352 i en general). Un d'ells és el de tancar la boca per enfrontar-se amb l’aliat (p. 353): posar-se totalment atent, expectant i en tensió. Un altre és plantar-se amb fermesa per suportar l’impacte (p. 354): la trobada amb l’aliat és un combat, perquè l’aliat ha de culminar la destrucció de l’ego, fet que sempre troba fortes resistències en la persona encara que ho desitgi. Per això és una lluita que descol·loca, que ressitua (et porta lluny, et canvia de lloc, més tard serà el salt a l’abisme). L’aliat ens ajuda contra nosaltres mateixos. Ens ha de forçar, donar l’empenta. I si reeixim en el combat, podrem experimentar la joia de sobreviure el contacte amb l’aliat, que és lluitar amb ell i alhora “tenir-lo” (p. 355): està amb nosaltres, és del nostre bàndol, i en canvi cal lluitar-hi (com Jacob lluitant amb l’àngel). Quin estrany combat euforitzant, en el que desitgem ser derrotats!

La trobada amb l’aliat descol·loca, ja no es pot tornar al món quotidià, al món d'abans i alhora s’hi vol tornar: és el viatge a Ixtlan (p. 355 a 363). Aquesta és l’estranya metàfora: el viatge a Ixtlan és el que passa després d'aturar el món, és el desig de retornar quan ja no es pot retornar, d'aquí aquesta peculiar barreja d'eufòria i melangia que l’envolta. Després de la descol·locació que comporta el combat amb l’aliat, els que no fan el camí esdevenen éssers no reals, fantasmes perillosos perquè et poden arrossegar, seduir a anar amb ells (a retornar a Ixtlan, al món dels sentiments) i deixar el camí (p. 355 a 360). Després de la descol·locació, no hi ha lloc per enfadar-se amb res ni entristir-se per res (p. 359), però la gent deixa de ser real, res és real, les coses ja no són com abans (p. 360): “nada es ya lo mismo” (p. 361). I en voler tornar s’experimenta que no hi ha final de camí i que tampoc no es pot tornar al punt de partença, a abans d'aturar el món; després d'aturar el món sempre es va cap a Ixtlan (p. 361), sense arribar-hi mai. És una situació nova i paradoxal: d'alguna manera es podria arribar a interpretar que s’ha quedat atrapat en una trampa terrible, en uns llims, en una terra de ningú, ja que ni pots quedar-te permanentment en la plenitud viscuda ni pots tornar a la vida anterior. Castaneda no amaga sinó que subratlla (el text va a parar aquí) que el camí de transformació espiritual té una conseqüència que no és fàcil d'assumir: quedar immersos en un impossible viatge de retorn, sadollats de nostàlgia i perduts en el no-res. El viatge a Ixtlan és un vagar enmig de fantasmes. És una plenitud sadollada de la tristesa derivada del fet que tot s’ha tornat irreal, tot són éssers efímers, amb sentiments i ansietat. I només el viatge a Ixtlan és real; és una metàfora i és l’únic real (p. 361).

Entrem en un desconcertant esclat de constatacions difícils i paradoxals. No estem parlant de l’accés definitiu, ni que sigui difícil, a un àmbit on tot és esplendor; aquesta no és la condició humana. La plenitud assolida en aturar el món és una plenitud evanescent, esqueixadora, que t’esberla el cor. Sobreviure a l’aliat és trobar-se viu en una terra desconeguda (p. 362). Un cop feta l’experiència, no hi ha manera de tornar al món d'abans  i tot i això emprenem el viatge de retorn a casa perquè els sentiments de l’home no moren ni canvien (p. 362). Insòlitament, doncs, un cop feta l’experiència d'aturar el món i les seves conseqüències, no ens situem definitivament en un nou estadi magnífic, esplendorós, on ens trobem perfectament, sinó que mirem de tornar al nostre món, i mai no ho aconseguim; d'aquí la nostàlgia i la soledat.

I encara un darrer reguitzell de colpidores consideracions. En el viatge no podem prendre als que estimem: l’aliat se'ns emporta sols (p. 363). La trobada amb l’aliat et canvia la idea del món, i per tant el món canvia (p. 363). Per a ser bruixot cal ser apassionat, i això lliga al món; per això es vol tornar a Ixtlan, on hi ha la nostra passió. Anem carregats de sentiments (p. 364); la trobada amb l’aliat no elimina aquests sentiments. D’aquí l’onada de sotsobre (“zozobra”) i soledat indescriptible davant del pas decisiu (p. 364). Es fa l’experiència d'una soledat suprema que porta al plor (p. 365), com Jesús a Getsemaní. D’aquí que l’art del guerrer sigui equilibrar el terror de ser home amb el prodigi de ser home (p. 365). Quedem immergits en una onada gegantina de soledat humana. Sentim una estranyíssima tristesa euforitzant (p. 365).

En aquest punt del seu procés, sabent tot això, en Carlos es troba davant del moment clau, davant de la decisió final, personal i lliure, com ens hi podem trobar nosaltres si hem acumulat prou poder: a punt per fer el que sembla correcte quan arriba el moment, a punt d'entrar en el combat decisiu, a punt d'aturar el món i trobar-se en el viatge a Ixtlan. L’aliat (l’àngel? la gràcia? l’esperit sant?) està esperant, preparat per ajudar-nos si ho desitgem, disposat a entrar en combat quan vulguem. Però el camí és un gest de llibertat, no una imposició, és un oferiment que se'ns fa, sense coacció: no s’han de forçar les coses, s’ha de veure amb claredat que ha arribat el moment (p. 365). I amb aquest punt d'obertura respecte a si en Carlos vol i pot fer ja el pas, si nosaltres volem i podem fer ja el pas, acaba el text.