Immersió en el símbol: Introducció al Viatge a Ixtlan

Pot ser un text, pot ser un lloc, pot ser una imatge, pot ser una música, pot ser un ritual: en tot això ens hi podem “immergir”, o sigui fer el pas lliure i voluntari d'entrar-hi, d'endinsar-nos-hi, de deixar-nos influir, de deixar-nos amarar pel símbol. Mentre ho fem, estarem dins d'ell, i l'explorarem, i l'exprimirem, i el farem parlar. En altres moments podrem immergir-nos en altres símbols, però en aquell moment ens deixarem anar confiadament en braços del símbol triat.

De vegades no es tant un únic símbol com un conjunt simbòlic o aparell simbòlic potent. Pot ser tota una tradició religiosa. O pot ser només un dels seus textos o les seves imatges. És igual, el cas és fer l'exercici de “nedar” dins del símbol.

Proposem aquí fer una immersió en el símbol utilitzant el món simbòlic de Carlos Castaneda, i concretament el que ens sembla un text molt recomanable per fer-ho: el llibre Viaje a Ixtlán. Publicat el 1973, forma una unitat amb el llibre següent, Relatos de poder, publicat el 1975 (val la pena considerar-los com una sola obra). Són textos que es poden trobar molt fàcilment a la xarxa (diverses pàgines ofereixen la descàrrega gratuïta del pdf corresponent), tot i que és bonic disposar de l'edició impresa, senzilla i entranyable.

El que presentem a continuació, i que tindrà continuïtat en diversos posts que recorreran els diferents capítols del llibre, sota l'encapçalament “Ixtlan” seguit del número i el títol del capítol, són unes notes que puguin esdevenir una mica de “guia de lectura”, de suport complementari a l'hora d'enfrontar-se amb un text molt viu i proper però no senzill, amb l'esperança que aquest comentaris puguin ajudar una mica a la seva millor comprensió, a treure'n més suc.

Cada univers simbòlic té les seves característiques i regles de joc; per tant, ens hi haurem d'aproximar d'una determinada manera. L'univers simbòlic de Carlos Castaneda acostuma a combinar frases lapidàries i grans escenes a mode de paràboles o metàfores. No són frases ni imatges fàcils d'interpretar, però fins i tot quan no s'entenen gaire resulten coherents i atractives, tenen “gust de veritat”. Cada escena (i cada detall) té un propòsit, no hi ha parts banals, tot i que sovint se'ns puguin escapar alguns dels significats.

D'aquí la importància de la possibilitat de fer una lectura col·lectiva d'aquests textos, sobretot quan no es té a mà un expert en el simbolisme que es vol treballar: en el grup, el que no veu l'un, ho pot veure l'altre. En general, és molt recomanable afrontar els grans textos simbòlics en grup, més que no pas en la solitud de la pròpia cambra. Un cop ens hi haguem familiaritzat prou com perquè esdevinguin estris familiars, fins i tot eines de pregària, llavors el recorregut individual ja no és problema, però en un primer moment d'iniciació val molt la pena l'empresa col·lectiva. Si no es disposa d'un grup, millor l'exercici individual que no pas res, evidentment; però per poc que puguem, fem-ho en colla.

Els textos de Castaneda són habitualment extremadament sintètics i depurats, i per tant molt densos i rics. S'hi ha fet un gran treball de treure palla i deixar només el que és realment rellevant. Pràcticament tot el que hi ha són tècniques del mestratge i de la iniciació, maneres d'accedir al camí de transformació espiritual, començant per la relació mestre-deixeble i pels comportaments i comentaris del mestre (bàsicament, don Juan). Les reaccions i comentaris del deixeble (Carlos) ens il·lustren sobre la nostra realitat, les nostres limitacions i obstacles a l'hora de fer aquest camí.

Castaneda dóna importància als exercicis de percepció extra-racional (“captar amb el cos”, percepció global, no només racional o emocional). Això no és fàcil per a nosaltres, occidentals que sovint ens quedem només en el nivell de l'estricta comprensió racional o, excepcionalment, passem a l'extrem contrari i ens deixem anar en una emotivitat crèdula i descontrolada que tampoc no porta enlloc. Les propostes de Castaneda no es poden assumir literalment, mecànicament, i demanen en conseqüència un cert grau d'obertura mental que permeti interpretacions fecundes i una certa capacitat d'experimentació.

Com tots els llenguatges profètics, el llenguatge que Castaneda posa en boca del mestre (don Juan) és d'una gran radicalitat. Això és un clàssic dels processos d'iniciació, on la rotunditat del mestre ajuda a endinsar-se pel camí amb menys dubtes del que seria normal tenir. La superació d'aquests dubtes i pors és facilitada per la utilització de la noció de “poder” com a una de les nocions centrals per al procés d'iniciació o immersió en el símbol. El procés espiritual no es pot fer sense el recurs a un cert “poder” (altres tradicions en diran “gràcia”, o “llum”, o "energia").

Comencem amb una certa visió panoràmica del text. El capítol I subratlla que cal començar per canviar la manera de mirar la realitat, passant de veure la realitat com a mer fruit de l'atzar a veure la realitat com a propòsit, com a destí (altres tradicions assenyalen aquesta mateixa perspectiva parlant de la voluntat de Déu o la providència, o bé fent servir expressions suggerents com ara “tot està escrit”, o bé “tots els teus cabells estan comptats”). Cal subratllar que adoptar aquesta perspectiva no significa considerar que canvien els fets (els quals segueixen essent fruit de determinades dinàmiques còsmiques que incorporen l'atzar com un dels seus components) sinó que el que canvia és la nostra mirada, la nostra lectura, la nostra interpretació, com els abordem: passar de tractar-los només com a simples fruits de l'atzar a llegir-hi coses, a interpretar-los com a portadors de sentit, com a transmissors de continguts, de missatges, d'indicacions. I cal tenir sempre present que és una opció personal i lliure fer una cosa o l'altra. Podem fer les dues coses, i probablement és bo que les alternem, que emprem tant una mirada com l'altra, fet que ajuda a relativitzar-les i estalvia decantaments indeguts.

Els capítols II a IX són un atac directe a l'ego. Com pràcticament totes les tradicions religioses, la perspectiva castanediana passa també pel desplaçament de l'ego del lloc central. Els capítols del X al XVII són un atac a la racionalitat, bàsicament a través del desplegament del tema del “poder”, i un conjunt d'indicacions de com incidir directament en l'inconscient. Els capítols del XVIII al XX són la culminació del procés, la indicació d'on es va a parar.

La bruixeria i la droga són dos obstacles majors per a l'accés a la saviesa del text, en tant que llenguatges que no entenem i envers els quals sentim resistència.

Un interrogant clàssic respecte als llibres de Castaneda és si són una creació o transcriuen experiències realment viscudes per ell. El gènere literari emprat és el del contacte amb un personatge, don Juan, el qual pot ser també però un fruit de la imaginació de l'autor, o una potenciació d'una figura real. Ara bé, de fet és més aviat igual si don Juan és real o creat per Castaneda (tampoc és gaire clar fins a quin punt el Jesús evangèlic és real o construït per la tradició evangèlica). Diguem també que tampoc la persona de Castaneda (la seva vida i miracles, podríem dir) ens interessa gaire; del que es tracta és de treballar un text per fer una immersió simbòlica, això és el que ens pot ser d'utilitat, més que no pas les disquisicions teòriques sobre la versemblança de les narracions presentades.

Com ja apuntàvem, una interpretació literal de Castaneda seria tan desastrosa com qualsevol altra interpretació literal de textos simbòlics. Cal endinsar-se en l'analogia, en el significat profund, en la interpretació del llenguatge simbòlic. Són textos a interpretar, no a “creure” ni a “aplicar literalment o mecànicament”. Sense oblidar, però, que són textos orientats a la pràctica, no són simples reflexions o consideracions d'idees. Són textos per a produir un canvi real en la vida de les persones. En aquest sentit, una potent ajuda metodològica és preguntar-se sovint: què és el que li fa don Juan a en Carlos? Perquè li fa? Què pretén don Juan?

El text ens planteja un altre element comú a moltes religions: el que diuen semblen propostes absurdes, ridícules, i alhora no podem evitar veure-les com a humanament constructives en un grau extrem. No acabem de saber perquè les absurdes propostes religioses són humanament realitzadores, però constatem en la pràctica que ho són, que “funcionen”, que van bé.

Una darrera dificultat inicial: què fer quan no hi ha a disposició cap “mestre” (bruixot, home de poder, sant, sacerdot, director espiritual, digueu-li com vulgueu) que ens pugui ajudar en el procés d'iniciació. El pot suplir la lectura d'un text feta en grup? No del tot, però certament, com dèiem abans, és millor que la simple lectura individual. Aquest interrogant va lligat al de quin és el paper de la comunitat, la umma, l'Església a l'hora de fer camí espiritual, camí de transformació personal profunda oberta al misteri. Pot la comunitat perpetuar el mestratge? Com?

Fem ara un comentari a la introducció de Viaje a Ixtlan, deixant per a altres entrades posteriors els comentaris corresponents a cada capítol. La introducció del llibre comença amb una significativa rectificació de perspectiva (p. 7) respecte al paper de les substàncies al·lucinògenes en els processos d'ampliació de la consciència; la droga deixa de ser vista com a imprescindible, i es deixa només per casos de carència de sensibilitat (p. 14). Nosaltres hi afegiríem que cal tenir present la possibilitat d'altres tècniques ben diferents de la droga per superar aquesta carència, tècniques que considerem més aconsellables, com ara la de potenciar el descobriment del paisatge i de l'art, de la natura i de la cultura. Cal trobar tècniques per a aquest “potenciar”, ja que la sensibilitat difícilment apareix espontàniament; és fruit d'un procés d'educació, d'aprenentatge, d'esforç, de tenacitat. I no està gaire clara l'eficàcia de la droga en aquests processos de transformació personal, fora de certs contextos molt ritualitzats i amb l'ajuda d'experts que condueixin el procés.

El text insisteix, encertadament, en la relativitat de la nostra percepció de la realitat. Ni que resulti contraintuïtiu, el cas és que ajustem la percepció a la descripció que ens ve donada. La nostra manera de veure les coses està condicionada per com ens han dit que són les coses: la descripció del món que ens han fet condiciona la nostra manera de percebre, la nostra interpretació perceptual (p.8, 9). És també bonica, suggerent i útil la distinció que es fa entre només “mirar” i “veure” (p.10, 16): podem mirar sense “veure”, sense copsar a fons el que tenim al davant. Mirar ho fa tothom; per aquest “veure” fa falta un cert entrenament (de vegades es fa una diferenciació entre veure -actitud passiva, receptiva- i mirar –actitud activa-; aquest “veure” del que parlem aquí és diferent, és posterior al mirar mentre que l'altre veure és anterior al mirar; en podríem dir també “veure realment” o “copsar”. Els estadis serien veure - mirar - “veure”).

Llavors, conseqüentment, el text insisteix en la necessitat de desconnectar la descripció (Castaneda en dirà, molt gràficament i inspiradora, “parar el mundo”, “aturar el món”). Per facilitar-ho, proposa com a tècnica confrontar la nostra descripció amb una altra descripció alternativa, per tal de poder anar més enllà de qualsevol descripció (p.10, 15). Potser també podríem aplicar la noció d'”aturar el món” a deixar de fer el nostre permanent i incansable discurs, deixar “d'explicar-nos el món” a tota hora: generar silenci interior, aturar el diàleg intern, la xerrameca constant amb nosaltres mateixos.

Aquesta explicació/descripció alternativa (per exemple, en el cas de Castaneda, la dels bruixots) es considerada com a una tècnica de relativització de la nostra pròpia explicació/descripció (p. 15). La seva aplicació farà possible poder situar-nos “més enllà de qualsevol explicació” (o sigui, en el silenci). Val la pena plantejar-se quines altres “explicacions alternatives” poden jugar el mateix paper que la dels bruixots: poden els mites fer aquest paper? I les teologies? I els conjunts simbòlics de les tradicions?

(podeu veure també les entrades "Invitació a Castaneda" i "Fragments de Castaneda" en aquest mateix blog)