Mite i història

Michelangelo 1540

"Alguns seguidors de Jesús van adaptar tant la seva història per fer-la encaixar amb el que ells volien dir, que aquesta història ens és inaccessible. Van preferir crear mite que transmetre història (als déus no els cal tenir història, això és cosa dels humans...)."

(tuit d'en Rai de 15.04.2025)

Màrius Torres: Una música greu

Hodler 1906

"Espectres de rosa i glicina,  

invisibles, als tanys,  

mediten, subtils, la divina  

successió dels anys.

—La branca és tèbia. Hi ha per l'aire  

una música greu.  

La primavera ens parla, al caire  

d'una vida tan breu!

O sobirana ¿per què ens crides  

a la llum del teu hort?  

¿De què et valdran les nostres vides  

demà, quan haurem mort?

El sol, però, nodreix i fibla  

els tanys sense delit;  

i en un instant, lleu, invencible,  

cada branca ha florit.

Tu, que demà colliràs roses  

i glicines també,  

diràs, davant les flors descloses:  

—La Primavera ve!—

Ignores que entre l'alegria  

alguna cosa mor,  

i que les flors, amb melangia,  

neixen a contracor."

Màrius Torres, juliol de 1935.

Paraules del Buddha: les preguntes

Rothko 1961

"Si algú ve i us diu: "Doncs jo no seguiré la vida de puresa que ensenya el Benaurat fins que ell no m'aclareixi si el món és etern o no és etern; si el món és infinit o no és infinit; si el cos i l'ànima són una mateixa cosa, o bé dues de diferents; si el Perfecte perdura després de la mort, o si no perdura, o si perdura i no perdura a la vegada, o si ni perdura ni deixa de perdurar." Aquell qui així s'ho prengui, no hi ha dubte que es morirà abans que el Perfecte pugui acabar de donar-li totes les explicacions. És com si a un hom l'haguessin ferit amb una sageta emmetzinada, i els seus companys, amics i parents haguessin fet venir un metge cirurgià, i el ferit els digués: "Ah no! No vull que em treguin la sageta mentre no sàpiga qui és que m'ha ferit; si és de la casta dels guerrers, dels sacerdots, dels menestrals o dels servents; fins que no sàpiga com es diu i de quina nissaga prové; fins que no sàpiga si és alt, baix o mitjà...". Aquest ferit no hi ha dubte que moriria abans de poder saber totes aquestes coses. Igualment, aquell qui no vulgui practicar la vida de puresa sense que abans li contestin totes aquestes preguntes sobre si el món és etern o no ho és, i tota la resta, no hi ha dubte que es morirà abans que el Perfecte pugui acabar de donar-li'n totes les explicacions.

"El món és etern", "el món no és etern"... tot això no són sinó opinions i punts de vista. Ben certes són en canvi, i paleses, la naixença, la vellesa i la mort, certs són la pena, el plany, el dolor, l'aflicció i la tribulació; i és d'això que jo us parlo, i us dic que us en podeu alliberar ara i aquí, amb el meu Ensenyament."


Mahathera, Nyanatiloka. La paraula del Buda, p. 65-66

Imatges per al silenci XVIII

Gerard David 1506

"El silenci pot ser extremadament seriós."

(tuit d'en Rai de 24.10.2024)

Cap rastre

Franz Kline 1955

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"Ja no hi ha en mi cap rastre del meu ego: sigui on sigui que mirin els meus ulls només et veig a Tu. Quan jo era, Déu no era, i ara Déu és, però jo ja no sóc. La seva llum ha fet fugir l'ombra del meu ego."

Verlaine: Trist cos

Lorenzo Monaco 1405

"La tristesse, la langueur du corps humain

m'attendrissent, me fléchissent, m'apitoient,

ah! Surtout quand des sommeils noirs le foudroient,

quand des draps zèbrent la peau, foulent la main!

Et que mièvre dans la fièvre du demain,

tiède encor du bain de sueur qui décroît,

comme un oiseau qui grelotte sur un toit!

Et les pieds, toujours douloureux du chemin,

et le sein, marqué d'un double coup de poing,

et la bouche, une blessure rouge encor,

et la chair frémissante, frêle décor,

et les yeux, les pauvres yeux si beaux où point

la douleur de voir encore du fini!...

Triste corps! Combien faible et combien puni!"

Paul Verlaine, Sagesse III, 10 (1880)

Possible traducció:

"La tristesa, el llanguiment del cos humà

m'entendreixen, em colpeixen, em commouen,

ah! Sobretot quan sons negres el fulminen,

quan els llençols ratllen la pell, aixafen la mà!

I tan delicat en la febre del demà,

tebi encara del bany de suor que decreix,

com un ocell que tremola sobre un terrat!

I els peus, sempre adolorits pel camí,

i el si, marcat per un doble cop de puny,

i la boca, una ferida encara vermella,

i la carn tremolosa, fràgil decoració,

i els ulls, els pobres ulls tan bonics on apunta

el dolor de veure encara finitud!...

Trist cos! Tan feble i tan castigat!"

Diàleg engrescador

Kupka 1926

Científicament, la consciència sorgeix per evolució de la matèria (com bé explica Antonio Damasio).

Simbòlicament, la matèria sorgeix per emanació de la consciència (com reflecteixen els antics mites de la creació del món: la divinitat, plena consciència, crea la matèria).

De fet, si ho mirem amb cura, totes dues coses són vàlides, ja que situen a nivells diferents (coneixement científic i coneixement simbòlic).

I entre aquests dos nivells hi pot haver un diàleg engrescador, fecund i profund.

Federació

Arp 1958

"Una possible federació espanyola: Lleó, Navarra, Aragó, Castella, Andalusia i Canàries.

Lleó inclouria Galícia i Astúries; Navarra inclouria el País Basc, Cantàbria i la Rioja; Aragó inclouria Catalunya, València i les Balears; Castella inclouria Extremadura i Múrcia."

(tuit d'en Rai de 26.11.2024)

Samuel Daniel: Bellesa, temps i amor

Van Dyck 1628

"Quan vegin que se't fonen la florida i la glòria
i seguis solitària i, amb front de melangia,
rebis del teu mirall aquest darrer missatge
que et diu la veritat dient-te: "Res no et queda",
les ferides que em feies veuràs encara vives,
que si et fugí la flama, l'escalf en mi perdura.
Jo, que vaig estimar-te talment, abans que fossis
marcida, tindré fe més ardent quan declinis.
El món trobarà en mi llavors aquest miracle:
que el foc, no tenint res per a cremar, flameja.
Aleshores veuràs la fe que jo tenia
i potser dels desdenys et vindrà una recança.
Potser d'haver fet burla dels meus plors penedida
estaràs, quan l'hivern al fosc cabell et nevi."


Samuel Daniel (1562-1619)


(traducció de Marià Manent a "Poesia anglesa i nord-americana", Editorial Alpha, 1955)

Text original:

"When men shall find thy flow'r, thy glory, pass,

And thou with careful brow, sitting alone,

Received hast this message from thy glass,

That tells the truth and says that All is gone;

Fresh shalt thou see in me the wounds thou mad'st,

Though spent thy flame, in me the heat remaining:

I that have loved thee thus before thou fad'st—

My faith shall wax, when thou art in thy waning.

The world shall find this miracle in me,

That fire can burn when all the matter 's spent:

Then what my faith hath been thyself shalt see,

And that thou wast unkind thou may'st repent.—

    Thou may'st repent that thou hast scorn'd my tears,

    When Winter snows upon thy sable hairs."

Conclau

Michelangelo 1511

"Esperem que el nou Papa sigui un contrapunt als imperis i un defensor dels valors davant dels interessos."

(tuit d'en Rai de 22.04.2025)

"L'elecció del proper Papa és força rellevant geopolíticament i ideològicament, molt rellevant eclesiàsticament i poc rellevant eclesialment."

(tuit d'en Rai de 23.04.2025)

"El conclau projecta i reforça la imatge que l'Església és l'aparell eclesiàstic. Una identificació que cal deixar enrere: l'Església és el conjunt dels creients, i l'aparell ha d'estar al seu servei, no al revés..."

(tuit d'en Rai de 24.04.2025)

"¿Algú sap si hi ha algun cardenal favorable al sacerdoci femení o als capellans casats en l'Església catòlica? No són els temes més importants, però són importants."

(tuit d'en Rai de 28.04.2025)

"Potser el conclau és un bon moment per recordar allò que deia el teòleg José María González Ruiz el 1970: "Dios está en la base"."

(tuit d'en Rai de 30.04.2025)

"És curiós que a l'hora d'analitzar les tendències del conclau no apareixen gaire les possibles posicions respecte a la renovació interna de l'Església. Més aviat sembla haver-hi silenci sobre com hauria de ser l'Església de demà..."

(tuit d'en Rai de 02.05.2025)

Tocar la quietud

Bissier 1959

"Nan Bo Zi Qi va preguntar a la senyora Nu Yu: "Ets vella en anys, però la teva cara brilla com la d'un nen. Per què?"

"És que he après sobre el Dao", va dir Nu Yu.

Nan Bo Zi Qi va dir: "Es pot assolir el Dao estudiant?"

"No, no", va contestar Nu Yu. "Com ​​seria possible? Vós no sou la mena de persona que podria fer-ho. Hi havia un noi que es deia Bu Liang Yi que tenia la capacitat del savi, però no el camí del savi. Jo posseeixo el camí del savi, però no la seva capacitat. Podria ell esdevenir un savi si jo volgués ensenyar-li el camí del savi? No. Seria massa fàcil ensenyar la saviesa a algú predisposat. Jo li vaig dir que havia de perseverar en els seus exercicis. Aquesta és la meva experiència personal: al cap de tres dies, vaig aconseguir distanciar-me del món exterior. Vaig continuar. Set dies més tard em vaig poder distanciar de les coses properes. Vaig continuar nou dies més i vaig poder distanciar-me de la meva pròpia existència. Un bell matí vaig tenir la visió de l'únic; podia penetrar-ho tot com els primers raigs de sol al matí. En ser capaç de veure cada cosa individualment, podia superar la sensació de passat i futur. Vaig poder entrar llavors en el domini on no hi ha mort ni naixement. El que mata la vida no és la mort. El que dóna vida no és el naixement. Aquest domini ho pot reconduir tot i acollir-ho tot, destruir-ho tot i acomplir-ho tot. S'anomena "tocar la quietud"; qui toca la quietud es torna complet."

Nan Bo Zi Qi va preguntar: "Ets l'única que ha sentit parlar d'això?"

Nu Yu va dir: "He sentit parlar d'això al fill de l'escriptura. Ell n'havia sentit parlar al net de la lectura. Aquest en va sentir parlar a la il·luminació. Aquesta ho va saber de l'atenció sostinguda. Aquesta ho va saber del treball laboriós. Aquest ho va saber del càntic. Aquest de la foscor profunda. Aquesta del buit suprem. Aquest, del sense començament."

Zhuangzi, del capítol 6 (versió de Raimon Ribera, a partir de la traducció a l'anglès de Nina Correa i al francès de Liou Kia-hway)

Versió anglesa de Nina Correa:

Nan Bo Zi Qi (Exalted Count of Southern Curiosity) asked of Nu Yu (Independent Woman): "You're old in years, but your face beams like a child. Why is that?"

"I've learned about Dao."

Nan Bo Zi Qi said: "Can Dao be obtained through studying?"

"What? How could that be possible? You're not the kind of person who could do that anyway. There was a guy named Bu Liang Yi (Rigidly Biased Fortuneteller) who had the ability to become a sage, but wasn't wise enough to learn about Dao. I'm wise enough to learn about Dao, but don't have the ability to become a sage. I really wanted to teach him. Oh, what great hopes I had that he'd end up becoming a true sage! It's not so easy to change one who has the ability to become a sage into one who is wise enough to learn about Dao simply by explaining it to them. Yet I kept a close watch on him and tried to explain it. After three days he could disregard the world. After he disregarded the world, I still kept at him. After seven days he could disregard living things. After he disregarded living things, I still kept at him. After nine days he could disregard life. After he disregarded life, he could then penetrate everything like the first rays of sun in the morning. Being able to penetrate everything like the first rays of sun in the morning, he could then see each thing individually. Being able to see each thing individually, he could then overcome a sense of past and future. Being able to overcome a sense of past and future, he could then enter where there is no death and no birth. What kills life isn't death. What brings forth life isn't birth. As for how he related to things - without following, without rejecting, without constructing, without destroying. A name for this would be Embracing Contentment. One who embraces contentment - embraces and then becomes complete.

Nan Bo Zi Qi asked: "Are you the only one who's heard about this?"

"I heard about this from Master of Various Texts. Master of Various Texts heard about it from Oral Tradition. Oral Tradition heard about it from Clear Sightedness. Clear Sightedness heard about it from Midday Whisperer. Midday Whisperer heard about it from Humble Servant. Humble Servant heard about it from Oblivious Chanter. Oblivious Chanter heard about it from Dark Mysteries. Dark Mysteries heard about it from Solitary Star. Solitary Star heard about it from Uncertain Beginning."

Guiatge moral

Moreau 1889

"Igual que hi ha dues maneres d'indicar el camí a un viatger que cerca indicacions, també hi ha dues formes de guiatge moral per a la persona que cerca la veritat. Una forma consisteix a assenyalar a la persona els objectes que s'ha de trobar, i que s'orienti a partir d'aquests objectes.

L'altra forma consisteix a indicar a la persona la direcció únicament sobre la brúixola que porta, i en la qual sempre veu una direcció invariable que li permet assabentar-se de qualsevol desviació.

La primera forma de guiatge moral és la de les estipulacions i normes formals: es donen a la persona les característiques concretes dels actes que ha de dur a terme i dels que no.

"Respecta el sàbat, circumcida't, no robis, no beguis alcohol, no matis cap ésser vivent, cedeix un delme als pobres, no cometis adulteri, fes les ablucions i resa cinc cops al dia, bateja't, combrega, etc.". Així són les disposicions de les doctrines religioses formals: la brahmànica, la buddhista, la musulmana, la jueva i l'eclesiàstica, falsament anomenada cristiana.

L'altra forma consisteix a indicar a la persona una perfecció que no assolirà mai, però vers la qual dins seu sent l'aspiració: a la persona se li indica un ideal, respecte del qual sempre pot mesurar el grau d'allunyament.

"Estima el teu Déu amb tot el cor, i amb tota l'ànima, i amb tot l'enteniment, i estima el proïsme com a tu mateix. Sigueu perfectes, com el vostre Pare celestial.". Vet aquí la doctrina del Crist.

El compliment de les doctrines religioses formals es verifica per mitjà de la coincidència dels actes amb les estipulacions d'aquestes doctrines, i la coincidència és possible.

El compliment de la doctrina del Crist es verifica per mitjà de la consciència que es té del grau de discordança en relació amb la perfecció ideal (el grau d'apropament no es veu: només es veu la desviació respecte a la perfecció).

La persona que professa una llei formal és una persona que s'està dreta sota la llum d'un fanal que penja d'un pal. Sota la llum del fanal té prou claror i més enllà ja no hi pot anar. La persona que professa la doctrina del Crist és com una persona que porta un fanal amb una perxa més o menys llarga: al davant hi té sempre una llum que l'empeny a seguir-la, i que li descobreix cada vegada un espai nou il·luminat que l'atrau.

El fariseu dóna gràcies a Déu de complir-ho tot.

El jove ric, que també ho ha complert tot des de petit, no entén què li pot faltar. Aquesta gent no pot pensar d'altra manera: al davant no hi tenen res a què continuar aspirant. Han donat el delme, han respectat el sàbat, han honrat els pares, no han robat, ni matat ni han comès adulteri. Què més han de fer? Per a qui professa la doctrina cristiana, en canvi, l'assoliment de qualsevol grau de perfecció suscita la necessitat d'accedir a un nivell més elevat, des del qual se n'obre un d'encara més elevat, i així sense fi.

Qui professa la llei del Crist sempre es troba en la situació d'un publicà. Sempre se sent imperfecte perquè no veu darrere seu el camí que ha recorregut, i en canvi sempre veu al davant el camí que encara ha de fer i que encara té per recórrer."

Lev Tolstoi a La Sonata Kreutzer (1889)

(també anomenat "La Sonata a Kreutzer" o "Sonata a Kreutzer"; traducció de Miquel Cabal Guarro, amb petites modificacions nostres)

Símbol i dogma

De Staël 1954

"Cap símbol no hauria de ser erigit en dogma, ni cap sistema considerat més que com una comoditat provisional. La creença en fórmules i tota acció resultant d'aquesta creença no ens poden aportar la solució del nostre problema."

Aldous Huxley al Prefaci del llibre The first and last freedom de Krishnamurti (1954)

Marc Aureli XII, 4: Paradoxa

"Moltes vegades m'he quedat sorprès del fet que cadascú s'estima ell mateix per damunt de tot i, en canvi, atribueix menys importància a la seva opinió que a la dels altres."

Marc Aureli, Meditacions XII, 4

(traducció de Joan Alberich i Mariné)

Fra Angelico i Picasso



Fra Angelico 1450

Picasso 1907

Saviesa transcendent

"A la sala d'ensenyament, el mestre va dir: La llum espiritual brilla sola, transcendint per molt els sentits i els seus camps; la substància essencial és real i eterna, no està continguda en paraules escrites. Només desfés-te dels aferraments enganyosos i fon-te amb la substància essencial.

"Venir, marxar, aniquilació, eternitat, Buddha, ser sensible", són paraules mortes; "universal, no universal, igual, diferent, finit, etern", etc., són tot teories irrellevants. La saviesa transcendent és la teva pròpia naturalesa il·luminada."

Dites i fets de Pai-chang (s.VIII, mestre xan, també conegut com a Hu-hai)

L'Anticrist

És interessant aquesta representació de Luca Signorelli de l'Anticrist:

Signorelli 1500

L'Anticrist és una mena de rèplica del Crist però la concepció del qual no prové de l'Esperit Sant sinó de Satanàs, i per tant és una imatge de la màxima presència del mal en la humanitat. El rostre que li dóna Signorelli (amb Satanàs al darrera dient-li què ha de dir i fer) és colpidorament proper a la iconografia tradicional del Crist, i la presència del mal hi és subtil, gairebé indetectable. Només les orelles lleugerament punxegudes i uns bucles de cabell que semblen suggerir unes banyes ho assenyalen, a banda de la magistral continuïtat que s'hi dona entre el braç de Satanàs i el de l'Anticrist.

L'escriptor simbolista rus Dmitri Merejkovski, al començament del capítol 13 del seu magnífic fresc històric "El romance de Leonardo" (1900), fa el següent comentari respecte a aquest rostre de Signorelli:

"El rostre de l'Anticrist va interessar Giovanni. Al principi li va semblar pervers. Però mirant-lo amb més atenció va reconèixer que no era aquesta la seva expressió, sinó la d'un dolor infinit. En els seus ulls clars, de mirada greu i dolça, s'hi reflectia la suprema desesperació de la saviesa que ha renunciat a Déu."

Le plat pays

Jacques Brel

"Avec la mer du Nord pour dernier terrain vague
Et des vagues de dunes pour arrêter les vagues
Et de vagues rochers que les marées dépassent
Et qui ont à jamais le cœur à marée basse
Avec infiniment de brumes à venir
Avec le vent de l'est écoutez-le tenir
Le plat pays qui est le mien.

Avec des cathédrales pour uniques montagnes
Et de noirs clochers comme mâts de cocagne
Où des diables en pierre décrochent les nuages
Avec le fil des jours pour unique voyage
Et des chemins de pluie pour unique bonsoir
Avec le vent d'ouest écoutez-le vouloir
Le plat pays qui est le mien.

Avec un ciel si bas qu'un canal s'est perdu
Avec un ciel si bas qu'il fait l'humilité
Avec un ciel si gris qu'un canal s'est pendu
Avec un ciel si gris qu'il faut lui pardonner
Avec le vent du nord qui vient s'écarteler
Avec le vent du nord écoutez-le craquer
Le plat pays qui est le mien.

Avec de l'Italie qui descendrait l'Escaut
Avec Frida la Blonde quand elle devient Margot
Quand les fils de novembre nous reviennent en mai
Quand la plaine est fumante et tremble sous juillet
Quand le vent est au rire quand le vent est au blé
Quand le vent est au sud écoutez-le chanter
Le plat pays qui est le mien."


Jacques Brel, Le plat pays

I aquesta és la brillant adaptació al català que en va fer Joan Argenté, i que van cantar Emili Vendrell fill, Núria Feliu i altres (per a la nostra generació, va ser tot un referent):

"Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d'atzar.
Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
El clar país, el meu.

Tot de vells campanars entre cases i camps,
i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
tot de cares de sants pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
I camins plens de pols per on ve, indiferent,
la brisa de l'oest, la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.

Amb aquest cel tan dur que el sol no és pot mirar,
amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
El clar país, el meu.

Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,
amb homes jornalers portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria i el dret a viure, un plet.
Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
El clar país, el meu."

Renyar

Bartolomé Bermejo 1477

"Renyar a la gent sense ferir-la és tot un art. Poca gent sap fer-ho. I alguns troben plaer a renyar ferint."

(tuit d'en Rai de 05.09.2024)

Verlaine: L'ànima del llop

Bartolo di Fredi 1383

"Le son du cor s'afflige vers les bois

d'une douleur on veut croire orpheline

qui vient mourir au bas de la colline

parmi la bise errant en courts abois.

L'âme du loup pleure dans cette voix

qui monte avec le soleil qui décline

d'une agonie on veut croire câline

et qui ravit et qui navre à la fois.

Pour faire mieux cette plaine assoupie

la neige tombe à longs traits de charpie

a travers le couchant sanguinolent,

et l'air a l'air d'être un soupir d'automne,

tant il fait doux par ce soir monotone

où se dorlote un paysage lent."

Paul Verlaine, Sagesse III, 9 (1880)

Possible traducció:

"El so de la trompa s'afligeix cap als boscos

amb un dolor que volem creure orfe

que ve a morir al peu del pujol

entre el vent errant en curts lladrucs.

L'ànima del llop plora en aquesta veu

que puja quan el sol declina

amb una agonia que volem creure manyaga

i que alegra i entristeix alhora.

Per millorar aquesta plana ensopida

la neu cau en llargs trets desfilats

a través de la posta de sol sanguinolent,

i l'aire sembla ser un sospir de tardor,

és tan suau aquest vespre monòton

on s'agombola un paisatge lent".

Krishnamurti: Temps i religió

Hernández Pijuan 1994

"El coneixement pertany al temps, i la religió és lliure de l'esclavatge del temps."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 27.03.1984

Imatges per al silenci XVII

Agnes Martin 1958

Agnes Martin 1957

L'ordre evoca el silenci.

Mots i realitat

De Staël 1954

"En religió i en política, els mots que es fan servir no són considerats com a representacions, més o menys adequades, de coses i d'esdeveniments, sinó que, al contrari, les coses i els esdeveniments són considerats com a il·lustracions d'aquests mots."

Aldous Huxley al Prefaci del llibre The first and last freedom de Krishnamurti (1954)

Llenguatge religiós

Rembrandt 1630

""Quien a Dios tiene, nada le falta" indica aquella persona a la qual el símbol "Déu" li resulta significatiu. La frase no és literalment certa, però és simbòlicament rellevant i operativa. Així funciona el llenguatge religiós.

La frase sencera és "Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene, nada le falta, nada te turbe, nada te espante, sólo Dios basta." És una reelaboració per ser cantada d'uns versos de Santa Teresa de Jesús.

El mateix passa amb frases com ara "El Senyor és el meu pastor, no em manca res" o "Déu és per nosaltres un refugi i un castell", del Llibre dels Salms."

(tuit d'en Rai de 10.12.2024)

L'original de Teresa d'Àvila diu (gràcies, Pere Saumell):

"Nada te turbe,

nada te espante 

todo se pasa,

Dios no se muda,

la paciencia

todo lo alcanza,

quien a Dios tiene

nada le falta

sólo Dios basta."

Vida privada

Van Dongen 1906

"Vida privada", de Josep Maria de Sagarra (1932), és una mala novel·la plena de petites meravelles, de fragments plens d'encert i inspiració, d'agudesa i d'enginy. És com una joia feta amb un metall mediocre i amb un disseny desencertat però que incorporés centenars de petits diamants magnífics, o petites perles.

Els personatges són tòpics i estan mal dibuixats, l'autor té el mal costum de dir-nos com són, d'avaluar-los, en lloc de deixar que siguem nosaltres els que ho anem descobrint. La narració és lleugera, però cau fàcilment en la banalitat o en la pretensió d'escandalitzar el lector, sense aconseguir-ho. No és una obra que hagi envellit bé, no és una obra mestra, no és un clàssic.

I, en canvi, el text està farcit d'espurnes lluminoses, de fragments antològics, de comentaris encertadíssims. Val la pena l'esforç de llegir-lo per anar trobant aquestes petites joies que Sagarra ens va oferint.

N'agafarem només un exemple, un fragment on retrata el "barri xino" de Barcelona:

"D'homes, se'n veien de tota mena, des dels mariners, els mecànics i els obrers perfectament normals, fins als pederastes amb els llavis pintats, les galtes amb crostes de guix i els ulls carregats de rímmel. Entre la gent de sort estrinxolada, remenaven la cua una mena de pobres, d'esguerrats i de carteristes, que només es troben en aquells barris, o és possible que aquells barris els donen un maquillatge especial, i els mateixos homes posats a la Rambla ja són tota una altra cosa. En aquell veïnat s'hi veien persones de condició humil gens pintoresques, com es veuen pertot arreu; però n'hi havia d'altres, sobretot unes dones vestides de fum, de fregalls i de pells de gat, que donaven la sensació que si les treien d'allà es moririen com els peixos fora de l'aigua, i que per poder respirar, les seves venes necessitaven una injecció constant d'àcid úric i de col podrida. Les tavernes estaven totes untades d'extracte de cazalla; aquesta supuració alcohòlica de les pedres potser és la cosa del món que dóna més idea d'una cadena perpètua del cor, d'un embrutiment sense salvació. Al costat de les tavernes, les botigues de gomes higièniques, amb les bombetes blaves i vermelles, els objectes de cautxú, de vidre i de tela, junt amb els paquets de cotó, i tot plegat al·ludint d'una manera tan canalla i tan poc lírica a les catàstrofes del sexe, feien en el cor del barri una mena de ganyota cínica i una repulsiva paròdia de l'Eclesiastès: cantaven la vanitat de tot, fins la vanitat d'aquell vici pobre, sincer, desarrapat i impúdic."

Emocions

Davant de la visió de les emocions com a moviments irracionals, forces irreflexives, cegues, que manegen a les persones sense estar vinculades a les maneres com aquestes perceben o conceben el món, Martha C. Nussbaum (Upheavals of Thought, 2001, traduït el 2008 per Paidós com a Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones) subratlla la vinculació existent entre coneixements, emocions i valors (ella en diu una teoria cognitiva-avaluadora de les emocions, que es mostren com a elements essencials de la intel·ligència humana i del raonament ètic).

Nussbaum, per il·lustrar la visió irreflexiva, recorda les potents comparances que fa servir Sèneca en parlar de les emocions (i que, ens recorda ella, contenen certament part de veritat): les emocions serien com el foc, com els corrents marins, com violentes tempestats, com forces penetrants que abaten el subjecte, que el fan explotar, el tallen, l'escorxen. Serien una mena de no-jo, som passius davant d'elles. Nussbaum mira d'anar més enllà d'aquesta visió estoica, propugnant un interessant neoestoicisme.

És important subratllar la interrelació entre coneixements, emocions i valors. Sentim en funció del que sabem i del que valorem. Valorem en funció del que sabem i el que sentim. I el que sentim i valorem orienta també la nostra recerca de coneixements, i acaba marcant el que sabem.

Un clàssic triangle d'interrelacions entre tres elements. En aquests casos, hi ha el risc de privilegiar un dels vèrtexs quan centrem la nostra anàlisi en ells. Si ens centrem en les emocions, per exemple, és possible que acabem donant-hi més relleu que als valors. Fins i tot podem transferir al camp de les emocions elements que des d'una altra òptica situaríem clarament al camp dels valors. Això s'agreuja perquè en alguns casos hi ha polisèmies, i també hi ha solapaments entre emocions i valors. Un cas és el de l'amor: és una emoció i és un valor, i si no anem amb compte barrejarem indegudament ambdues coses. Nosaltres tendim a subratllar l'òptica dels valors. Per això el punt de vista de Nussbaum ens és de gran ajuda, i mirarem de recollir-ne algunes idees clau.

Començant pel llistat de les emocions. Ella diferencia les emocions de les pulsions corporals (com ara la gana i la set, diu; caldrà veure si el desig sexual pertany a aquest àmbit) i dels estats d'ànim sense objecte (com la irritació o la depressió endògena, diu). La seva constel·lació d'emocions centrals està formada per l'aflicció, la por, l'amor, la joia, l'esperança, la ira, la gratitud, l'odi, l'enveja, la gelosia, la compassió i la culpa. S'hi afegiran també la vergonya, el fàstic, la rancúnia, el ressentiment. Ja aquí trobem polisèmies, solapaments: l'amor i la compassió formarien part del nostre llistat de valors simples. (Recordem-lo, tot i la seva provisionalitat: abnegació, acceptació, admiració, afecte, agraïment, altruisme, amabilitat, amistat, amor, atenció, austeritat, autenticitat, bellesa, benvolença, bondat, calma, coherència, col·laboració, compassió, comprensió, confiança, consol, constància, contemplació, coratge, cordialitat, dedicació, delicadesa, dignitat, diligència, discreció, disponibilitat, docilitat, dolcesa, entusiasme, equanimitat, equitat, esforç, fiabilitat, fidelitat, fraternitat, generositat, honestedat, humilitat, igualtat, innocència, integritat, interès, introspecció, justícia, lleialtat, llibertat, misericòrdia, modèstia, noblesa, obediència, ordre, paciència, pau, perseverança, pobresa, puresa, quietud, reconeixement, reflexió, resignació, respecte, responsabilitat, sensibilitat, senzillesa, serenitat, simplicitat, sinceritat, solidaritat, tendresa, transparència, veritat).

Serà també interessant considerar el joc que s'estableix entre els termes "emoció", "sentiment" i "passió". Són el mateix? La passió és una emoció portada a un grau extrem?

I serà interessant contrastar la reflexió sobre les emocions amb l'antiga reflexió sobre els pecats capitals. ¿Hi ha emocions intrínsecament perverses, pervertidores del cor humà, deformadores de la manera encertada d'orientar la vida? La tradició així ho pensava. Caldrà repassar aquesta reflexió en casos com el de la ira o l'enveja, d'entre els esmentats. Recordem quins eren els set pecats capitals. Hi ha una ordenació tradicional utilitzada per Gregori I al segle VI i recollida per Dant a la Divina Comèdia: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. Ordenats alfabèticament per subratllar l'absència de jerarquies, tindríem: avarícia (cobdícia, "tacanyeria"), enveja, gola, ira (enuig, cabreig, mala llet, mala hòstia), luxúria, peresa (mandra, droperia) i supèrbia (orgull, "xuleria", fatxenderia).

Hi ha un interessant llistat bíblic de "set coses que detesta Déu", que es troben a Proverbis 6, 16-19: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap al mal, un testimoni fals i mentider, l'home que enemista germans.

La marxa del temps

Torres-García 1919

"Per tant, l'Art, que vull posar al capdamunt de tot, perquè tot ho enclou, no pot escapar, donada la seva elevada jerarquia, a aquesta noble tendència humana, de recerca de l'infinit i etern.

El dualisme del ser humà, malgrat la ciència positiva, i malgrat les induccions més subtils i profundes de qualsevulla filosofia, rebrotarà sempre, com un fet evident. La lluita entre un jo inferior i un jo superior, ha treballat sempre la conciència humana, marcant la divisòria entre dos camps, de naturalesa diversa. És la inacabable lluita de l'home etern i de l'home que passa.

L'artista ha de seguir, pas a pas, i hora a hora, la marxa del temps, visible en els objectes nous, que la senyalen. Aqueixa marxa lenta, constant, ininterrompuda, eterna, la marxa de la vida. L'artista ha d'immobilitzar el moviment, ha de fixar-lo."

Joaquim Torres-García a L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa (1919)

Valor i realitat

Vallotton 1922

"Només hi ha valor allà on hi ha un jo capaç d'iniciativa i a través del qual l'ésser pot ser assumit. El valor consisteix, doncs, no només en un sí donat a l'existència, sinó en el descobriment a l'interior de l'ésser de certes possibilitats que a mi em correspon actualitzar. L'existència mereix ser acceptada, i ser desitjada i viscuda, precisament perquè hi puguem fer regnar el valor. (...) No hi ha cap valor, per tant, que no tingui alguna connexió amb la realitat tal com es dóna. Però ens toca a nosaltres o fer sorgir el valor a través del donat, o bé transformar el mateix donat perquè en doni testimoni. No hem d'esperar ni desitjar que el món s'ajusti al valor. Ens correspon a nosaltres contribuir a crear-lo i, en conseqüència, a produir aquesta conformitat, allà on ella és absent.

(...)

Per tant, podem dir que el món només val per allò que en fem, és a dir, pel valor que nosaltres li donem”.

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 374.

Text original: 

"Il n’y a de valeur que là où il y a un moi capable d’initiative et par lequel l’être peut être assumé. Aussi la valeur consiste-t-elle non seulement dans un oui donné à l’existence, mais dans la découverte à l’intérieur de l’être de certaines possibilités qu’il dépend de moi d’actualiser. L’existence mérite d’être acceptée, et d’être voulue et vécue, afin précisément que nous fassions régner en elle la valeur. (...) Il n’y a point de valeur, par conséquent, qui n’ait quelque connexion avec la réalité telle qu’elle est donnée. Mais c’est à nous qu’il appartient, soit de faire surgir la valeur à travers le donné, soit de transformer le donné lui-même afin qu’il porte témoignage pour elle. Nous n’avons pas à attendre, ni à désirer que le monde se conforme à la valeur. Il dépend de nous de contribuer à le créer et, par conséquent, à produire cette conformité, là où elle est absente.

(...)

Aussi peut-on dire que le monde ne vaut que par ce que nous en faisons, c’est-à-dire par la valeur que nous lui donnons."

Focalitzant Van der Weyden: el Crist

Van der Weyden 1435

Gracián: Veritats

Zurbarán 1648

"Dice Boccalini, en un discurso picante, como suele, que no son sino para hombres juiciosos y de gusto muy maduro, que no queriendo Apolo tolerar que en el entendimiento de los hombres, que debe ser solamente albergue de una incorrupta verdad, se siembre por algunos la mentira, habiendo sabido que los poetas en sus escritos han publicado y introducido por verdaderos los tritones, basiliscos, unicornios, sirenas, hipogrifos, centauros, esfinges, la fènix, y otros animales, los cuales era notorio y manifiesto que jamás la madre Naturaleza había tenido pensamiento de criarlos en el mundo; demás que de la publicación de cosas tan fabulosas nacían graves inconvenientes, pues se sabía que algunos embusteros habían comenzado a hacer mercancía del cuerpo del unicornio, de las plumas de la fènix, del basilisco acecinado, que vendían por muy caro precio a las personas caprichosas o simples, declaraba con edicto los animales y demás cosas dichas por expresas mentiras, meras fábulas, invenciones poéticas; que, por tanto, mandaba que los poetas se debiesen abstener de cometer semejantes desórdenes, y que no pudiesen cantar en sus versos cosa alguna que no constase haber sido criada y producida de la Naturaleza. Oyendo esto los poetas, grandemente se alteraron, y acerbamente se quejaron de que en un siglo de tantas mentiras, solamente se atendiese a prohibir sus doctas e ingeniosas invenciones, que era quitarle el alma a la poesía, y no se reparase en que infinitas cosas, con encomios de mucha reputación, publicaban los mayores letrados del Parnaso, así políticos como historiadores, por verdaderas, que no se veían ni se conocían entre los hombres, como era decir que se hallaban sujetos desinteresados, personas que aman más las públicas comodidades que sus privados intereses, ministros que no son esclavos de sus pasiones, príncipes libres de ambición y de la demasía de desear cosas de los otros, varones de entereza, héroes, hombres universales, etc. No se dice públicamente que viven estos prodigios en el mundo, y es notorio, más que a todos, a la majestad de Apolo, si en Egipto, o en Arabia, o en otra alguna parte de la tierra, se hallan semejantes aves fénix. Que, por tanto, injiriese su majestad también estas quimeras en el edicto, para que fuese universal, y así justamente obedecido."

Baltasar Gracián, a Agudeza y arte de ingenio (1648), discurs XVIII.

Raó i autoritat

"Perquè l'autoritat procedeix de la veritable raó, però la raó, sens dubte, no procedeix de l'autoritat. Perquè cada autoritat que no està confirmada per la veritable raó es veu que és feble, mentre que la veritable raó es manté ferma i immutable per les seves pròpies forces i no necessita ser confirmada per l'assentiment de cap autoritat."

Johannes Scotus Eriugena (815-877)

Text original en llatí:

Auctoritas siquidem ex vera ratione processit, ratio vero nequaquam ex auctoritate. Omnis enim auctoritas, quae vera ratione non approbatur, infirma videtur esse. Vera autem ratio, quum virtutibus suis rata atque immutabilis munitur, nullius auctoritatis adstipulatione roborari indigent.

Màrius Torres: Com una pau

Hodler 1892

Maig

 

"Els murs dels jardins sobreïxen de roses,  

els murs de l'espai sobreïxen de blau.  

La llum sobre totes les coses  

ve tèbia com una pau."

Màrius Torres, 1934.

Imatges per al silenci XVI

Klee 1932

"El silenci pot ser tan senzill com una lluna que comença a créixer."

(tuit d'en Rai de 20.20.2024)