divendres, 2 de novembre del 2012

Ixtlan XIX. Aturar el món




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Desmarcar-se de la raó, poder deixar-la de banda, és molt difícil, i més encara per als occidentals. En Carlos intenta no buscar explicació davant del “nedar a terra” de don Genaro, però no se'n surt (p. 338). El comentari de Don Juan és contundent: la nostra imperiosa necessitat de trobar explicacions racionals de tot és una idiotesa; al guerrer no li fan falta explicacions (p. 338). En Carlos creu que ha canviat gràcies a les explicacions que ha rebut; don Juan, en canvi, ho atribueix al que li han fet els bruixots al seu cos (p. 338 i 339). No estem treballant des dels circuits de la comprensió mental, sinó des de la percepció extra-racional que dèiem al principi, des del “captar amb el cos”, amb la totalitat del nostre ésser. Això suposa anar més enllà de la manera de fer a que estem acostumats, entrar en un àmbit en el que som analfabets.

El text de Castaneda va intensificant el seu to crepuscular, de final del text i de final de l’aprenentatge d’en Carlos. Reprenent el fil emocional, subratlla la soledat i la tristesa que apareixen o s’intensifiquen davant de l’estadi final, quan la relació amb el mestre s’acabarà i en Carlos haurà de prendre una decisió clau i seguir el camí pel seu compte. Davant d'aquesta reacció, Don Juan mostra preocupació i afecte, però el seu propòsit es manté inflexible: el repte final s’ha d'afrontar sol (p. 339).

Aquest gran pas, aquest moment decisiu, aquest salt al buit, aquest anar més enllà de la lògica i assumir-ho lliurement, és un esdeveniment estrany. No hi ha fórmula ni procés previst sobre el que s’ha de fer per fer el gran pas: “no tenía ni idea de que hacer allí” (p. 340) Com si s’hagués de confiar en una mà invisible que et porti. Com quan els joves indis se n'anaven sols a les muntanyes esperant que se'ls hi revelés una visió que els acompanyaria la resta dels seus dies, i que sovint fins i tot determinava el seu nom. Només es pot fer silenci i apaivagar el diàleg interior. També trobar un lloc que t’agradi (p. 340). I esperar. Sovint fins que no pots més i estàs a punt de tornar, de deixar-ho córrer, de considerar que no passarà res; arribar al punt d'abandonar tota expectativa. Llavors és quan passa (p. 341). Com a la pel·lícula Cast away: quan ho deixes anar tot i t’abandones, apareix el gran vaixell.

Un cop fet això, tot es ressitua, com s’exemplifica amb l’escena de l'escarabat (p. 341 a 343). S’arriba a experimentar la joia de sentir-se agermanat i igualat amb l’escarabat per la mort (p. 342). Es pren consciència de ser un ésser ple de misteri, situat en un món ple de misteri i, en canvi, no tenir més importància que un escarabat (p. 342 i 343).

Això és seguit per una altra escena impactant: l’escena del coiot que parla (p. 343 a 345): hi ha una mena de transfiguració, on no hi ha lloc per a les idees ni pels sentiments (p. 345). Una experiència que evoca el Tabor evangèlic, una experiència de depassament tant de la raó com de l’emoció per accedir a l’estadi de la percepció global, que és un àmbit de certesa, de confiança, de manifestació de l’esperit, sigui com a brisa suau o com a vent impetuós; és l’accés a l’experiència mística, compartida per tantes tradicions religioses.

I en aquest estadi de transfiguració s’accedeix a la visió de les “línies del món”; i es fa l’experiència d'eternitat  i s’experimenta una eufòria indescriptible, impensable (p. 346). I tot això és possible gràcies a l’aturada de la descripció del món (“parar el mundo”), base de la transfiguració (p. 347). Quan deixem de projectar-hi la nostra descripció, el món es mostra tal com és.

El deixeble ha aconseguit “veure”, ha aconseguit colar-se entre dos mons del “fer” (el quotidià i el dels bruixots), no quedar-se encallat en cap dels dos, que són mons reals però que cal depassar (p. 348). I és el seu cos el que ha “vist”. Quan el cos “veu”, sabem que el món quotidià és una descripció (p. 350). I aquest “veure” ha estat possible gràcies a l’impacte del món dels bruixots i de l’aliat (p. 350).