Krishnamurti i les paraules

Hernández Pijuan 2002

"El que és factual no condiciona mai el cervell, però la teoria, la conclusió, la descripció, l'abstracció sí que el condicionen. La taula no condiciona mai el cervell, però Déu ho fa, ja es tracti del dels hindús, el dels cristians o el dels musulmans. El concepte, la imatge, condicionen el cervell; no així el que realment passa, allò que realment té lloc.

Pel cristià, les paraules 'Jesús' o 'Crist' tenen una gran significació, un gran sentit; evoquen un sentiment profund, una sensació. Aquestes paraules no tenen cap sentit per a l'hindú, el buddhista o el musulmà. Aquestes paraules no són reals. De manera que aquestes paraules, utilitzades durant dos mil anys, han condicionat el cervell. L'hindú té els seus propis déus, les seves divinitats. Aquestes divinitats, com les dels cristians, són les projeccions del pensament, neixen del temor, de la cerca de plaer, etcètera.

Sembla que, de fet, el llenguatge no condiciona el cervell; el que ho fa és la teoria del llenguatge, l'abstracció d'un cert sentiment i l'abstracció que pren la forma d'una idea, d'un símbol, d'una persona –no la persona real sinó la persona imaginada, o la persona anhelada, o la que projecta el pensament. Totes aquestes abstraccions, aquestes idees i conclusions, per fortes que siguin, condicionen el cervell. Però allò real, allò factual –com la taula– no ho fa mai.

Prenguem una paraula com 'patiment'. Aquesta paraula té per a l'hindú un significat diferent del que té per al cristià. Però el patiment, sigui quina sigui la manera com se'l descrigui mitjançant les paraules, és compartit per tots nosaltres. El patiment és el fet, allò real. Però quan intentem escapar del fet mitjançant alguna teoria, o per mitjà d'alguna persona que idealitzem, o d'algun símbol, aquestes formes d'escapament modelen el cervell. El patiment com un fet no ho fa, i això és important que es comprengui.

Igual que la paraula 'aferrament'; cal veure la paraula, agafar-la com si la tinguéssim a la mà i observar-la, sentir-ne la profunditat, tot el contingut, les conseqüències, veure el fet que estem aferrats a alguna cosa -el fet, no la paraula; aquest sentiment en si no modela el cervell, no l'introdueix en un patró, però si un s'aparta d'ell, és a dir, quan el pensament s'aparta del fet, aquest moviment d'apartar-se, el moviment d'escapament, no només és un factor de temps psicològic, sinó que amb ell comença l'acció de modelar el cervell dins un patró determinat.

Pel buddhista, la paraula Buddha, la sensació, la imatge, creen una gran reverència, un gran sentiment de devoció; ell busca refugi a la imatge que ha creat el pensament. I com que el pensament és limitat, perquè tot coneixement és sempre limitat, aquesta imatge mateixa genera conflicte –el sentiment de reverència a una persona, o a un símbol, o a certa tradició llargament establerta– però el sentiment de reverència en si, divorciat de totes les imatges externes, dels símbols, etcètera, no és un factor que condicioni el cervell.

Assegut aquí, a la cadira següent, hi havia un cristià transformat. I quan a l'altra banda de la taula algú va esmentar Crist, hom va poder sentir immediatament la restrictiva i reverencial reserva. Aquesta paraula havia condicionat el cervell. És una cosa molt extraordinària observar tot aquest fenomen de comunicació amb les paraules; cada raça dóna una significació i un sentit diferents de la paraula 'patiment'; i així es crea una divisió, una limitació al sentiment que la humanitat pateix. El patiment de la humanitat és comú a tothom, el comparteixen tots els éssers humans. El rus pot expressar-ho d'una manera, l'hindú, el cristià, etcètera, d'una manera diferent, però el fet del patiment, el sentiment factual de dolor, de pena, de solitud, aquest sentiment en si mai no modela o condiciona el cervell. De manera que hom es torna molt atent a les subtileses de la paraula, al seu significat, a la seva influència."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 09.05.1983