Verlaine: Silenci, silenci

Cosmè Tura 1474

"Un grand sommeil noir

tombe sur ma vie:

Dormez, tout espoir,

dormez, toute envie!

Je ne vois plus rien,

je perds la mémoire

du mal et du bien...

O la triste histoire!

Je suis un berceau

qu'une main balance

au creux d'un caveau:

Silence, silence!"

Paul Verlaine, Sagesse III, 5 (1880)

Possible traducció:

"Un gran son negre

cau sobre la meva vida:

Dorm, tota esperança,

dorm, tot desig!

Ja no veig res,

perdo la memòria

del mal i del bé...

Oh, la trista història!

Sóc un bressol

que una mà balanceja

en el buit d'un panteó:

Silenci, silenci!"

Culte adelerat

Gromaire 1927

"La gran majoria de la gent no tenim alts nivells de bellesa física ni d'intel·ligència, però no per això la nostra vida és menys digna de ser viscuda. Compte amb els efectes personalment i socialment nocius del culte adelerat a la perfecció física i a l'alta intel·ligència."

(tuit d'en Rai de 11.03.2025)

Poder i satisfacció

De Staël 1954

"El poder satisfà la set d'influència de qui l'exerceix i la set de certesa i de seguretat dels que s'hi sotmeten."

Aldous Huxley al Prefaci del llibre The first and last freedom de Krishnamurti (1954)

La humilitat

Van der Weyden 1460

Una virtut és un valor encarnat en una persona. La humilitat, per exemple, és un valor en tant que aspiració digna de valoració positiva, i és una virtut quan algú la posa en pràctica, la converteix en una de les característiques del seu comportament, del seu tarannà vital.

La humilitat és saber-se posar al lloc que pertoca, no considerar-se superior als altres, no donar lliçons, no pretendre ser més coneixedor que els altres, no exhibir les pròpies capacitats o sensibilitat, respectar i acollir la peculiaritat dels altres, interessar-se realment pel que són i fan.

(La humilitat és una de les virtuts que més trobo a faltar en mi. M'agradaria ser humil, però soc massa presumptuós, petulant. És més fàcil reflexionar sobre un valor que no pas incorporar-lo a la pròpia manera de ser i de fer...).

La fuga vers l'ideal

Vallotton 1924

"Hem d'oposar-nos amb totes les nostres forces a aquesta fugida cap a l'ideal que caracteritza una certa forma clàssica d'idealisme, com si l'ideal autoritzés un refús de tots els modes del real i hagués d'allunyar d'ell la nostra mirada i la nostra voluntat, en comptes de convidar-nos a penetrar-lo i prendre'n possessió alhora pel pensament i per l'acció. L'ideal no és una negació de l'ésser; no constitueix un món que pugui subsistir independentment de l'ésser; participa de l'ésser i és en el real que demana encarnar-se, sense la qual cosa només és un somni fet per a covards i ociosos.

(...)

Ara podem entendre fàcilment les sospites de què la idea mateixa és objecte entre els qui la consideren desproveïda de realitat, com una mena de foc fatu d'una consciència particular, que no és res fora d'ella: "és només una idea"; però això vol dir, en efecte, que en ella mateixa no és mai més que una possibilitat, però que, és cert, és menys la possibilitat d'una cosa que la possibilitat d'un valor i sempre demana​​ ser encarnada. La necessitat d'encarnar el valor és, doncs, essencial per al valor."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 373.

Text original:

"Il faut s’opposer de toutes ses forces à cette fuite vers l’idéal qui caractérise une certaine forme classique de l’idéalisme, comme si l’idéal autorisait un désaveu à l’égard de tous les modes du réel et devait détourner de lui nos regards et notre volonté, au lieu de nous inviter à le pénétrer et à en prendre possession à la fois par la pensée et par l’action. L’idéal n’est pas une négation de l’être ; il ne constitue pas un monde qui pourrait subsister indépendamment de l’être ; il participe à l’être et c’est dans le réel qu’il demande à s’incarner, faute de quoi il n’est qu’un rêve fait pour les lâches et les oisifs. 

(...)

On comprend aisément maintenant les suspicions dont l’idée elle-même est l’objet chez ceux qui la considèrent comme dépourvue de réalité, comme une sorte de feu follet d’une conscience particulière, qui n’est rien en dehors d’elle : « ce n’est qu’une idée » ; mais cela veut dire, en effet, qu’en elle-même elle n’est jamais rien de plus qu’une possibilité, mais qui, il est vrai, est moins la possibilité d’une chose que la possibilité d’une valeur et demande toujours à être incarnée. La nécessité d’incarner la valeur est donc essentielle à la valeur."

El moment de la creació

Torres-García 1937

"Partir siempre, pues, de lo geométrico, de la voluntad de construir, de buscar relaciones armónicas de medida, de hacer obra plástica, que lo demás vendrá: no limitándonos por un pensamiento, abrimos la puerta a lo ilimitado.

Pero una vez resuelto el problema plástico, una vez la obra ya comience a cristalizar en función de planos o de volúmenes, entonces hay que tratar de adivinar su gesto y acentuarlo, darle expresión, subrayar lo que sea un balbuceo..., y esto sin temor a nada: hay que dejarse llevar, pues ése es el verdadero momento de la creación. Ya será que en los espacios se pongan signos, o que las líneas de la estructura sugieran un paisaje o un objeto, o que los volúmenes sugieran formas, ritmos. Algo inédito pasará entonces, que estaba en nosotros."

Joaquim Torres-García a Universalismo constructivo (abril 1937)

El silenci és cosa seriosa

Louise Bourgeois 1009

Article de Teresa Guardans publicat a la revista Valors n. 231, desembre de 2024, i al Butlletí del CETR de febrer de 2025.

"Imaginem…

Imagina algú que parla i parla, cap endins i cap enfora. Que no calla encara que calli, perquè el seu cap no deixa d’enraonar: he de fer, haig d’anar, em va dir, com és que, ara que hi penso, que bé si, quina ràbia que… Etcètera! Imagina que si té un moment, ha de donar un cop d’ull a allò que diuen i comparteixen altres persones que també parlen i parlen… Imagina-la sense temps per mirar, per escoltar, per percebre de debò, per sentir, valorar, sorprendre’s, preguntar-se, interessar-se…

Potser no ens cal imaginar gaire ni anar molt lluny per trobar algú en aquesta situació, potser fins i tot podria dur les nostres sabates… Qui més qui menys, poc o molt, sap el que és aquesta sensació de viure dins d’un petit tornado personal de paraules, ocupacions i presses… Però si ens aturem, si ens permetem uns moments per auscultar el nostre interior, hi ha alguna cosa més en nosaltres, això també ho sabem, de vegades ho hem pogut intuir. Com un rerefons silenciós de calma, d’atenció, de tendresa. Molt tènue potser, molt amagat, o en alguns moments s’ha fet més viu i present. Un rerefons difícil de concretar, però que d’alguna manera ens atrau, ens convida a recollir-nos-hi, una dimensió silenciosa… Ràpidament, però, s’imposen les urgències: “no hi ha temps…”

Sigui com sigui, el contrast entre superfície i fondària es deixa sentir. Són, necessàriament, dues realitats irreconciliables? Ben segur que no. Com més comprenem la naturalesa de cada àmbit més evident es mostra la possibilitat –i la necessitat!– de connectar-los. El problema, o el parany, té a veure amb deixar que la vida avanci amb el pilot automàtic posat, en mans dels automatismes del jo, sense contrapartida. Vegem-ho.

 

El jo i el seu silenci

Aquest monòleg que sovint ocupa tot l’espai interior, és el discurs del jo. La funció de l’estructura psíquica, cognitiva, que anomenem “jo”, o ego, que s’expressa en la ment que pensa i projecta a través de paraules i accions, és no deixar de donar forma a la realitat en funció de l’experiència passada i de les necessitats i expectatives futures. D’aquesta manera ens proporciona una visió simplificada, de superfície, en la qual sempre ocupem el centre de l’escena, a punt per reaccionar a les situacions, a punt per interrelacionar-nos amb els altres, per interpretar, predir…

El problema ve quan s’oblida l’altra cara de la moneda del coneixement, la que ens desplaça del petit escenari (o gàbia) i ens apropa a la realitat, tot posant-nos en contacte amb el seu batec, el seu valor, la seva presència. És el camí de la superfície a la profunditat, la dimensió silenciosa. Silenci que implica baixar el volum d’un monòleg interior que només ens parla de nosaltres mateixos, d’allò que hem fet i del que farem, del que esperem i del que voldríem… per tal de poder escoltar, sentir, percebre el que aquí hi ha. Passar de les cabòries a la realitat, presents al present. Per crear cal “fer espai a l’interior per deixar entrar l’univers, en un estat d’atenció que ens permet sentir el seu bategar“, li deia el poeta Valente a Antoni Tàpies. I el pintor respon: “Com és d’important entendre el paper del silenci! No és un caprici! El silenci et fa veure molt clarament la unitat universal de totes les coses. Estimula un esperit més comprensiu i solidari entre els éssers humans i amb la natura.”[1]  D’això es tracta. És en el silenci que “deixa entrar” la vida en nosaltres on es fa possible reconèixer el veritable valor de cada ésser, de cada cosa, i no ja en funció de la meva necessitat. Un silenci que travessa distàncies tot teixint una profunda comunió amb tot i tothom. “Si aprenem a callar –ens recorda Marià Corbí– és per aprendre a estar totalment alertes, sentint i vibrant, testimoniant allò que hi ha. Des del silenci el món deixa de ser un camp de cacera en constant referència a mi, i cada cosa esdevé pura presència inexplicable.”[2]

Per això el silenci és cosa tan seriosa. L’animal depredador que som no pot tenir  –no té– fre, si no viu l’experiència del valor de l’altre, si no viu el profund i infinit valor del propi existir, si no té oportunitat de sentir l’infinit misteri de l’existència. Prou que ho veiem. Per contra, des de la seva possibilitat silenciosa, des d’un cor i una ment i uns sentits en actitud atenta, receptiva, la capacitat de reconeixement, de gratuïtat, d’interès gratuït i de compromís de l’ésser humà també és il·limitada. Viure com un ésser humà requereix que superfície i fons es mantinguin en connexió, que les capacitats de la persona beguin del silenci, sentin, coneguin des del seu silenci. Qui viu així, no oblida sobreviure, és clar, però ho fa vetllant per tot i per tothom des de la profunda comunió, minúscula espurna de vida que sap del misteri de cada bocí d’existència.

Una actitud, un art

Toquem de peus a terra. Com fer espai al silenci en unes vides tan ocupades i preocupades? Benvinguts siguin els dies idíl·lics i tranquils, en contacte amb la natura, però cultivar el silenci és alguna cosa més subtil i, alhora, sempre a l’abast, sigui quin sigui l’entorn. Més subtil perquè no depèn d’unes condicions determinades. I a l’abast, perquè… “silenci no és evasió, és trobada serena amb la realitat”… (Thich Nhat Hanh). Podríem dir que és tan senzill (o difícil) com callar per poder escoltar, com aplicar aquell canvi de clavilla que ressitua les capacitats de la projecció a l’acollida; que ens situa en actitud d’apertura, d’exploració, d’atenció plena, amb tot l’ésser, a punt per rebre la presència de l’altre, dels altres, de la vida.

Com es concreta? En quietud o en moviment, qualsevol element interior o exterior pot ser objecte de la nostra pràctica silenciosa. Aturar-se al matí uns pocs minuts, abans d’engegar a córrer, per prendre consciència del moviment de la respiració, del do de la vida a cada inspiració i expiració. Moments de recolliment, d’escolta del propi interior. Atenció al moviment del cos al caminar; atenció als colors, olors, sons, als elements de l’entorn. Unir imaginació, cor i ment, fins a poder sentir l’impacte dels dos bilions de galàxies que poblen l’univers. Assaborir a poc a poc un poema. Repetir una paraula, una expressió, deixar que ens impregni. Cantar perquè sí, caminar perquè sí, col·laborar perquè sí, no per aconseguir això o allò… tot això és silenci. Mètodes i tècniques de concentració desenvolupades al llarg dels segles ens poden ajudar a enfortir i consolidar la capacitat d’atenció, i a compartir la pràctica amb altres persones. Però tenint ben present que l’art consisteix en fer possible aquell gir que allibera al jo de la seva gàbia al propiciar que les capacitats puguin percebre i sentir des del seu propi silenci.

Des d’aquesta perspectiva, agafen tota la força les paraules de Cristina Kaufmann (1939-2006), carmelita del convent de Mataró: “el silenci és com la mare, l’úter de la persona, ja que només des d’ell rep vida que és comunicació. És en el silenci on cobra o recupera l’aptitud de percebre el missatge de tot el que l’envolta, on pot descobrir el ritme entre silenci i paraula, entre soledat i comunió.”[3]

Silenci que dota de vida a la vida, perquè és la condició de poder sentir la seva presència, rebre el seu dir… i correspondre-hi!"

 

[1] José Ángel Valente, Antoni Tàpies. Comunicación sobre el muro. La rosa cúbica, 1998. p.35

[2] Marià Corbí. El conocimiento silencioso. Fragmenta, 2016. p. 152 i ss.

[3] C. Kaufmann. El rostro femenino de Dios, Desclée de Brouwer, 1997. p.95

Thomas Cromwell

Holbein 1534

Thomas Cromwell (1485-1540) és un personatge històric rellevant i interessant. Una vida agitada que parteix des de baix (era fill d'un ferrer) fins a assolir un altíssim poder polític, per acabar decapitat per Enric VIII, el rei al que Cromwell havia servit eficaçment durant més de deu anys (servei que havia inclòs organitzar la decapitació d'Anna Bolena i potser també la de Thomas More). Un d'aquells itineraris tan rics que s'hi pot anar tornant per a conèixer-lo millor, per reflexionar-hi i per mirar de comprendre la seva complexitat, especialment en el nivell del seu pensament religiós. Un home de poder que podia exercir-lo sense escrúpols.

A banda dels llibres d'història, hi ha una manera amena d'apropar-se a aquesta figura, les novel·les històriques de Hilary Mantel dedicades a la vida de Thomas Cromwell (Wolf Hall -premi Booker del 2009-, Bring Up the Bodies -premi Booker del 2012- i The Mirror and the Light -2020-, traduïdes com a "A la cort del llop", "Una reina a l'estrada" i "El tro en el regne").

A partir d'aquestes obres la BBC ha fet una sèrie dirigida per Peter Kosminsky i protagonitzada per Mark Rylance i Damian Lewis (Prime o Movistar+, dues temporades, la primera del 2015 i la segona del 2024). La sèrie és pausada, contemplativa, un plaer per a la vista i el pensament, i permet immergir-se en la vida de Thomas Cromwell i el seu temps, amb unes imatges dels interiors i uns vestuaris que ens admiren i ens fan reverenciar l'elegància del temps del Renaixement a Europa.

Màrius Torres: Bosc endins

Burne-Jones 1877

Taula prerafaelita  

"Estupor il·luminat  

dels rostres de color rosa,  

alegre ingenuïtat  

del límit de cada cosa.

L'anècdota, que no gosa  

creure en tal simplicitat,  

crea un corser que s'oposa  

a anar pel camí fressat.

¿Com, si el pintor no els sabia,  

el genet sabrà els camins?  

¿On anirà, bosc endins?

Fent-li llum i companyia  

deixa passar un raig de mel  

un àngel ros, des del cel."

Màrius Torres, Florència, 1933.

Joc

Franz Kline 1960

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"Aquest és el joc de l'Inabastable: mira endins i observa com els raigs de lluna de l'Ésser ocult brillen en el teu interior."

Imatges per al silenci XIV

Zurbarán 1658

"El silenci fa lluminoses les coses."

(tuit d'en Rai de 27.12.2024)

Ni confessionalisme ni laicisme

La Constitució europea no va gosar introduir una referència explícita al cristianisme. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya tampoc. Les raons són probablement diverses i complexes, però el resultat és que s’ha afegit un exemple més al que podríem anomenar un cert “silenci” pel que fa a l’àmbit religiós/espiritual en l'àmbit jurídico-polític.

Quin és l’origen d’aquest “silenci”? Una de les hipòtesis explicatives que podem considerar al respecte és que aquest silenci és una paradoxal conseqüència de la confluència / oposició entre el confessionalisme cristià i el laïcisme.

Efectivament, els grans pilars ideològics de l’Europa actual i de la Catalunya actual entronquen, d’una banda, amb la tradició confessional cristiana, la qual desitjaria més aviat una definició de l’espai públic com un espai de cristiandat. Punt de vista probablement compartit per sectors importants de partits conservadors i pel Vaticà. D’altra banda, entronquen amb la tradició laïcista, la qual proposaria una separació total entre l’esfera pública i el fet religiós, concebut com una qüestió estrictament privada. Punt de vista compartit per la majoria dels corrents d’origen republicà i marxista.

És la preponderància d’aquests dos grans corrents ideològics el que explicaria el silenci pel que fa a la qüestió religiosa: davant de posicions tan contraposades, val més callar. D’aquí l’absència de referent espiritual/religiós en l’àmbit públic europeu i d’altres àmbits inferiors. Però aquesta situació podria modificar-se: hi ha certs signes que es podrien interpretar com un afebliment d’aquestes dues grans formes de pensament, després del seu considerable paper històric.

En efecte, la diversitat religiosa està entrant a gran velocitat en els nostres àmbits socials. La consciència multicultural va penetrant la nostra manera de pensar, fent difícil el retorn a situacions d’homogeneïtat o d’exclusivitat confessional. I la força de la noció de llibertat de pensament - definitivament arrelada entre nosaltres -, així com la constatació de la manca d’opció religiosa d’un gran nombre de ciutadans, enforteixen encara més la inviabilitat de les posicions confessionalistes.

Alhora, hi ha certa presa de consciència del fet que no es pot construir una societat totalment tancada al referent religiós, isolada d’ell. La societat sent la necessitat d’un diàleg obert amb el món religiós; veu la conveniència de deixar-se enriquir i qüestionar pel món de l’esperit, per aquells que miren de desenvolupar la dimensió religiosa.

El nostre futur podria passar per uns espais públics no confessionals, però sensibles a la dimensió espiritual. Uns espais públics interessats en conèixer les contribucions de totes les religions i de tots els religiosos, de tots els cercadors espirituals. Uns espais públics capaços d’encoratjar el diàleg entre les religions en base a la seva comprensió de les importants repercussions potencials que pot tenir, tant a nivell polític - construcció de la pau, la convivència i la cohesió social - com ideològic - innovació del pensament, enfortiment del respecte mutu i de la tolerància, etc. Uns espais públics interessats en dialogar amb les religions perquè valoren el seu potencial de crítica social i d’estímul de la renovació dels valors i de les estructures. Uns espais públics amb institucions capaces d’analitzar els fenòmens religiosos i establir-hi un diàleg. Uns espais públics amb una perspectiva veritablement “ecumènica” en matèria religiosa.

Els pressupòsits en que es fonamentaria aquesta perspectiva són com a mínim tres:

1. És positiu, constructiu, enriquidor per a les persones obrir-se a la dimensió espiritual de la realitat. La recerca de la unitat, de la plenitud, de la benvolença envers tot, l’atenció a l’aspecte subtil de la realitat - aquest aspecte que només es mostra amb una disposició mental de serenitat i d’obertura, de receptivitat, d’admiració meravellada, de confiança i esperança, de gratitud - és important per als éssers humans. És una opció lliure dels individus el desenvolupar o no aquesta dimensió religiosa, espiritual, però el seu desenvolupament és positiu per a la realització del potencial humà.

2. Totes les grans tradicions religioses són equivalentment enriquidores, i tota recerca espiritual sincera és digna de respecte i d’atenció. Totes comparteixen el mateix propòsit: la recerca de la dimensió espiritual, l’accés al regne de Déu, el coneixement de Déu, la salvació, la conversió, la supressió del sofriment, la recerca de la realització, de la plenitud, de la unitat, del gran silenci, etc. I totes miren d’assolir aquest propòsit a partir de diferents camins, amb tècniques diverses, generades dins de contextos culturals i històrics diferents. Cada religió és un punt de vista únic, original, un camí específic i complementari dels altres. Tota recerca personal sincera de la dimensió espiritual mereix de ser encoratjada.

3. La recerca espiritual, la dimensió religiosa no és una qüestió estrictament individual, ni confinada al domini privat. Té impacte en la col·lectivitat, té una dimensió pública i social. L'opció pel fet religiós és una qüestió evidentment personal, una opció totalment lliure, però és també quelcom que afecta els col·lectius, els pobles. Les societats han de dialogar amb el món religiós, han de deixar-se interpel·lar per ell; és positiu que confrontin els seus valors i les seves estructures amb els criteris derivats de la recerca espiritual.

Les societats actuals no han de ser, doncs, confessionals, imposant una religió als individus o a les institucions, però tampoc no han d’ignorar la qüestió religiosa, oblidar-la o negligir-la. Cal trobar una nova i justa relació entre religió i societat, adaptada a les característiques de les societats actuals. És un nou tipus de relació que cal explorar, crear, inventar.

Per a les nostres institucions públiques és seductor no haver de tenir una posició en matèria de religió. Declarant-se més enllà (o més ençà, tan se val) de la qüestió religiosa, s’estalvien un gran problema. Però, és possible renunciar o rebutjar pronunciar-se sobre aquesta qüestió? És realista? Ignorar la qüestió, porta a algun lloc? Aquesta manca de presa de posició, té efectes positius? No es pot compaginar la llibertat d’opció individual respecte a la qüestió religiosa amb una posició institucional d’interès i diàleg amb l’àmbit religiós? L’existència de ciutadans no interessats en el tema ha de comportar necessàriament que l’espai públic deixi d’interessar-s’hi?

La posició que propugnem podria fonamentar-se en eixos com els següents:

1.- La defensa de la laïcitat de les institucions públiques, o sigui la exclusió de la identificació pública del país i de les seves institucions amb una determinada confessió religiosa.

2.- La garantia de la llibertat d’opció religiosa dels ciutadans i del dret dels ciutadans a no tenir cap opció religiosa, així com la garantia de la llibertat de practicar la pròpia religió de forma individual i col·lectiva, sempre que aquestes pràctiques no entrin en contradicció amb els drets fonamentals de les persones i amb la convivència pacífica en la nostra societat.

3.- En els països amb una història presidida per una determinada tradició religiosa, el reconeixement del paper d’aquesta tradició religiosa en la configuració de la seva història i la seva identitat, la seva cultura i les seves tradicions.

4.- La constatació de la pluralitat religiosa de les societats contemporànies i la valoració positiva de la presència en el seu si de diverses tradicions religioses convivint en harmonia i diàleg entre elles i amb l’entorn social i cultural.

5.- La valoració de les contribucions de les religions i de les persones religioses a la vida personal i col·lectiva, a la promoció de la dignitat de la persona i al compromís en la defensa dels drets humans, la justícia social, la solidaritat i els valors i principis de la democràcia.

6.- La valoració del potencial de crítica social i d’estímul a la renovació dels valors i de les estructures que poden tenir les religions, i de la seva capacitat de desvetllar consciències, superar egocentrismes i treballar la dimensió espiritual de la condició humana.

7.- La valoració de les favorables repercussions potencials del diàleg i la convivència entre religions i del diàleg entre religions i altres tradicions i cosmovisions espirituals i filosòfiques en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la innovació del pensament i la construcció de la pau.

Propugnem, doncs, la reconstrucció d’una presència pública del referent espiritual que vagi més enllà del confessionalisme i del laïcisme. El treball espiritual de les persones i comunitats no és per amagar-lo sota el llit o per deixar-lo tancat a casa. Les tesis laïcistes sobre la privatització del fet religiós es poden comprendre com una reacció històrica a la prepotència ofegadora de la presència pública del fet religiós a les societats tradicionals, però van massa enllà quan defensen la supressió de tota presència pública dels referents espirituals. El treball espiritual utilitza com una de les seves imatges l’emissió de llum, i els emissors de llum es situen dalt de les muntanyes i gratacels, i als fars, i als fanals dels carrers, i es pengen al sostre de les habitacions; es situen en llocs visibles per tal que puguin fer el seu servei de donar llum i orientació.

Els referents espirituals no pretenen tenir el monopoli d’aquesta capacitat de donar llum i orientació, però volen poder-hi contribuir. Volen poder presentar públicament les seves propostes, i transmetre els fruits del treball espiritual fet des de les comunitats. Fruits d’avaluació de la dinàmica de l’època i de la societat, perquè el treball espiritual té com una de les seves funcions, com ja hem dit, aquesta avaluació del que les societats fan i valoren, de les seves estructures i els seus costums, i també dels comportaments personals. Les comunitats religioses han de poder comunicar el fruit de la reflexió que fan, que es presenta sovint externament en termes ètics perquè el treball espiritual incideix en el món dels valors i els comportaments, tot i que no s’hi redueix ni identifica, ni en té l’exclusiva. És positiu que a la plaça pública es confrontin o complementin les avaluacions ètiques autònomes de diferents instàncies socials amb les que provenen del treball dut a terme per les comunitats espirituals.

És senzill de fer aquest pas? Certament, no. Carlos Losada ho recordava a El Periódico del 10 d’abril de 2005: “No som laics, és a dir neutres o llecs (origen etimològic de la paraula) pel que fa al fet religiós. Tendim a militar en un bàndol (laïcista) o en un altre (confessional) com ho fem als esports i amb poques ganes d’aprendre els uns dels altres”. Però, tot i els esculls i dificultats, una reflexió que portés a una superació d’aquesta simplificadora i ja anacrònica dualitat seria molt desitjable. És una tasca digna de tots els esforços.

(aquestes notes van ser escrites per Raimon Ribera l'any 2005. Malauradament, vint anys després semblen mantenir la seva vigència; no s'han fet gaire passos en aquest sentit, tot i que la diversitat de les nostres societats no ha fet més que augmentar).

Conseqüències

Kupka 1921

"Les nostres societats fan bé de refusar les interpretacions literals de les tradicions religioses, però s'equivoquen quan refusen també les interpretacions simbòliques d'aquestes tradicions, ja que això les empobreix, les desorienta, les fa més fredes i menys interessants."

(tuit d'en Rai de 06.03.2025)

Quartetes

Macke 1914

I

El torn de la vida en quatre dies m’ha passat

com l’aigua pel torrent o el vent per la prada.

Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,

el dia que ja ha passat i el dia que ha d’arribar.

IX

Si el que hi ha al món no és sinó vent a les mans,

i si el que hi ha és incomplet i defectuós,

pensa que tot el que veus al món no existeix,

imagina que allò que no existeix es troba al nostre món.

X

Encara que és ben ferma l’arrel de la teva permanència

i sobre el teu cos la vida és com un vestit flonjo i lleuger,

a la tenda del cos, que és com un lloc de repòs per a tu,

vigila de no aturar-t’hi massa estona, que té els vents febles.

XIV

N’arriben alguns i n’hi ha uns altres que se’ls enduen,

i no hi ha ningú a qui n’expliquin el secret.

A nosaltres, del destí, només ens en mostren una cosa:

la nostra vida és una copa que uns altres es beuen.

XX

Si deixes que la teva ànima vagaregi per aquest món,

no li permetis que visqui si no és amb alegria.

Vigila, perquè el resultat del tracte amb el món

és una vida així, i passarà el que hagi de passar.

LXIX

Alguns només pensen en sectes i religions,

i altres vacil·len entre el dubte i la certesa.

I de sobte apareix una veu que crida d’amagat:

“Oh ignorants, el camí no és ni aquest ni aquell!”

LXXXVI

Beure vi i viure feliç és la meva norma,

i fugir de la blasfèmia i del rés és la meva religió.

Vaig preguntar a la núvia del destí: "¿Quin és el teu dot?"

Em digué: "El meu dot és el teu cor pur i joiós".

CIII

Alguns diuen que el paradís, amb les hurís, és agradable,

però jo dic que el suc de la vinya encara ho és més.

Pren el que pots abastar, oblida’t del que et prometen,

que el so del timbal només és agradable de lluny.

CXVIII

Beu vi, que del cor s’endú desmesura i mancança,

i s’emporta del pensament les setanta-dues sectes.

No t’abstinguis del vi, perquè gràcies a ell,

amb cada glop que en beguis, de mil defectes et neteges.

CXXVIII

Si vols beure vi, beu-ne acompanyat dels savis,

o beu-ne alegre amb una jove de llavis vermells.

No en beguis gaire, no en facis ostentació,

beu-ne poquet, sovint, però beu-te’l d’estranquis!

CXXXII

Khayyam, si estàs embriac de vi, alegra’t.

Si jeus amb una jove bella com la tulipa, alegra’t.

Com que el nostre destí en aquest món és deixar d’existir,

tu pensa que no existeixes, i si existeixes, alegra’t.

CXXXIV

No vull res més que aquell vi rogenc que embriaga,

un llibre de poemes, felicitat i un crostó de pa.

I llavors tu i jo jaient junts en aquella ombra...

Serà molt millor això que l’imperi d’un soldà.

Algunes Quartetes d'Omar Khayyam (Nishapur -Khorasan, a l’actual Iran- c. 1048 - 1131)

(traducció del persa d’Àlex Queraltó Bartrés, Martorell, Adesiara, 2010)

Lament

"Escolta, Catalunya, que ja fa anys que estàs distreta,

i ja no coneixes gaire ni comprens.

Ai, poble adormit, que només penses en el confort i el benestar,

que has abandonat el teu ideal, l’has menyspreat, l’has oblidat.

Perquè t’entestes en el teu son?

Tota tu, de cap a peus, t'estàs afeblint,

el teu cor defalleix, et degrades sense que res ho aturi.

Les teves viles són escampalls sense gràcia,

i els teus paisatges estan sent devastats.

Una desolació t'envaeix, filla de l’especulació i el mal gust,

de la deixadesa i de la inconsciència!

Que pocs són els espais preservats d’aquesta allau,

i com els costarà resistir aquest setge!

On es troben els qui volen lluitar contra aquest estat de coses?

Escolteu, catalans, pareu l’orella! Ja n’hi ha prou de cofoisme,

de considerar que ho fem molt bé, de sentir-nos exemplars, perfectes.

Qui ens demana ser un model de correcció,

qui ens demana ser uns obedients complidors de normes

per quedar tranquils i satisfets?

Això no és el que s’espera de nosaltres!

Deixem de mantenir formes hipòcrites,

que aquesta cultura de l’aparença no porta enlloc,

i no fa més que amagar les nostres faltes.

Cal que canviem d’actitud, cal que ens sincerem,

cal que reprenguem vells propòsits:

deixar de fer el mal i aprendre el bé,

buscar la justícia, socórrer el marginat,

ser justos envers els desvalguts, defensar la causa dels febles.

Sí, podem corregir les nostres actituds, i entrar en un camí de goig;

en canvi, si no ho fem, ens ensorrarem en la degradació.

Com és que ens hem tornat tan insensibles?

Havíem estat un país ple de seny, que aspirava a la justícia;

ara, en canvi, res no ens mobilitza.

Només pensem en el benefici, ens venem el que sigui,

la política i el negoci van de bracet,

tothom va per ell i qui no se’n surti que s’apanyi.

Ai, com ens tocarà el rebre per idiotes!

Com haurem de passar per l’adreçador!

Potser llavors tornarem a ser un país com cal,

i ens avergonyirem d’haver-nos degradat,

d’haver-nos deixat arrossegar a un món de superficialitat

que ens haurà portat a una gran crisi. 

Aquesta no hauria de ser només la nostra aspiració,

sinó la de totes les nacions;

molts pobles ens hauríem de retrobar en aquesta tasca 

de construcció d’una altra mena de món,

un món d’altes aspiracions de les que derivar

les nostres normes de comportament.

Ja que és de l’ideal d’on sorgeix la llei,

i de l’horitzó d’on ve la claror que guia els nostres passos.

I aquest ideal compartit hauria de portar la pau entre les nacions

i l’harmonia entre els pobles.

Catalans, aspirem a aquest lluminós ideal, avancem cap a ell.

Ens hem deixat seduir per estafadors i manipuladors

que ens han portat a no preocupar-nos de res més

que de diners i joies, d'automòbils, de la roba,

de jocs, disbauxes i drogues;

els béns de consum que semblen ser la nostra única devoció,

fent de nosaltres éssers buits i miserables.

Que aquesta buidor i aquesta misèria ens obrin els ulls,

ens facin prendre consciència de la grandesa i la força de l’ideal,

un ideal que tot ho pot capgirar.

I l’ideal abatrà la supèrbia i l’altivesa;

l’orgull i l’arrogància seran apartats.

Només l’ideal ens orientarà, cap altra cosa ens distraurà.

Llavors deixarem de banda la nostra obsessió per tenir coses,

ens sabrà greu el que hem fet i tremolarem d’emoció

davant la magnificència i potència de l’ideal.

Ens hem deixat afeblir com a poble.

Ens hem tornat massa frívols i insolidaris,

i fins i tot en fem ostentació.

Anem pel mal camí.

Perquè qui fa el bé troba la pau del cor,

però qui fa el mal només troba neguit.

Els nostres dirigents i referents,

els qui orienten els nostres passos,

no ens ajuden a caminar pel camí recte,

i se’ls demanaran comptes per això.

La frivolitat de la nostra societat, la seva apologia del luxe

i de la moda, de l’ostentació i de la provocació,

de l’atractiu físic com a valor, de la vanitat i de la corrupció,

seran objecte de destrucció.

 

Si no canviem, la desolació s'instal·larà entre nosaltres.

Ara potser no ens ho sembla, i som escèptics

tant envers la possibilitat de crisi

com envers la possibilitat de canvi.

Ai, si ens trobem savis als nostres propis ulls

i intel·ligents davant de nosaltres mateixos!

Ai, si ens deixem corrompre,

i si ens venem i ens dediquem a justificar el sistema!

Desapareixerem tan ràpid com un munt de palla encesa.

No ho estem fent bé, i ens guanyarem una garrotada!

Que no veiem els morts a les guerres

i als camps de refugiats del món?

És que han de ser escampats pels nostres carrers

per tal que ens desvetllem?

Quan s’inflamarà el nostre cor i s’obrirà la nostra boca

per reaccionar contra aquesta situació?

És que hem d’esperar que un àngel de sis ales

ens vingui a tocar els llavis amb un carbó encès?

Hem d’escoltar atentament i fixar-nos-hi bé,

cal que veiem amb els nostres ulls,

i sentim amb les nostres orelles,

i comprenguem amb el nostre cor,

i canviem,

i siguem guarits de tanta insensibilitat.

Si ho fem així el nostre poble, que camina en la tenebra,

veurà una gran llum, i la joia serà gran,

i tindrem clar el camí a emprendre,

i tindrem la força per emprendre’l,

i serem acollits, i assolirem la pau.

I com un rebrot sorgint de la vella soca tallada,

rebrotarem de les nostres arrels,

i aquest rebrot serà nodrit per l’ideal,

nodrit de saviesa i d’intel·ligència,

de fortalesa, de coneixement i de respecte.

Serà profund, i just, i ferm.

I regnaran la pau i l’harmonia,

i els forts no atacaran els febles,

i tot estarà amarat de l’ideal.

I estarem contents i agraïts,

i regnaran el consol i la confiança,

i l’ideal serà la nostra força i el nostre cant.

I cridarem ben fort la nostra joia,

per tal que ho senti tota la terra."

(a la manera d'Isaïes...)

Corbí: El misteri dels mons

Kupka 1930

"Cal considerar que les coses no són coses, ni els éssers són éssers. Són només signes, senyals que apunten a la dimensió absoluta.

Aquests signes i senyals parlen eficaçment de la dimensió absoluta. De si mateixos només diuen que són peribles i models d'un vivent.

Cada ésser, cada signe, diu una cosa exclusiva del misteri dels mons immensos. Del misteri dels mons diuen que hi és, perquè sí, que és absolut.

Diuen que les coses, els éssers i jo mateix som Això absolut i només Això. No hi ha res fora d'Ell.

Diuen que tots els éssers són insignificants en la immensitat dels mons. Però que aquestes insignificances són només la presència del mateix absolut.

Que l'absolut suprem només es diu i es presenta en éssers insignificants. Per això, tots els éssers tenen una doble dimensió. Són alhora una forma insignificant, i l'absolut suprem.

Només s'accedeix a l'absolut suprem en els cants d'aquests éssers insignificants. Tots els signes, tots els senyals són un cant i un discurs sobre Ell.

Tot diu que l'estimem per poder discriminar amb claredat les dues dimensions. Fins a comprendre i sentir que les coses no són la meva modelació sinó el seu misteri.

Que tornem sobre nosaltres mateixos per sentir que nosaltres mateixos som aquest misteri. Que els humans no som la interpretació que fem de nosaltres mateixos. Diuen que som mortals, però també no mortals, absoluts, gratuïts, perquè sí, com Ell.

Diuen, ben alt, que, com ells, som el misteri dels mons immensos.

Que, si volem saber del nostre ésser, hem d'exercitar-nos a destriar la nostra doble dimensió, fins que quedi clar a la nostra ment i al nostre sentir la nostra doble dimensió i la de tots els éssers.

Exercitar-se a discernir la doble dimensió, fins a comprendre que tot el que considerem realitat és només un senyal que ens condueix a comprendre que només Això absolut és.

Només per l'amor i l'interès per totes les coses, per tots els éssers, es pot arribar al misteri dels mons immensos. Elles ens porten de la mà i ens parlen de la dimensió absoluta; només elles, des del que ens diuen, ens poden fer conèixer la nostra nissaga i la de tots els éssers en una unitat completa."

 

 

Marià Corbí, Passos per a una meditació de la dimensió absoluta, el misteri dels mons, Butlletí del CETR de març de 2025.

Et maintenant

Hopper 1926

"Et maintenant que vais-je faire
De tout ce temps que sera ma vie
De tous ces gens qui m'indiffèrent
Maintenant que tu es partie
Toutes ces nuits, pourquoi pour qui
Et ce matin qui revient pour rien
Ce cœur qui bat, pour qui, pourquoi
Qui bat trop fort, trop fort.

Et maintenant que vais-je faire
Vers quel néant glissera ma vie
Tu m'as laissé la terre entière
Mais la terre sans toi c'est petit
Vous, mes amis, soyez gentils
Vous savez bien que l'on n'y peut rien
Même Paris crève d'ennui
Toutes ses rues me tuent.

Et maintenant que vais-je faire
Je vais en rire pour ne plus pleurer
Je vais brûler des nuits entières
Au matin je te haïrai
Et puis un soir dans mon miroir
Je verrai bien la fin du chemin
Pas une fleur et pas de pleurs
Au moment de l'adieu
Je n'ai vraiment plus rien à faire
Je n'ai vraiment plus rien..."

La gran cançó de Gilbert Bécaud

La versió original, fantàstica:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2009-03-29T14_06_30-07_00

Una filmació d'una versió mediocre però que permet veure Gilbert Bécaud a l'època:

http://www.youtube.com/watch?v=SI795QJ3OVs

Incorporem les paraules d'en Lluís Trabal, que figuren als Comentaris que segueixen, escrites l'abril de 2009, i comentaris nostres al respecte...

Lluís Trabal: "Vareu començar amb Quand on n’a que l’amour i Els vells amants i ara pengeu La notte dell’addio i Et maintenant. Volia comparar aquestes dues darreres cançons, però...

Però Bécaud va donar color, gruix i textura a la meva adolescència; la seva intensitat desesperada era un mirall per als meus temps de crisi. En canvi, no vaig conèixer la Zanicchi fins més tard, quan ja començava a adquirir la rigidesa dels progres: em semblava la imatge del món melòdic, una mica cutre, del que el festival de San Remo n’era el paradigma.

Perdoneu l’autobiografia. La he utilitzat per mostrar, per recordar, que la música és un catalitzador de la història personal, de la història dels nostres sentiments. Cosa sabuda, no és cert?

Podria analitzar quina de les dues cançons m’agrada més. Però, això sí, sabent que he de lluitar amb un handicap: el de la intensa força emocional de la música.

M’agrada com la noia de La notte descriu el seu amor i els paisatges de les seves emocions. M’agrada la seva generositat. La notte, crec, ens explica una història de generositat.

El noi de Et maintenant, en canvi, va desgranant imatges de la seva desesperació. No us sembla que és la història d’un egoisme tancat en ell mateix? (però el puc excusar: el dolor me’l fa comprensible).

Si la música fos l’embolcall de la lletra, la de La notte, melòdica, tendra, matisada i descriptiva, compliria el seu propòsit a la perfecció.

I la de Et maintenant? Aquí un hipnòtic baix continu recolza la veu intensa i adolorida, personalíssima, de Bécaud, que és l’essència de la cançó.

La veu de la Zanicchi és part de la música de la seva cançó; la de Bécaud és el tot de Et maintenant.

Segueixo pensant que la música de La notte parla sobre tot de l’esperit d’una època. La de Et maintenant, en canvi, parla exclusivament del seu personatge.

Hi ha fons i forma en una cançó? Si és una obra d’art, no. Tot, lletra i música, és alhora fons i forma. Tot és una unitat. Però quan, com passa a Et maintenant, la música (en aquest cas la veu) és la que conforma l’essència de la cançó, aquesta és millor.

Intent d’autocrítica: No em deixo dur pel melodrama al preferir a Gilbert Bécaud? Per què ens és més fàcil deixar-nos arrossegar pel vertigen d’una desesperació que no pas reconèixer-nos en una expressió més continguda com la que proposa Iva Zanicchi?

I el seu corol·lari: totes dues cançons ens parlen d’una pèrdua. No cal anar al món del tango per constatar cóm és de llaminer aquest tema. Just el que deia Tolstoi en començar la Karènina!"

Nosaltres: "Lluís, el teu comentari és tan ric, tan perfecte, tan suggerent que no podem pas dir res més, només que el compartim plenament i que volem deixar constància del nostre agraïment per portar l'Aglaia a nivells superiors de qualitat (i som prou amics com per que sàpigues que això no és retòrica, sinó el que sentim).

Perquè els anys seixanta la "música lleugera", com en deien, va donar alguns productes de molt de nivell, amb unes vocalitzacions perfectes i on la lletra i la música realment s'unificaven. Els arranjaments orquestrals de vegades fallaven per excés de protagonisme, però algunes d'aquestes cançons encara et deixen esmaperdut. Potser cada època fa el mateix i nosaltres ens fixem en aquestes perquè són les de la nostra adolescència...

O potser és que França i Itàlia, en aquest àmbit de la "cançó de moda", van generar alguna cosa que anava més enllà del previsible. Els Brel, Brassens, Ferré, Pete Seeger, Bob Dylan, Paco Ibáñez i la nostra nova cançó ja eren una altra cosa, més conscients de la seva qualitat i de la seva funció social. Però els Bécaud, Aznavour i els italians de San Remo, per dir-ho curt, aquests no tenien pretensions transcendents, i en canvi, gairebé sense saber-ho, van assolir un nivell de qualitat que encara ens admira. Té mèrit, això...".

Impecables i implacables

Barnett Newman 1949

"Impecables i implacables. Ho hem de ser a l'hora d'analitzar el món i d'analitzar-nos nosaltres mateixos."

(tuit d'en Rai de 14.01.2025)

Quaresma

Kupka 1912

"Quaresma: lluita, esforç, conversió. Seguir el camí de Jesús, perquè aquest camí d'alguna manera ens ha fascinat, i creiem que porta a algun lloc que val la pena.

El camí de Jesús, la "vida compromesa" de Jesús, que és irrepetible i incopiable, però que d'alguna manera ens serveix de pauta a nosaltres. Quaresma ens recorda que cal aturar-se, prestar atenció a la nostra vida cristiana, i veure com aquesta vida cristiana és seguiment de la de Jesús.

Quina va ser la vida de Jesús, la vida compromesa de Jesús a través de la qual ell anunciava el Regne de Déu? Una vida que es posa al costat dels pobres i actua lliurement enfront dels poderosos. Una vida que té un estil obert, atent, no enganyador, honest. Una vida que, per això, no és gens còmoda, i és complicada i dura i fosca, perquè, en les ambigüitats quotidianes, i amb la mandra quotidiana, costa d'anar concretant què significa això a cada moment. Una vida que vol tenir -i en Jesús té-, al capdavall, un únic criteri d'actuació: el servei a l'anunci i a la construcció del Regne de Déu, la fidelitat a allò que Déu és i significa. Que vol dir: només hi ha una cosa que sigui absoluta, només hi ha una cosa al servei de la qual calgui posar-ho tot; i aquesta cosa és aquest anhel de justícia, de joia i de pau per a tothom, que es va realitzant a cada moment, i en el qual podem descobrir la presència d'aquest Déu que anomenem Pare.

Què vol dir això per a nosaltres? Doncs, bàsicament, que cal una lluita constant i a tot nivell contra qualsevol altra cosa que vulgui erigir-se en absolut, que pretengui ocupar el lloc del Pare, passar-li al davant. Una de les grans coses de la fe cristiana és precisament el posar com a únic absolut una realitat molt desconeguda, que perseguim, que cerquem pertot arreu, que volem trobar on és a cada moment, que ens demana una actitud constant d'esforç, de recerca, de qüestionament, de debat, de comunicació amb els altres "exploradors". El Pare sempre va al davant, mai no li veiem el rostre, només l'esquena, segons la imatge bíblica. Però és un Pare que deixa pistes, que deixa obres on podem veure la seva imprompta, que passa per uns llocs concrets (des d'un cop a l'esquena a un amic a l'arriscar la pròpia vida per solidaritat amb els qui pateixen), que ens fa sentir de tant en tant -de vegades massa de tant en tant- la seva veu que ens crida i ens anima: va, que això va bé! Compte, que estàs fent trampa! Sí, per aquí, endavant!

El posar-se al servei d'aquest únic absolut -el Pare- , rebutjant tot ídol, es converteix llavors en un estil de vida, en un combat constant contra tot allò que pugui aparèixer com a l'amo de tot, el més important, el darrer criteri que dictamina el que cal i el que no cal, el que val i el que no val: qualsevol dictadura (incloses les polítiques), qualsevol obsessió pels diners, qualsevol manipulació publicitària. I no només combat contra els ídols externs, sinó també contra aquells ídols que ens puguem crear pel nostre compte a partir de la professió, la seguretat econòmica, la família, el triomf personal, la sexualitat, la política, la parella... L'estil de la vida del creient no s'ha d'agafar a cap d'aquestes coses per fer-ne un punt de suport intocable, un objectiu definitiu i decisiu de la pròpia vida, encara que, certament, la pròpia vida es realitza en totes aquestes coses. Un estil de vida, doncs, en què, com per a Jesús, l'única cosa absoluta és tot allò que estigui al servei de fer present aquí aquesta justícia, joia i pau que és el Regne de Déu.

El que passa, però, és que això s'ha de viure en la vida quotidiana -la dura vida quotidiana, en alguns moments-, amb els seus embolics, foscors, pors, fracassos. I no sempre és tan clar, el que a cada moment cal fer per ser fidels al Regne de Déu. Perquè, per exemple, quan es lluita per canviar les coses cal, moltes vegades, aconseguir algun poder, però si no es vigila, aquest poder pot fer-se un absolut dominador (i no només en la societat: també -i és més contradictori- a l'Església!). Perquè també certament, lluitar per tenir feina i poder guanyar-se la vida és important, i per aquí passa allò que és més elemental de la lluita per la justícia: però arriba un moment que la preocupació per la seguretat econòmica es pot convertir en absolut, en submissió a la por, o als ídols del diner i del benestar.

Això vol dir, doncs, que aquest esforç constant per netejar d'ídols i de falsos absoluts la nostra vida, no és una tasca angèlica, sinó que és una lluita que es fa amb els peus ben enganxats a terra, entre els homes, una terra i uns homes en què moltes diferències i desnivells no són precisament "naturals", inarreglables. Un homes que pateixen -que patim- perquè la vida -el món- en molts aspectes no són flors i violes. I per a uns més que per a altres."

Fragment del quadern "Viure, ara, la fe (Advent·Nadal·Quaresma·Pasqua)", publicat el 1978 per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, col·lecció L'Espiga n. 9, pp. 29-31. Signen el quadern Quim Canadell, Joaquim Gomis, Magda Homar, Josep Lligades, Josep M. Lozano, Pilar París, Margarida Prats, Raimon Ribera i Mercè Sala.

 

Fraternitat i futur

Van Gogh 1882

"Als nostres dies vivim una estranya experiència que debilita moltíssim la crida a la fraternitat: la pèrdua del futur, bé perquè deixa d'ésser el lloc de trànsit cap a quelcom millor, bé perquè deixa d'ésser el lloc de la responsabilitat solidària amb l'esperança dels pobres.

La dificultat d'elaborar el futur significa, en primer lloc, l'afebliment de la solidaritat. No aconseguim de saber com serem dins de vint anys, el que passarà a Catalunya o si serem més o menys feliços. El futur ja no ens serveix ni com a camí ni com a meta. Ha deixat d'ésser el temps del desig sostingut per les esperances utòpiques i pels moviments messiànics. Aqueix futur ja no està farcit de promeses sinó d'amenaces, no suscita esperances sinó preocupacions i por. Allò que preocupa més en la situació de pobresa desvelat per l'Informe sociològic de Caritas espanyola és "la falta de perspectives de millora i la incertesa que manifesten els pobres. El seu escepticisme i la seua desesperança es manifesten en què el 90 per cent creu que la seva situació continuarà igual o que empitjorarà." Amb la pèrdua del futur es debilita la solidaritat, perquè sense unes metes compartides no hi ha identitats socials; sense propostes de millorament no tenen fonament les apostes llargues, sense un possible futur es moren les afinitats electives. Ara bé, resulta preocupant veure com la dissolució del futur no afecta de la mateixa manera als diferents interessos en joc;  com el seu cost recau sobre aquells grups que o ho esperen tot del futur o ja no tenen present. Si als pobres se'ls afebleix el futur es queden sense allò únic que els pertany."

Joaquim García Roca a "El Déu de la fraternitat", ponència presentada al III Fòrum "Home i evangeli" celebrat a les Llars Mundet de Barcelona els dies 21 i 22 de març de 1987, i publicada al núm. 155-156 de març/abril de 1987 de la revista Foc Nou.

Marc Aureli VI, 21: Veritat

"Si algú pot refutar-me i convèncer-me que penso o actuo incorrectament, amb molt de gust canviaré. Perquè cerco la veritat, de la qual ningú no ha rebut mai cap dany, mentre que el rep qui persevera en el propi error i en la pròpia ignorància."

Marc Aureli Meditacions VI, 21

(traducció de Joan Alberich i Mariné)

Passat i llibertat

De Staël 1952

"En el món de l'art, si es té sensibilitat profunda, s'és capaç d'assaborir les grans obres del passat, tot i que el seu llenguatge no sigui el que avui en dia faríem servir. Més encara: certs llenguatges del passat permeten explorar zones de bellesa que potser no estiguin obertes al nostre llenguatge actual. Però per a poder gaudir avui en dia d'aquests tresors del passat, necessitem haver relativitzat les paraules: necessitem que, en llegir-los, no ens obliguin a fer nostra la concepció que llavors tenien del món, ja que aquella concepció no és ja la nostra. Només si ens deixen aquesta llibertat, aquestes obres ens podran ser aliment.

El mateix passa amb la religió. Els grans "mestres" religiosos del passat encara avui ens poden ajudar a "iniciar-nos" (i fins i tot amb riqueses peculiars que només ells van saber explorar)... mentre no ens obliguin a fer nostre el món mític a través del qual s'expressaven."

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.