Economia, cultura, política i saviesa

Rothko 1957

A l'hora d'establir les finalitats de la nostra dinàmica social i personal, cal fer les coses amb calma, ja que ens hi juguem molt. Probablement la determinació d'aquestes finalitats sigui la tasca principal de tota societat i de tota persona, una tasca permanent perquè s'ha d'anar replantejant en funció de les noves realitats. Tant la història personal com la història col·lectiva són històries de canvi, de transformació i de replantejament (per exemple, que el control de l'impacte negatiu de les noves tecnologies, IA inclosa, sigui una de les nostres finalitats és quelcom de recent, però no per això menys important).

Si una de les característiques de les nostres societats actuals és precisament l'acceleració del ritme de canvi, la tasca de determinació de finalitats queda directament afectada: cal practicar-la amb encara més freqüència (amb el risc que acabi esdevenint esgotadora i això porti a no exercir-la suficientment). Per això val la pena diferenciar en el treball sobre finalitats un nivell més concret, més arrelat al dia a dia, als reptes que els canvis específics plantegen, i un àmbit més genèric que es plantejaria quins grans àmbits són prioritaris a l'hora d'organitzar aquesta tasca.

Aquest segon nivell més genèric té l'avantatge de poder ser abordat de manera més pausada, en estar menys sotmès a la pressió del canvi quotidià. El debat en aquets segon nivell pot ser més obert a més participants i permet un major diàleg amb la història, amb les discussions al respecte que hi ha hagut en altres temps. I és un debat important perquè els seus resultats emmarcaran el treball a fer al primer nivell, el més concret i immediat.

L'economia i la cultura són dos àmbits la presència dels quals resulta imprescindible i indiscutible en aquest procés d'establiment de finalitats. No costa gaire posar-se d'acord en que la nostra primera finalitat és sobreviure, i que així que es pot (així que es genera excedent suficient) això esdevé benestar, confort, riquesa. Aspirar a viure materialment bé és una finalitat força indiscutible.

Tampoc costa gaire posar-se d'acord en la conveniència de desenvolupar la capacitat d'aprenentatge, acumular coneixements i aprendre a elaborar creativament aquests coneixements acumulats. Ser cultes és certament millor que no ser-ho.

A nivell col·lectiu l'assumpció d'aquestes dues finalitats és clara: els països aspiren al màxim creixement econòmic i competeixen entre ells per tal d'aconseguir avantatges que els permetin esdevenir més rics. Aquesta dinàmica competitiva porta a que ningú es pugui aturar encara que ho desitgi, per evitar que els altres se n'aprofitin i el perjudiquin (és una d'aquelles situacions en les que només un acord global podria permetre trencar aquesta dinàmica d'inaturable i destructora competència).

L'aspiració al creixement econòmic no sembla estar relacionada amb el nivell de riquesa ja assolit: cap país ha decidit que ja és prou ric i que pot moderar el seu ritme de creixement (per molt que els criteris de sostenibilitat apuntin en aquesta direcció).  A més, les desigualtats internes de riquesa hi ajuden: "encara tenim pobres, hem de créixer més" (la producció de riquesa i la seva distribució són problemàtiques diferenciades però amb una forta interinfluència).

Els països aspiren alhora a maximitzar el seu nivell cultural, i més encara des que hi ha consciència que el coneixement està esdevenint un factor de producció i competitivitat (fent així més explícit el lligam entre economia i cultura). Per això parlem de "societat del coneixement". L'impacte econòmic de les inversions en el sistema educatiu està prou estudiat; la novetat actual és la transferència d'aquesta temàtica a nivell d'empresa (learning organizations, empreses intel·ligents).

Tot això és obvi, però cal recordar-ho per no desactivar la nostra reflexió en l'àmbit de les finalitats. Economia i cultura hi són indiscutiblement presents, hegemònics. A què més volem aspirar a banda de ser rics i erudits, tant personalment com col·lectivament? Hi ha algun altre àmbit de finalitats que hagi d'entrar en joc o amb aquests dos ja n'hi ha prou? Hi ha espai per a més àmbits? Quins? Com es relacionaran amb l'economia i la cultura?

Fem una pausa. El tipus de relació entre dues persones, la manera de tractar-se entre elles, depèn del grau de riquesa i de cultura d'aquestes persones? Com més rics i més coneixedors, més capaços d'interrelacionar-se de manera adient? Això no sembla pas cert. Que potser el percentatge de trencaments de parella és superior entre els pobres que entre els rics? O superior al que es dóna entre professors d'universitat? És que un major nivell econòmic o cultural comporten l'establiment de relacions humanes més sòlides, més fondes, més sinceres, més duradores, més generoses, més tendres?

Retornem al nostre raonament. Quins altres àmbits de finalitats afegir als d'economia i cultura? Un primer exemple podria ser l'àmbit dels ideals col·lectius, de les aspiracions compartides, dels somnis comuns. Què volem ser i on volem anar a parar com a societat, com a poble? Volem crear un entorn social on les persones gaudeixin d'un màxim de llibertat? Volem un entorn social presidit per la justícia, preocupat per una òptima redistribució dels béns? Volem establir unes relacions pacífiques, de coneixement i comprensió, d'intercanvi i cooperació, amb les altres societats? Volem proposar-nos col·lectivament noves fites de creativitat, d'imaginació, tant en l'àmbit de les estructures socials com en el de l'art, la diversió o els rituals col·lectius?

Aquest nou àmbit conformarà i condicionarà allò que en diem l'activitat política, encarregada de canalitzar aquestes aspiracions a més de procurar crear unes bones condicions per al desenvolupament de l'economia i de la cultura, així com facilitar al màxim la bona convivència entre els ciutadans. L'àmbit polític, entès així, completaria doncs l'econòmic i el cultural, configurant un triangle que sembla suficient per vertebrar bé una societat. És un àmbit imprescindible a nivell col·lectiu i important a nivell personal, que ofereix a les persones un conjunt de possibilitats de servei a la comunitat, de projecció pública, d'aplicació d'ideals, de compromís en tasques col·lectives que el completen com a ésser humà i li ofereixen més camins de realització personal.

Ens podem aturar en aquests tres àmbits? En quedaria un quart, que no és tant un àmbit separat sinó un àmbit transversal que pot impregnar els altres tres, i que té una dinàmica específica. Aquest àmbit té quatre sub-àmbits: 1) El de la qualitat de la nostra construcció personal, 2) El de la qualitat de les nostres relacions amb els altres, 3) el de la qualitat de les nostres relacions amb l'entorn natural i 4) El de l'obertura a dimensions de la realitat que ens depassen. En direm l'àmbit de la saviesa. Es pot ser molt savi amb un baix nivell cultural i amb un baix nivell econòmic. Això ha permès que la vida humana hagi tingut - i tingui - sentit en tot lloc i en tota circumstància. El caçador-recol·lector de fa 15.000 anys, el pagès egipci de fa 4.000 anys, el nen d'un suburbi bolivià d'avui en dia no eren ni són ni rics, ni cultes, ni políticament rellevants. Però podien i poden ser savis, i treure d'aquesta saviesa la dignitat i el sentit de la seva existència.

Es pot discutir si el terme "saviesa" és el més adient per aquest quart àmbit (alternatives podrien ser "qualitat", "profunditat"). Es pot discutir si els quatre sub-àmbits assenyalats són pertinents o suficients. Es pot analitzar com opera cada un d'ells. Es pot tenir en compte que és més fàcil analitzar-los a nivell personal que col·lectiu (excepte, potser, l'aspecte de la relació amb la natura, gràcies a la presa de consciència derivada de l'ecologisme, la preocupació per la sostenibilitat i la constatació del canvi climàtic i les seves conseqüències). Cal analitzar la incidència del quart àmbit en els altres tres. Són tasques importants que tenim al davant.