Ixtlan I. Les reafirmacions del món que ens envolta

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol: Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

El primer capítol de “Viaje a Ixtlán” introdueix nocions i tècniques d’utilitat: la mirada penetrant (p. 20-21 i 67) que ens serà necessària per aconseguir “veure"; l’humor (p.23), vist com una eina eficaç per “descolocar”; la disponibilitat, el temps (p. 24, 29): els processos de creixement espiritual no es fan en un plis plas, necessiten que hi dediquem temps; la observació atenta i relaxada de l’entorn: “descansar i mirar al voltant” (p. 25), el que subratlla que la mirada penetrant no és tant una qüestió d’intensitat d’esforç sinó paradoxalment de mirar des de la relaxació, des de la calma; acceptar la possibilitat de canviar (p. 27), ja que un dels obstacles clàssics als processos de transformació personal és considerar que no hi ha res a fer, que som com som i això no hi ha ningú capaç de canviar-ho (“no hi ha Déu que ho canviï”, arribarem a dir o si més no a pensar...).

Aquestes propostes les podem comprendre amb força facilitat (el que no comporta la seva posada en pràctica). Ara bé, Castaneda afegeix en aquest primer capítol, i ja en el seu títol, una noció menys habitual i per a nosaltres més descolocadora: la captació de senyals, de signes: “rebre acords”, “reafirmacions” (p. 28 i tot el capítol en general). Es tracta de mirar el món d’una manera peculiar que ens permeti veure-hi senyals, indicis, que ens resulten significatius de cara al nostre procés. No es tracta de fets objectius, detectables per tothom: es tracta de posar el nostre subconscient en sintonia amb el que ens envolta i copsar ressonàncies peculiars, esdeveniments que ens resulten significatius, objectes que ens resulten reveladors, parlants. Per procedir així hem de deixar de banda, a l’hora de fer les pràctiques, la interpretació de la realitat en clau de raó i d’atzar a la que estem acostumats: hi ha coses que passen perquè han de passar en base a les dinàmiques de la natura, i d’altres que passen per casualitat, sense cap lògica ni propòsit. Aquí se’ns demana d’afegir-hi coses que passen perquè estan relacionades amb el nostre procés de transformació interior, que no són ni necessàries ni atzaroses, sinó útils per al nostre procés: senyals que ens reafirmen en el nostre itinerari, signes que resulten indicacions útils en el nostre camí, mostres de conformitat amb el que fem, com si el món ens digués: estic d’acord amb tu, endavant!