Ixtlan V. Fer-se responsable

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol: Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

El camí de transformació personal té, com tantes coses a la vida, dues cares simultànies: per una banda és una “matxacada” (“apalearme”, dirà en Castaneda) i per altra banda és una “meravella” (p. 66). Cal tenir-ho en compte per no caure ni en el desànim que porta a abandonar ni en l’inconsciència de creure que tot són flors i violes. El camí és alhora feixuc i meravellós.

Tornant de les consideracions generals que va fent sobre el camí a les tècniques per fer-lo, aquest cinquè capítol del “Viaje a Ixtlán” presenta llavors una visió del camí com a seqüència de fets insòlits (p. 67). Invoca, per tant, a utilitzar tècniques de descol·locació, ja que mentre no sortim de les nostres rutines habituals és molt difícil entrar en una dinàmica de canvi. Cal, doncs, trobar gestos insòlits, situacions inesperades, i això tan pot voler dir provocar-los com fixar-se atentament amb les situacions insòlites que apareixen en el nostre itinerari vital, no ignorant-les o passant-hi pel costat sinó fixant-s’hi, analitzant-les, mirant de treure’n suc: que ens volen dir, quin missatge ens porten?

I llavors Castaneda torna a fer un dels seus habituals salts lingüístics, recuperant un llenguatge molt entenedor per nosaltres: fer camí passa per l’acceptació de la responsabilitat del que fem. Això passa, en primer lloc, per saber sempre perquè ho fem, quines raons o pulsions ens mouen a actuar d’una determinada manera, i en segon lloc, i aquest és un gir imprevisible però enormement important, a no tenir dubtes ni remordiments (“ni dudas ni lamentos”, dirà més endavant, en una brillant frase mnemotècnica molt útil i fàcil de recordar). Dubtar és perdre el temps: cal avaluar i prendre una decisió. Tenir remordiments per accions passades és perfectament inútil: allò ja no ho canviarem, l’important és el que fem a partir d’ara. Del que es tracta és de prendre decisions i assumir-ne la responsabilitat (p. 69).

I és que per a un ésser mortal, i nosaltres ho som encara que normalment vivim com si no ho fóssim, no hi ha temps per perdre, tenim massa poc temps per fer el que hem de fer, per fer el camí, i per tant no hi ha temps per a laments (que bonic i precís que és el terme francès “regrets”, i la Piaf proclamant “je ne regrette rien”; i els nostres “planys”, i les “complantes”) ni per a dubtes; només n’hi ha per a prendre decisions (p. 70).

Com al capítol anterior amb l’escena del falcó, trobem ara aquí l’escena del pare (p. 70 a 73), tot i que potser aquesta és de més fàcil interpretació, en tant que mostra de com el lament sobre l’actuació dels altres substitueix l’assumpció de les pròpies responsabilitats. Dur, precís, colpidor.

I amb una nova explosió de llenguatge i pensament radical, Castaneda porta l’argumentació fins al final: prenem decisions i n’assumim la responsabilitat, i això ho fem amb totes les conseqüències i sense diferenciar entre decisions més importants i menys importants: totes han de ser portades fins al final, no unes més que altres. “Fer-nos responsables de les nostres decisions vol dir estar disposats a morir per elles”: si he decidit fer això, ho faré sense espantar-me pels riscos i conseqüències, aniré fins al final, sense aturar-me a dubtar sobre la correcció de la decisió o a queixar-me de les seves implicacions. El llenguatge radical clarifica, esbandeix les justificacions i escapatòries que sempre tendim a inventar-nos. No hi ha decisions grans i petites, totes es prenen a la vista de la nostra inevitable mort (p. 74), i aquesta nostra mortalitat les iguala en importància: no tenim temps sobrer, i tan valuós és el temps que dediquem a una decisió com a una altra, totes es situen a un mateix nivell. Això dóna una llum peculiar a la nostra quotidianitat, que esdevé tan rellevant com qualsevol moment excepcional que puguem viure: tot és temps d’aquest del que estem mancats, que tenim limitat. Aquí podem recordar la formulació de la mort com a consellera: ella és el més eficaç recordatori d’aquesta limitació del temps del que disposem, no podem viure com si fóssim eterns.

I és bonica la reflexió que fa sobre el mestratge com a gest del mestre envers el deixeble. El mestre no té res pendent, ja ho té tot fet; no té pressa, per això pot tenir un veritable gest (p. 74), un gest de generositat envers el deixeble per ajudar-lo a situar-se en el camí. El mestre és algú que ja ha avançat en el camí, que va al davant nostre, que ja n’ha copsat la naturalesa essencial, que ja ha fet el salt qualitatiu, que ja ha “vist” de que va la cosa, que ja ha rebut la llum i pot llavors, sobre la base de la seva experiència, ajudar a d’altres a fer l’itinerari.

La caminada en silenci (p. 75) és una de les grans tècniques del camí. A l’abast de tothom, sense gaire requisits previs: simplement, posar-se a caminar sense parlar. Idealment, ni amb un mateix, o si més no fer servir la caminada per constatar la nostra tendència a no parar de parlar amb nosaltres mateixos. La caminada solitària, no per fer res, no per anar enlloc, simplement pel fet mateix de caminar en silenci, és un gran privilegi. I molt especial és també la caminada en silenci en grup: per una banda, hi constatem la dificultat d’estar a prop d’un altre i no dir-li res, la dificultat d’evitar les mini-converses banals; per l’altra, podem experimentar la multiplicació de potència del silenci quan es fa en grup, cosa que també passa quan es fa silenci assegut: sol està molt bé, però si es fa en grup agafa encara una altra dimensió.

Ve llavors una altra “escena”: la de l’indi jove i els “guajes” (p. 75 a 78). Hi veiem el lament i la ràbia per la decisió presa; el jove no té poder per assumir la responsabilitat de la seva decisió. Fer camí no és bufar i fer ampolles: cal estar en condicions de fer-lo. Cal deixar d’aferrar-se al que ambicionem (“soltar los guajes”) (p. 76), i això no és gens senzill, humans insegurs – i per tant necessitats de seguretats externes - com som. I la imatge de l’encreuament de camins ens posa sobre la taula el tema de la raó oculta d’una aparent casualitat (p. 76): les casualitats semblen casualitats, però sovint poden ser llegides també d’una altra manera, com a manifestació d’un propòsit, com un regal orientat en una direcció (en Toni Pascual ens ho recordava sovint).

El capítol acaba amb un punt crucial: l’aparició de la noció de “poder” (p. 78). Ho havia preparat ja dient que el jove dels “guajes” no tenia poder per assumir la responsabilitat de la seva decisió, i ara el tema apareix a plena llum. Serà un punt central de tota la reflexió de Castaneda. Per fer camí cal “poder”, cal disposar d’una certa energia que dóna forces per fer-lo. Una energia que és interior i exterior alhora. El que també sigui exterior permet agafar-ne de l’entorn, i a partir d’això es desenvoluparà una de les línies més fecundes de la reflexió de Castaneda. Com n’han dit altres tradicions d’aquest poder? És pot relacionar amb la “gràcia” cristiana? Es pot considerar equivalent de fortalesa? O de llum, o energia? El terme poder, tot i l’inconvenient de ser utilitzat en molts altres sentits, té la virtut de la materialitat i la contundència. No estem parlant de metafísiques etereitats, d’angèliques volatilitats, de subtils sensacions: el poder és patent, rotund, brutal, fort.