dissabte, 22 de setembre del 2012

Ixtlan VIII. Trencar les rutines de la vida




(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

El vuitè capítol de “Viaje a Ixtlán” reprèn el ja anunciat tema de les rutines i la necessitat de trencar-les. Per començar, es val d’una nova “escena”, la de la sirena de fàbrica (p. 109 a 111) que fa servir com un cert paradigma de les rutines. Immediatament insistirà en un aspecte clau: la conducta previsible, esperada, és pesada, i cal trencar-la, cal trencar les rutines (p. 112).

Vinculant-ho llavors amb la macrometàfora del caçador, Castaneda ens recorda que el caçador ho és perquè no té rutines: és lliure, fluid, imprevisible (p. 114). Amb rutines no es pot caçar. I subratlla que només trencant les rutines deixem de ser al nostre torn “preses”, éssers dels que els altres es poden apoderar (p. 115), encara que només sigui amb els seus sentiments i expectatives. L’ésser inaccessible no es deixa agafar, sotmetre. Ara bé, no és senzill viure sense rutines... que són font de seguretat i de comoditat. El “pilot automàtic” ens allibera de tanta feina, de tants anàlisis de situacions, de tantes preses de decisions... Hi ha, doncs, una certa contraposició entre el camí de transformació personal, en el que agafem les regnes del nostre destí, i la simple supervivència, on no aspirem a massa més que a anar tirant i no patir excessivament.

Aquest ésser sense rutines és tan important i excepcional que se’l designa com a ”ésser màgic”, i es mira d’exemplificar en l’escena del cérvol parlant, el qual, aspecte notable, és font de consol (p. 115 a 118). L’ésser sense rutines, l’ésser embrancat en el camí, difon consol al seu entorn, és font d’esperança pels que hi entren en contacte. És una bonica dimensió d’ajuda als altres, que dóna més consistència encara al valor d’emprendre l’itinerari de transformació.

I dins d’aquesta història sorgeix encara un altre subratllat: l’”home qualsevol” (que fuig davant dels reptes o simplement es planta immòbil per encarar les dificultats) es contraposa al caçador (que s’ha de procurar punts de protecció) (p. 116 i 117). Fer camí no és ni defugir reptes ni sacrificar-se heroicament: el caçador ha d’utilitzar quan cal l’astúcia i protegir-se dels embats i dificultats que el procés de canvi comporta.





1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Molt interessant aquest fer conscient el que tenen d'ambivalent les rutines a la nostra vida.

Continuarem esperant i llegint atentament aquesta agradable introducció a l'obra de Carlos Castaneda.