dimecres, 31 de juliol del 2024

David Jou: Diàleg






"Si no ets tu mateix,
si no t’has capbussat fins ben al fons
de les teves llums i les teves tenebres,
¿què aportaràs al diàleg?
Tòpics, ressons, refregits, frases fetes,
una caricatura de tu mateix i de l’altre.
Si no t’has compromès a fons,
si no has escoltat molt i callat molt,
si no has pensat cada paraula de l’altre
i no has viscut cada paraula teva,
¿què podràs dir que valgui una mica?
“Diàleg”, et diuen: i la idea t’agrada.
Però diàleg ¿entre què i què?
Si ja d’entrada demanes a l’altre
que renunciï a les seves certeses,
¿quina claror n’obtindràs?
Que cregui, que parli!
Esforça’t a escoltar i desviu-te per respondre:
de mica en mica comprendràs on cremen els problemes,
on són els misteris,
per on fugen, com cérvols, les respostes."


David Jou, Trenta poemes sobre ciència i fe





dimarts, 30 de juliol del 2024

Lao i Kung



Ma Yuan 1195


Els dos grans referents de la tradició religiosa xinesa -xinisme- són els mestres (Tse o Zi) Lao i Kung (de vegades pronunciat Kong, o Kong Fu, d'on ve Confuci).

De vegades se'ls considera com a oposats, com a contradictoris. Més aviat semblen complementaris (simplificant, podríem dir que Kung posa l'accent en aquest món i Lao en l'altre món).

Per donar suport a aquesta visió de complementarietat, recorreguem al gran filòsof alemany del segle XX Karl Jaspers, que en el seu Confuci, dins de l'obra Els grans filòsofs (1957) diu:

"Es pot dir que Lao Tse i Kung Tse són pols oposats, sí, però van junts i se suposen recíprocament. (...) Davant del concepte que Lao Tse entenia el dao més enllà del bé i del mal, i Kung Tse moralitzava el dao, es pot indicar el següent: Kung Tse deixa intacte aquest més enllà del bé i del mal en situar, en el món, la tasca d'assolir a través del coneixement del bé i del mal l'ordre dins de la comunitat. Ja que aquesta no és, per a ell, l'absolut. L'envolvent és per a ell fons, no tema; límit i motiu d'inhibició, no tasca immediata. (...) La diferència es troba entre el camí directe al dao, mostrat per Lao Tse, i el camí indirecte a través de l'ordre de la humanitat, mostrat per Kung Tse, i per tant en les oposades implicacions pràctiques de la comú concepció fonamental.

El que Lao Tse en el dao posa davant i per damunt de tot és l'U de Kung Tse. Però així com Lao Tse aprofundeix en ell, Kung Tse es deixa guiar per ell, reverentment, en entrar en els afers del món. També en Kung Tse s'adverteix en certs moments una tendència a apartar-se del món. Com en Lao Tse, en el límit es percep en ella idea de l'humà que obra a través del no-obrar i, així, manté el món en l'ordre. Tot i que tos dos mirin cap a costats oposats, estan arrelats a un mateix fons. La unitat d'ambdós ha estat repetida a la Xina per grans personalitats; no per una filosofia que inclogués sistemàticament l'un i l'altre, sinó en la saviesa xinesa de la vida que pensant s'il·lumina a ella mateixa."



dilluns, 29 de juliol del 2024

La ira de Déu



Clyfford Still 1973


"Quan els antics parlaven de la ira de Déu, no sé exactament de què parlaven però d'alguna cosa parlaven."


"Parlant en llenguatge simbòlic, podríem dir que la ira de Déu no és la ira dels humans, sinó el que els hi passa als humans quan obliden Déu, quan l'ignoren. És com si Déu es cabregés quan se'l deixa de banda."


(tuits d'en Rai de 7 i 12 de febrer de 2024)




diumenge, 28 de juliol del 2024

dissabte, 27 de juliol del 2024

Borja Papa





És excel·lent el llibre Borja Papa (1996), de Joan Francesc Mira. No només per la quantitat de coses interessants que s'hi aprenen, sinó per la capacitat de ficar-se amb una enorme naturalitat en la pell del personatge i mostrar-nos la seva vida vista pels seus ulls.

Es pot ser terrible, calculador, ambiciós, prepotent, exhibicionista, trencador de normes i viure-ho amb aquella normalitat, gairebé diria amb aquella alegria.



Tampoc és que el llibre vulgui ser apologètic, afalagador del personatge; simplement, el mostra des de dins.

És una gran vacuna contra la immoralitat, o més ben dit, contra el perill de viure la immoralitat tan tranquil·lament, com si res passés (tornem-ho a dir: amb aquella alegria...).





divendres, 26 de juliol del 2024

Salvat-Papasseit: Nocturn per a acordió


Marquet 1924


"Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

                           què és

                                    guardar fusta al moll:

però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;

sota els flandes

i els melis,

sota els cedres sagrats.


Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit

i la volta del cel era una foradada

sense llums als vagons:

i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.


Vosaltres no sabeu

                         què és

                                  guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires

com una farandola

feien un jurament al redós del meu foc.

I era com un miracle

que estirava les mans que eren balbes.


I en la boira es perdia el trepig.


Vosaltres no sabeu

                         què és

                                 guardar fustes al moll

Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells

—que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no li calen veles.)"


Joan Salvat-Papasseit (a Óssa menor, publicat el 1925, un any després de la mort del poeta el 1924)


dijous, 25 de juliol del 2024

Krishnamurti i l'harmonia



Hernández Pijuan 1997


"Si un està en harmonia amb la natura, amb totes les coses que ens envolten, aleshores està en harmonia amb tots els éssers humans. Si un ha perdut la relació amb la natura, perdrà inevitablement la relació amb els éssers humans."


J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 09.05.1983




dimecres, 24 de juliol del 2024

Sobre el pecat



Rouault 1935


"La Bíblia ens diu que el pecat irrompé en la humanitat no per causa de Déu sinó per culpa de l'home. Consisteix principalment a oprimir els homes: hamas, el mot amb el qual en les primeries de la història de la salvació es designava el pecat, vol dir oprimir, comportar-se despòticament amb un altre home. (...) La Bíblia no ensenya una transmissió hereditària del pecat. Parla més del pecat de cada un dels homes que del pecat d'Adam. Ve a dir que tots els homes hem pecat. (...) La participació dels homes en el món del pecat és sempre activa, personal i responsable."


"Segons els textos, el pecat d'Adam no es transmet hereditàriament. Amb tot, el fet que el pecat sigui generalitzat en la humanitat, demana, segons Pau i el Nou Testament en general, un mediador-redemptor. Però aquesta figura ja hem vist que era mitològica, que no es troba en els sinòptics i que no correspon a l'exigència de redreçament personal. En els evangelis no es parla mai de mort substitutiva."


Jordi Llimona Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 329, 330).



dimarts, 23 de juliol del 2024

Ressonància i commoció



Chagall 1963


"Ai de la generació que no ha après prou llenguatge simbòlic com perquè algun fragment del Llibre dels Salms no li ressoni endins, no el commogui profundament!"


(tuit d'en Rai de l'11.01.2024)




dilluns, 22 de juliol del 2024

Patrioterisme



Munch 1895


"De vegades el patriotisme deriva en patrioterisme. No només en nacions, també en organitzacions. El patrioterisme sembla tenir encara més capacitat de generar identitat i cohesió que el patriotisme, però acaba girant-se en contra de la nació o l'organització i la degrada."


(tuit d'en Rai de 22.04.2024)


El patrioterisme és una llaminadura que ha nodrit moltes guerres entre nacions i molta obesitat i esclerosi en organitzacions.

El patrioterisme tanca en elles mateixes tant a les nacions com a les organitzacions.



diumenge, 21 de juliol del 2024

Església i poder





Diu el gran filòsof alemany del segle XX Karl Jaspers, en el seu Agustí, dins de l'obra Els grans filòsofs (1957):

"De l'experiència de la impotència humana neix, paradoxalment, la que per espai de mil anys serà la més poderosa organització del poder humà. Tot el que pretén independència davant d'ella és exclòs, qualificant tal pretensió de revolta contra Déu. Tot el que, amb la seva singularitat, es reconeix a si mateix com a part d'ella, és acollit, li són oberts els braços de bat a bat.

Des que Agustí és sacerdot, s'accentua el seu concepte de l'autoritat universal de l'Església. La seva activitat pràctica passa a ser el marc dins del qual es desenvolupa i gravita el seu filosofar. Ell es troba situat en la puixant evolució espiritual i político-real de la institució eclesiàstica que haurà de dominar a Occident fins el començament de l'Edat Moderna. Heus aquí una singularíssima bolcada  de la interioritat: El menyspreu envers el món es torna dominació sobre el món; la postura contemplativa, en infrangible voluntat; la llibertat de l'entranyable recapacitar, en coacció de la unió imposada; el saber del no-saber i la seva especulació, en un cos de doctrines; el moviment temporal del cercar, en un món de dogmes absolutament immutables i incontrovertibles que són premissa, no objecte, de tot pensar aprofundidor. 

La pròpia submissió engendra propensió a sotmetre; el propi sacrifici impulsa a demanar el mateix sacrifici a l'altre. Cal afegir-hi que, per la incertesa que a pesar de tot subsisteix (ja que manca un dels fonaments de la certesa: la universalitat efectiva del credo) resulta insuportable que hi hagi qui ni tan sols repudiï l'Església, sinó, pitjor encara, que adopti davant d'ella una actitud d'indiferència. Aquesta actitud insuportable i la consciència del poder de l'Església accentuen aquella pretensió "a tothom".

S'ha dit que en aquest pensar eclesiàstic hi va operar la fusió del cristianisme amb el sentit de les forces jurídico-polítiques imperials, ordenadores de Roma. A l'eternitat de l'Imperi romà en que creien els gentils i que fins i tot els cristians consideraven possible pel temps que durés el món, hi correspondria l'eternitat de l'Església universal catòlica romana. Però en comparació amb la tolerància de l'Imperi romà envers totes les formes de vida i creences (amb la sola excepció del credo cristià, el qual per part seva la negava), l'autoritat de l'Església era infinitament més rigorosa i es feia valdre fins i tot en la més entranyable intimitat de l'ànima en virtut de la seva pretensió que Déu parlava únicament pel seu conducte. Del que, per altra part, es seguia per a Agustí la obligació de l'Estat de posar-se a disposició de l'Església per a imposar el compliment de les seves exigències, per exemple en la lluita contra els donacians i els pelagians."




divendres, 19 de juliol del 2024

Tasques pendents



Tàpies 2007


"Per què cap partit polític reivindica la substitució de les quatre províncies catalanes per vegueries? Per què cap partit polític proposa una llei electoral pròpia per Catalunya? Són coses importants i, tot i que difícils, són més a l'abast que la independència..."


(tuit d'en Rai de 03.07.2024)



"Volem la independència i no som capaços ni de substituir les quatre províncies per dotze vegueries. I no digueu que això, i tantes altres coses, només ho podrem fer quan siguem independents; llavors no farem mai res, anirem donant tombs a la sínia com ara."


(tuit d'en Rai de 09.05.2024)




dijous, 18 de juliol del 2024

Martí i Pol: El secret



Hernández Pijuan 1960


"Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos
els heu arrabassat la meitat de la vida.
Perquè la força resideix a dir,
a repetir cent cops les paraules llegides,
a fer bandera de combat de les idees
apreses, una a una, lentament, amb esforç.

Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos
restareu afectadament sorpresos
i oblidareu aviat tot el que us he dit.
Perquè les paraules han de penetrar dins vostre
suaument, com la pluja d’hivern,
per tal que puguin fecundar el vostre silenci
i establir un corrent d’amor intens
entre tots els homes.

Que aquest és el destí, el gran destí dels poetes."


Miquel Martí i Pol a Veu incessant (1956)



dimecres, 17 de juliol del 2024

Conversió



Jawlensky 1936


""Per què no prediqueu mai la conversió?", preguntà el predicador.

"Si és l'única cosa que ensenyo", digué el Mestre.

"Però mai us he sentit parlar de la contrició."

"La conversió no és contrició dels pecats passats. El passat és mort i no es mereix ni un moment de dol. La conversió és un canvi de mentalitat: una visió de la realitat radicalment diferent."


Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd



dimarts, 16 de juliol del 2024

Salms (X): Aclameu







Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
Celebreu el Senyor amb la lira,
acompanyeu amb l'arpa els vostres cants;
dediqueu-li un càntic nou,
toqueu acompanyant l'aclamació.
Perquè la paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot el que fa.
Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
El Senyor ha fet el cel amb la paraula,
amb l'alè de la boca ha creat l'estelada;
com dins un odre, recull l'aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món.
A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d'ell, tot existí.
El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles;
però els plans del Senyor persisteixen,
manté per sempre els propòsits del seu cor.
Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
feliç el poble que ell ha escollit per heretat!
El Senyor guaita des del cel
observant un per un tots els homes.
Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
ell, que ha modelat tots els seus cors,
penetra totes les seves accions.
Tenim posada l'esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
És l'alegria del nostre cor
i confiem en el seu sant nom.
Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l'esperança que posem en tu!


(del Salm 33)


- - -


Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la claror de la seva mirada.
La terra coneixerà els teus designis
i tots els pobles veuran la salvació.
Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora!
Que s'alegrin els pobles i cridin de goig:
tu governes les nacions amb justícia
i guies els pobles de la terra.
Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora!
La terra ha donat el seu fruit:
el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix.
Que Déu ens beneeixi
i que el venerin d'un cap a l'altre de la terra!


(Salm 67)


- - -


Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants.


(del Salm 95)


- - -


Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor arreu de la terra,
canteu al Senyor, beneïu el seu nom,
anuncieu de dia en dia que ens ha salvat.
Conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis.

El cel se n'alegra, la terra ho celebra,
bramula el mar amb tot el que s'hi mou,
jubilen els camps amb tot el que hi ha,
criden de goig els arbres del bosc,
en veure que ve el Senyor,
que ve a judicar la terra.
Judicarà tot el món amb justícia,
tots els pobles amb la seva veritat.


(del Salm 96)


- - -


Aclameu el Senyor arreu de la terra,
honoreu el Senyor amb cants de festa,
entreu davant d'ell amb crits d'alegria.
Reconeixeu que el Senyor és Déu,
que és el nostre creador i que som seus;
som el seu poble i el ramat que ell pastura.
Entreu als seus portals enaltint-lo,
canteu lloances als seus atris,
enaltiu-lo i beneïu el seu nom:
«Que n'és, de bo, el Senyor!
Perdura eternament el seu amor,
és fidel per segles i segles.»


(Salm 100)


- - -


Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d'Israel:
Perdura eternament el seu amor.
Que respongui la casa d'Aaron:
Perdura eternament el seu amor.
Que responguin els qui veneren el Senyor:
Perdura eternament el seu amor.
Enmig del perill vaig clamar al Senyor,
i em va escoltar i me'n va treure.
Tinc el Senyor a favor, res no em fa por;
els homes, què em poden fer?
Tinc el Senyor a favor, ell em defensa;
veuré caure els enemics.
Més val emparar-se en el Senyor
que posar confiança en els homes.
Més val emparar-se en el Senyor
que fiar-se dels poderosos.
Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m'ha salvat.
No moriré, viuré encara,
per contar les proeses del Senyor.
Els càstigs del Senyor han estat severs,
però no m'ha abandonat a la mort.
Obriu-me les portes dels justos:
entraré a donar gràcies al Senyor.
Aquest és el portal del Senyor,
els justos hi poden entrar.
Et dono gràcies perquè m'has escoltat
i has vingut a salvar-me.
La pedra rebutjada pels constructors,
ara és la pedra principal.
És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se'n meravellen.
Avui és el dia en què venç el Senyor:
alegrem-nos-en i celebrem-lo.
Beneït el qui ve en nom del Senyor.
Us beneïm des de la casa del Senyor.
El Senyor és Déu i ell ens il·lumina.
Acosteu-vos amb els rams tot dansant
fins a les vores de l'altar.
Tu ets el meu Déu, et dono gràcies;
t'exalço, Déu meu!
Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.


(Salm 118)


- - -


Que n'és, de bo i agradable,
viure tots junts els germans!
És com el perfum que ungeix el cap
i s'escampa per la barba,
s'escampa per la barba d'Aaron
fins al coll dels seus vestits.
És com la rosada de l'Hermon,
que s'escampa a les muntanyes de Sió.
És aquest aplec que el Senyor beneeix:
li dona la vida per sempre.


(Salm 133)

- - -


Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
Enaltiu el Déu dels déus.
Perdura eternament el seu amor.
Enaltiu el Senyor dels senyors.
Perdura eternament el seu amor.
L'únic que fa grans meravelles.
Perdura eternament el seu amor.
Ha creat el cel amb saviesa.
Perdura eternament el seu amor.
Consolidà la terra sobre l'aigua.
Perdura eternament el seu amor.
Creador dels dos astres gegants.
Perdura eternament el seu amor.
El sol, que impera sobre el dia.
Perdura eternament el seu amor.
La lluna i els estels, que governen la nit.
Perdura eternament el seu amor.

Enaltiu el Déu del cel.
Perdura eternament el seu amor.


(del Salm 136)


- - -


Al·leluia!
Dona bo de cantar al nostre Déu!
És agradós de lloar-lo!
El Senyor reconstrueix Jerusalem,
aplega els dispersats d'Israel.
Ell guareix els cors desfets,
els embena les ferides.
Té comptat el nombre dels estels,
els crida cada un pel seu nom.
És gran el Senyor, i és molt poderós,
és infinita la seva saviesa.
El Senyor sosté els desvalguts,
però abat els injustos fins a terra.
Canteu accions de gràcies al Senyor,
canteu amb les cítares al nostre Déu.
Ell cobreix el cel de nuvolades,
assegura les pluges a la terra,
fa néixer l'herba a les muntanyes.
Ell dóna l'aliment al bestiar
i a les cries dels corbs quan grallen.
No es complau en la força dels cavalls
ni en els peus lleugers del guerrer.
El Senyor es complau en els qui el veneren,
en els qui confien en el seu amor.
Glorifica el Senyor, Jerusalem;
Sió, canta lloances al teu Déu,
que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills,
manté la pau en el teu territori
i et sacia amb la flor del blat.
Envia ordres a la terra,
corre de pressa la seva paraula.
Tira neu com flocs de llana,
escampa com cendra la gebrada,
llança el seu glaç com molles de pa:
tanta fredor, qui la pot resistir?
Dóna una ordre, i tot es desglaça;
fa bufar els seus vents, i l'aigua s'escola.


(del Salm 147)


- - -


Al·leluia!
Lloeu el Senyor des del cel,
lloeu-lo en les altures;
lloeu-lo, tots els seus àngels,
lloeu-lo, tots els seus estols;
lloeu-lo, sol i lluna,
lloeu-lo, estrelles lluminoses;
lloeu-lo, cel del cel
i aigües de sobre el cel.
Que tots lloïn el nom del Senyor:
a una ordre d'ell, tots foren creats.
Els donà solidesa perpètua,
els imposà lleis que no traspassaran.
Lloeu el Senyor des de la terra,
monstres marins i tots els oceans,
llamps i pedra, neu i boira,
huracans, que compliu les seves ordres,
muntanyes i tots els turons,
arbres fruiters i tots els cedres,
feres i animals domèstics,
rèptils i ocells alats,
pobles i reis de la terra,
poderosos i jutges del món,
infants i vells,
joves i noies.
Que tots lloïn el nom del Senyor,
l'únic nom que excel·leix sobre tot altre;
la seva majestat domina cel i terra.

Càntic de lloança de tots els qui l'estimen,
dels fills d'Israel, el poble que li és proper!
Al·leluia!


(del Salm 148)


- - -


Al·leluia!
Lloeu Déu al seu santuari,
lloeu-lo al baluard del firmament,
lloeu-lo per les seves gestes,
lloeu-lo per la seva grandesa.
Lloeu-lo al so dels corns,
lloeu-lo amb arpes i lires,
lloeu-lo amb tambors i danses,
lloeu-lo al so de flautes i corda.
Lloeu-lo amb címbals sonors,
lloeu-lo amb címbals triomfants.
Que tot el que respira lloï el Senyor!
Al·leluia!


(Salm 150)




dilluns, 15 de juliol del 2024

Visió simbòlica



Clyfford Still 1949


"Déu és una construcció cultural humana. És la principal visió simbòlica de caire religiós. Les visions simbòliques de caire religiós generen obertura, disponibilitat, confiança i agraïment."


(tuit d'en Rai de 10.02.2024)



diumenge, 14 de juliol del 2024

divendres, 12 de juliol del 2024

Corbí: axiologia i societats del coneixement



Kupka 1920


"Caldrà convèncer la gent que les ciències, ni tan sols les ciències humanes, no són capaces de resoldre els problemes axiològics.

Igualment caldrà convèncer-los que aquests problemes axiològics no es poden continuar interpretant des de l'epistemologia mítica, com a descripció de les realitats, encara que estiguin encara en procés. Les ciències no descriuen la realitat, la modelen.

Les qüestions axiològiques tenen les seves pròpies maneres de resoldre's.

És molt important que els col·lectius prenguin consciència que tot el que fa a sistemes axiològics té, ara, un mal funcionament.

Amb consciència que tot està funcionant malament, caldria intentar per tots els mitjans conduir les societats actuals perquè tinguin una experiència immediata i directa a la doble dimensió de tota realitat. Aquesta seria la base per cercar una solució.

Com van tractar aquest assumpte els nostres avantpassats?

Van resoldre aquest problema creant les religions. Totes les societats preindustrials van construir un tipus o un altre de religió. La creació de religions va ser un fenomen universal en aquest tipus de modes de supervivència.

Les religions, com que es construïen en societats preindustrials, ho feien, necessàriament, des d'una epistemologia mítica. Afirmaven veritats definitives, intocable, exclusives i excloents.

Quina va ser la raó que totes les religions es presentessin amb aquestes exigències exclusives i des de l'epistemologia mítica?

Doncs que els vivents, per poder viure, han de donar per reals les modelacions i els supòsits que postulen aquestes modelacions. Si no ho fessin, no podrien sobreviure.

Aquestes modelacions i supòsits els han de donar per reals; ¿com, si no, seria possible actuar i satisfer les necessitats?

El desenvolupament ràpid de les ciències i tècniques, i la pluralitat de religions en una societat globalitzada, han mostrat com a falsos molts supòsits i han relativitzat les diferents modelacions dels pobles. Aquests canvis culturals han permès comprendre la manera de ser de les diferents modelacions culturals.

Caldrà aprendre a llegir i viure les religions sense epistemologia mítica i com a modelacions.

La pretensió original de totes les religions no era, primàriament, establir veritats exclusives i excloents, sinó donar forma a la dimensió absoluta i al seu cultiu en les condicions de vida del grup de què es tracti. La interpretació des de l'epistemologia mítica, que era inevitable a les societats preindustrials, determinava l'exclusivitat i els enfrontaments. Aquesta exclusivitat i necessitat d'enfrontaments no provenien de la dimensió religiosa, sinó de la interpretació inevitable des de l'epistemologia mítica.

La pretensió de les religions no era ser interpretades com a exclusives i excloents; eren, simplement, una manera de representar i cultivar la dimensió absoluta en un col·lectiu, en unes condicions concretes de supervivència.

L'exclusivisme de les religions és una pura conseqüència de la nostra condició d'animals, que necessiten donar per reals les seves modelacions i els supòsits d'aquestes modelacions per poder sobreviure al medi.

L'epistemologia mítica no és un efecte de les veritats religioses, sinó un efecte de la nostra condició animal.

Què els passa a les religions, sense epistemologia mítica? Que es converteixen en construccions humanes per expressar l'experiència col·lectiva de la dimensió absoluta en una manera de sobreviure, i de fer una proposta de cultiu de la dimensió absoluta segons la representació que s'ha fet de la dimensió absoluta.

Les religions no són sistemes de creences, són sistemes d'expressió i simbolització de la dimensió absoluta, segons el projecte axiològic col·lectiu de la col·lectivitat. Són sistemes de comunicació construïts a partir dels seus savis.

Aquests sistemes simbòlics resulten comprensibles per a tots els humans, siguin de la cultura que siguin, i siguin del temps que siguin.

No tots els sistemes simbòlics religiosos, convertits en projectes axiològics col·lectius, són igualment valuosos, com tampoc totes les poesies o totes les epopeies són igualment valuoses; però tots són sistemes expressius, no descripcions de la realitat, comprensibles per als que tinguin una sensibilitat convenientment cultivada.

En això, les religions s'assemblen a l'art, perquè totes dues són assumptes d'una sensibilitat lúcida, i totes dues expressen allò gratuït, cosa que no està relacionada immediatament amb la supervivència.

Què passarà si una societat del coneixement continua amb l'epistemologia mítica?

Que axiològicament aquesta societat del coneixement es refiarà de les ciències com a conductores dels propis processos, i es refiarà de les ciències en el desenvolupament de la vida dels col·lectius. Però les ciències són axiològicament neutres, incapaços de gestionar-se a si mateixes, i menys, de gestionar la vida dels homes. A més, s'interpreten com a descripcions de la realitat i, per tant, capaces de funcionar, en els seus propis processos, des de si mateixes.

Aquestes societats consideren les ciències i les tècniques com l'única cosa necessària per al bon desenvolupament de la humanitat, i consideren les construccions axiològiques, com les religions, els mites, les narracions i la poesia, etc., com a assumptes no necessaris, ficticis, de somni, en ocasions perjudicials per al correcte desenvolupament de la societat.

Què passaria si no es promou l'experiència directa de la doble dimensió?

Que prevaldria la condició humana de depredadors, que amb el desenvolupament accelerat de les tecnociències es constituirien en superdepredadors, destructors de l'habitabilitat del planeta, de la vida i de la nostra pròpia espècie.

Els projectes axiològics col·lectius col·lectius serien formes diverses de projectes de superdepredadors. Sempre prevaldria el més fort per sotmetre a d'altres al seu servei.

La qualitat humana seria la qualitat de la superdepredació. La competència entre individus i entre col·lectius seria ferotge, i la dominació seria l'eix de les relacions humanes. La cohesió s'aconseguiria per la submissió.

Els equips de recerca i producció serien jeràrquics i sotmesos als diners.

S'esclavitzaria la natura, les espècies vivents i la majoria dels col·lectius humans.

Cal investigar la manera de conduir la gent a l'experiència de la doble dimensió i de la dimensió absoluta. Només des d'aquest punt de partença, novament, serà possible trobar solucions viables als nostres problemes axiològics. Sense posar aquesta base, tindrem un mal destí."


Marià Corbí al Butlletí del CETR de juliol de 2024




dijous, 11 de juliol del 2024

Formes



Franz Kline 1957


Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):


"L'ocell està més enllà de la vista i tot i això és clarament visible. El que no té forma es troba enmig de totes les formes. Jo canto la glòria de les formes."




dimecres, 10 de juliol del 2024

Regals intangibles





Si els hi demanes bé
(amb l'actitud adient, amb el gest correcte)


els elements naturals singulars
(aquesta pedra, aquesta flor, aquest arbre, aquest ocell, aquest núvol, aquesta tempestat, aquesta llum...)


i les obres d'art
(pintures, escultures, músiques, cançons, poemes, novel·les, obres de teatre, pel·lícules, edificis...)


et fan importants regals intangibles
(que designem amb termes aproximatius com poders, valors, energies, esperits...).



dimarts, 9 de juliol del 2024

Salms (IX): Escolta'ns





Salva'ns, Senyor, que no es troba gent bona;
entre els homes ja no hi ha fidelitat.
Tot el que es diuen els uns als altres és mentida,
fruit de llavis aduladors i d'un cor fals.
Que el Senyor arrenqui els llavis aduladors
i la llengua que parla amb altivesa.
Ells diuen: «La llengua ens fa forts,
els nostres llavis ens defensen:
qui ens pot manar?»
Diu el Senyor: «Ara mateix m'aixeco
si els desvalguts són oprimits i gemeguen els pobres;
els salvaré si es burlen d'ells.»
La promesa del Senyor és de bona llei;
és plata sense escòries, refinada set vegades.
Tu, Senyor, la mantindràs,
i ens guardaràs d'aquesta gent per sempre.
Els injustos ronden pertot arreu,
i creix la infàmia entre els homes.


(Salm 12)


- - -


Senyor, Déu de l'univers, renova'ns,
fes-nos veure la claror de la teva mirada
i serem salvats.


(del Salm 80)


- - -


Senyor, al llarg de tots els segles
has estat el nostre recer.
Abans que naixessin les muntanyes,
abans que infantessis la terra i el món,
des de sempre i per sempre tu ets Déu.
Tu fas tornar els homes a la pols dient-los:
«Torneu-vos-en, fills d'Adam.»
Mil anys als teus ulls
són com un dia que ja ha passat,
com el relleu d'una guàrdia de nit.
T'emportes els homes com si fossin un son;
al matí s'espiguen com l'herba,
com l'herba que s'espiga i floreix,
però al vespre es marceix i s'asseca.
Com ens ha consumit el teu rigor!
La teva fúria ens té trastornats.
Has estès al teu davant les nostres culpes,
ens treus els secrets a plena llum.
Passem els dies sota el pes del teu enuig,
consumim els anys com un sospir.
Ni que visquéssim setanta anys,
i els més forts fins a vuitanta,
al capdavall són de fatigues inútils,
s'escolen de pressa, i passem volant.
¿Qui pot amidar un rigor tan vehement?
Qui més et coneix, més l'ha de sofrir!
Ensenya'ns a comptar els nostres dies
per a adquirir la saviesa del cor.
Calma't, Senyor, què esperes?
Sigues pacient amb els teus servents.
Que cada matí ens saciï el teu amor,
i ho celebrarem amb goig tota la vida.
Dóna'ns tants dies d'alegria
com ens n'has donat d'aflicció,
tants anys de joia com n'hem vist de penes.
Que els teus servents puguin veure la teva obra,
i els seus fills, la teva glòria.
Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu,
reposi damunt nostre.
Dona encert a l'obra de les nostres mans.


(Salm 90)



dilluns, 8 de juliol del 2024

Transracionalitat



Ellsworth Kelly 1988


"Principis, aspiracions, creences, interessos, idees, ideals, conviccions, visions, valors: Apunten al mateix? Són racionals, irracionals o transnacionals (o sigui, que van més enllà de la raó sense contradir-la)?"


(tuit d'en Rai de 04.02.2024)



diumenge, 7 de juliol del 2024

El Descobert



Rothko 1958


"Dieu n'est pas une invention, c'est une découverte. En cette question, qui se pose, tôt ou tard, de façon personnelle, inévitable et aigüe, toute la différence est là: entre le choix de l'athée et la vocation du mystique."


Louis Massignon (1883-1962)


Possible traducció:

"Déu no és pas un invent, és una descoberta. En aquesta qüestió, que es planteja, tard o d'hora, d'una manera personal, inevitable i aguda, tota la diferència és aquí: entre l'elecció de l'ateu i la vocació del místic."



divendres, 5 de juliol del 2024

Buddhisme i sofriment





"La visió de l'ésser per part de Buddha s'expressa en la veritat del sofriment:

"Heus aquí la veritat del sofriment: El naixement és sofriment. La vellesa és sofriment. La malaltia és sofriment. L'estar unit a éssers no estimats és sofriment; l'estar separat d'éssers estimats és sofriment; el no obtenir el desitjat és sofriment.

Heus aquí la veritat de la gènesi del sofriment: És l'ànsia el que porta a la reencarnació, amb alegries i desigs; l'ànsia de goig sensual, l'ànsia d'esdevenir, l'ànsia de perir.

Heus aquí la veritat de la supressió del sofriment: És la supressió d'aquesta ànsia pel radical aniquilament del desig; abandó, despreniment, deslligament, exclusió.

Heus aquí la veritat del camí de la supressió del sofriment: És la noble via de vuit trams que s'anomena la creença justa, la decisió justa, la paraula justa, l'acció justa, la manera de viure justa, l'aspiració justa, la memòria justa, la meditació justa."

Aquesta comprensió no sorgeix de l'observació de determinades realitats existencials, sinó d'una visió total. No tradueix un tremp pessimista, sinó una visió que reconeix el sofriment present per tot arreu. Aquesta visió es compleix serenament, perquè en en el saber s'opera l'alliberament. Li correspon, doncs, enunciar amb calma l'estat de l'existència, en successives variacions:

"Tot està en flames. L'ull està en flames, les coses sensibles. I per obra de què està tot en flames? Pel foc del desig sensual, pel foc de l'odi, pel naixement, la vellesa, la mort, el dolor, el lament, l'aflicció i la desesperació està tot en flames."

Però la causa última és que els humans, com tot el que viu, es mouen en la ceguesa, en la ignorància, enganyats per allò al que es lliuren, que mai és sinó que està en permanent anar i venir, és absolutament perible, es troba subjecte a un incessant esdevenir.

Per tant, l'única forma d'alliberar-se consisteix en la supressió de la ignorància a través del saber. A res pot posar remei el coneixement del particular i contingent; només el tret fonamental de la visió, abastar el tot, per la transformació que opera pot aportar la salvació. Aquesta consisteix a alliberar-se de l'aferrament a les coses, a desentendre's de tots els vans desigs, a arribar a comprendre l'estat de l'existència, el seu origen i la possibilitat de superar-la. La ignorància, la ceguesa, la subjecció als lligams del finit, l'aferrament a les coses són l'origen d'aquesta existència, i el saber perfecte és la seva supressió i superació."


Karl Jaspers a Buddha, dins de Els grans filòsofs (1957).



dijous, 4 de juliol del 2024

Imatges per al silenci I



Malèvitx 1911


"Hi ha músiques que generen silenci. Hi ha imatges que generen silenci."


(tuit d'en Rai de 18.06.2024)



dimecres, 3 de juliol del 2024

Mal i ignorància



Jawlensky 1937


""Quina és la causa del mal?"

"La ignorància", digué el Mestre.

"I com es dissipa?"

"No pas a còpia d'esforç, sinó amb la llum.
Amb la comprensió, no amb l'acció."

Més tard, el Mestre afegí: "El signe de la Il·luminació és la pau. Deixaràs de fugir quan vegis que només et persegueixen les fantasies que han creat les teves pors.""


Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd



dimarts, 2 de juliol del 2024

Salms (VIII): Aclamo







Fins quan vosaltres, homes,
menyspreareu el Senyor, la meva glòria,
preferint els qui no són res,
acudint als qui són mentida?
Sapigueu que el Senyor m'ha fet favors meravellosos;
el Senyor m'escolta sempre que l'invoco.
No pequeu si us veieu insegurs;
reflexioneu de nit i assereneu-vos.
Que sigui el nostre estendard
la claror de la teva mirada!
El goig que m'has posat al cor
és més gran que el que ells tenen
quan han tingut bona collita de blat i de vi.
M'adormo en pau així que em fico al llit,
i em sento segur només tu, Senyor!


(del Salm 4)


- - -


Senyor, sobirà nostre,
que n'és, de gloriós, el teu nom per tota la terra!
La majestat que tens dalt del cel,
els infants més petits ja la canten.
Quan miro el cel que han creat les teves mans,
la lluna i els estels que hi has posat,
jo dic: «Què és l'home, perquè te'n recordis?
Què és un mortal, perquè el tinguis present?»
Gairebé l'has igualat als àngels,
l'has coronat de glòria i dignitat.
Senyor, sobirà nostre,
que n'és, de gloriós, el teu nom per tota la terra!


(del Salm 8)


- - -


Guarda'm, Déu meu, en tu trobo refugi.
Jo dic al Senyor: «Ets el meu sobirà,
ningú com tu no em fa feliç.»
Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny.
Fins a les nits instrueix el meu cor.
Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n'alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonaràs la meva vida enmig dels morts
ni deixaràs caure a la fossa el qui t'estima.
M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant;
al teu costat, delícies per sempre.


(del Salm 16)


- - -


T'estimo, Senyor, força meva!
Senyor, ets roca i muralla que em deslliura;
Déu meu, penyal on m'emparo,
escut i baluard, força que em salva!
Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat:
ell em salva dels enemics.
En veure'm en perill, clamo al Senyor,
crido socors al meu Déu;
des del seu palau, ell escolta el meu clam,
el meu crit li arriba al cor.
Llavors la terra s'estremí i tremolà,
cruixiren els fonaments de les muntanyes,
trontollaren quan ell es va indignar.
El seu respir treia glops de fum,
li sortia de la boca un foc devorador,
tot ell llançava brases.
Decantà la volta del cel i baixà,
tenia sota els peus una negra nuvolada;
endut sobre les ales dels vents,
volava amb un querubí per carrossa.
L'envoltava un pavelló de fosca,
aigua tenebrosa i espessa nuvolada;
els núvols, davant el seu esclat,
es tornaven brases roents i calamarsa.
El Senyor, dalt al cel, féu esclatar la tronada,
l'Altíssim féu retrunyir la seva veu,
envià calamarsa i brases roents;
disparava pertot les seves fletxes,
fulminava a grapats els seus llamps.
Llavors va aparèixer el fons del mar,
els fonaments de la terra quedaren descoberts,
en sentir el crit del reny del Senyor
i el bufec terrible del seu respir.
Des de dalt allargà la mà i m'agafà,
i em tragué fora de l'aiguat;
m'alliberà d'enemics poderosos,
d'adversaris més forts que no pas jo.
Un mal dia van sortir-me al pas,
però el Senyor vingué a sostenir-me;
em va fer sortir a camp obert,
m'alliberà perquè m'estimava.
El Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè tinc pures les mans;
jo segueixo els seus camins,
no sóc culpable d'allunyar-me del meu Déu.
Sempre tinc presents els seus preceptes,
mai no em desvio dels seus decrets;
em porto amb ell honradament
i em guardo de tota culpa.
Així el Senyor recompensa la meva innocència,
em premia perquè, als seus ulls, tinc pures les mans.
Tu ets bo amb l'home bo,
ets honrat amb l'home honrat;
ets sincer amb el sincer,
però, amb l'astut, ets sagaç.
Tu defenses el poble humiliat
i fas abaixar els ulls als superbs.
Tu, Senyor, em mantens la llàntia encesa,
Déu meu, claror en les meves nits.
Els camins de Déu són segurs,
les promeses del Senyor són de bona llei;
és escut de tothom qui s'hi empara.
Qui és Déu sinó el Senyor?
Quina roca hi ha, llevat del nostre Déu?


(del Salm 18)


- - -


El cel parla de la glòria de Déu,
l'estelada anuncia el que han fet les seves mans.
Els dies, l'un a l'altre es transmeten el missatge,
l'una a l'altra se'l revelen les nits.
Silenciosament, sense paraules,
sense que ningú els senti la veu,
el seu anunci s'escampa a tota la terra,
escolten el seu llenguatge fins als límits del món.
Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol,
i el sol en surt com un espòs de la cambra;
radiant com un atleta que es llança a la cursa,
surt d'un extrem del cel i volta fins a l'altre;
res no s'escapa de la seva escalfor.
És perfecta la llei del Senyor,
l'ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims.
Són més desitjables que l'or fi,
més que l'or a mans plenes;
són més dolços que la mel
regalimant de la bresca.
El teu servent hi troba la claror,
és molt profitós d'observar-los.
Però qui s'adona d'una falta involuntària?
Disculpa allò que em passa inadvertit!
Preserva el teu servent de l'orgull,
que no s'apoderi de mi;
així seré irreprensible,
i net d'una gran culpa.
Que et complaguin les paraules dels meus llavis
i que et siguin agradables els pensaments del meu cor,
Senyor, penyal meu, redemptor meu!


(Salm 19)


- - -


El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l'aigua,
i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom;
ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.
Davant meu pares taula tu mateix
i els enemics ho veuen;
m'has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
Ben cert, tota la vida m'acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.


(Salm 23)


- - -


Amb quin goig t'exalço, Senyor!
M'has tret a flor d'aigua quan m'ofegava. Senyor, Déu meu,
vaig cridar auxili i em vas guarir.
Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts;
quan ja m'hi enfonsava, m'has tornat a la vida.
Canteu al Senyor, els qui l'estimeu,
enaltiu-lo recordant que ell és sant.
El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l'endemà són crits de joia.
Jo pensava, quan em veia segur:
«No cauré mai.»
Tu, Senyor, m'afavories
i em mantenies en un cim inexpugnable;
però, quan vas amagar la mirada,
vaig quedar trasbalsat.
He clamat a tu, Senyor, he suplicat al meu sobirà:
«Què hi guanyaràs que perdi la vida i baixi a la fossa?
¿És la pols que et lloarà, que proclamarà que ets fidel?
Escolta, Senyor, compadeix-te de mi;
ajuda'm, Senyor!»
Has mudat en danses els meus planys,
m'has tret el dol i m'has vestit de festa.
Per això el meu cor et cantarà; no callaré.
Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.


(del Salm 30)


- - -


Beneiré el Senyor en tot moment,
tindré sempre als llavis la seva lloança.
La meva ànima es gloria en el Senyor;
se n'alegraran els humils quan ho sentin.
Tots amb mi glorifiqueu el Senyor,
exalcem plegats el seu nom.
He cercat el Senyor i ell m'ha respost,
m'ha alliberat de l'angoixa que tenia.
Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,
i no haureu d'abaixar els ulls, avergonyits.
El Senyor escolta el pobre que l'invoca,
i el salva de tots els perills.
Acampa l'àngel del Senyor
entorn dels seus fidels per protegir-los.
Tasteu i veureu que n'és, de bo, el Senyor;
feliç l'home que s'hi refugia!
Qui és l'home que estima la vida,
que vol viure temps i fruir de benestar?
Guarda't la llengua del mal,
que no diguin res de fals els teus llavis.
Decanta't del mal i fes el bé,
busca la pau, procura aconseguir-la.
Els ulls del Senyor vetllen pels justos,
els escolta quan criden auxili.
Als qui clamen al Senyor, ell els escolta
i els treu de tots els perills.
El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,
salva els homes que se senten desfets.


(del Salm 34)


- - -


Compadeix-te de mi, Déu meu,
compadeix-te de mi!
En tu trobo refugi,
m'emparo a l'ombra de les teves ales
fins que passin aquests mals.
Clamo al Déu altíssim,
al Déu que tant m'afavoreix.
M'allarga la mà des del cel i em salva;
Déu em dóna prova del seu amor fidel.
Estic envoltat de lleons,
he de jeure entre gent que escup foc;
les seves dents són llances i fletxes,
la seva llengua, una espasa esmolada.
Alça't cel amunt, Déu meu,
i omple la terra de la teva glòria.
El meu cor se sent segur, Déu meu,
se sent segur el meu cor.
Tocaré i cantaré:
desvetlla't, cor meu,
desvetlleu-vos, arpa i lira meva,
vull desvetllar l'aurora.
Et lloaré enmig dels pobles, Senyor,
et cantaré davant les nacions.
El teu amor és gran fins al cel,
arriba als núvols la teva lleialtat.
Alça't cel amunt, Déu meu,
i omple la terra de la teva glòria.


(del Salm 57)


- - -


Déu, salvador nostre,
tu ens respons amb prodigis de bondat;
ets l'esperança de tota la terra
i dels mars més llunyans.
Amb la teva força plantes les muntanyes,
cenyit com un valent;
apaivagues el bramul de la mar,
el bramul de les onades
i els avalots dels pobles.
Els habitants de la terra s'esglaien
quan veuen els teus prodigis;
tu omples de goig
les portes de l'aurora i del crepuscle.
Vetlles per la terra i la regues,
l'enriqueixes a mans plenes:
el rierol de Déu desborda d'aigua!
Prepares els sembrats fecundant la terra,
amarant els seus solcs,
desfent-ne els terrossos,
ablanint-la amb els xàfecs
i beneint el que hi germina.
Corones l'anyada amb l'abundor que ve del cel,
la fertilitat regalima de la teva carrossa.
Regalima l'herbei de l'estepa,
s'engalanen els turons,
les prades es vesteixen de ramats,
les valls, cobertes de blat,
aclamen joioses i canten.


(del Salm 65)


- - -


És bo de lloar l'Altíssim,
de cantar al teu nom, Senyor,
de proclamar al matí el teu amor,
i de nit la teva fidelitat,
amb l'arpa de deu cordes i la lira,
als acords d'interludis de cítara.
Senyor, quin goig que em donen les teves gestes!
Aclamo l'obra de les teves mans!
Senyor, que en són, de grans, les teves obres,
els teus designis, que en són, de profunds!


(del Salm 92)


- - -


Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t'oblidis mai dels seus favors.
Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
rescata de la mort la teva vida
i et corona d'amor entranyable;
et sacia dels béns que desitjaves,
i tu et rejoveneixes com una àguila.
El Senyor fa justícia als oprimits,
sentencia a favor d'ells.
«El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l'amor.»
No sempre acusa
ni guarda rancúnia sense fi;
no ens castiga els pecats com mereixem,
no ens paga com deuria les nostres culpes.
El seu amor als fidels és tan immens
com la distància del cel a la terra,
llança les nostres culpes lluny de nosaltres
com l'orient és lluny de l'occident.
Com un pare s'apiada dels seus fills,
el Senyor s'apiada dels fidels,
perquè sap de quin fang ens va formar
i es recorda que som pols.
La vida de l'home dura com l'herba,
la seva florida és com la dels camps;
desapareix quan hi passa la ventada
i ni es coneix el lloc on era.
Però l'amor del Senyor pels seus fidels
és de sempre i dura sempre.
Beneeix el Senyor, ànima meva.


(del Salm 103)


- - -


Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que n'ets, de gran!
Vas revestit d'honor i majestat,
t'embolcalla la llum com un mantell.
Has estès el cel com una vela,
damunt les aigües t'has fet un palau.
Prens els núvols per carrossa,
avances sobre les ales dels vents.
Tens els vents per missatgers,
el foc i les flames executen les teves ordres.
Assentares la terra sobre uns fonaments
incommovibles per segles i segles.
La vas cobrir amb el mantell dels oceans,
les aigües sepultaven les muntanyes.
Les vas amenaçar i fugiren a l'instant,
esverades de sentir el teu tro,
pujant les muntanyes, baixant per les valls,
fins al lloc que els havies assignat:
els fixares un límit que no traspassaran,
mai més no cobriran la terra.
De les fonts en fas brollar torrents
que s'escolen entre les muntanyes.
Els animals feréstecs s'hi abeuren,
els ases salvatges hi apaguen la set;
a les seves ribes nien els ocells
i refilen entre les branques.
Des del teu palau regues les muntanyes,
sacies la terra de pluges del cel;
fas néixer l'herba per al bestiar
i les plantes que l'home conrea.
I ell treu el pa de la terra
i el vi que li alegra el cor,
l'oli amb què s'ungeix el front
i el pa que li renova les forces.
El Senyor assaona els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà.
Allà els ocells fan els seus nius;
a la seva copa hi habita la cigonya.
Els cabirols van per l'alta muntanya,
als roquissars s'hi refugien les fagines.
Has creat la lluna, que assenyala les festes;
el sol coneix el lloc on s'ha de pondre.
Quan estens la fosca, es fa de nit
i ronden tots els animals de la selva;
els lleons rugeixen buscant la presa,
reclamant a Déu el seu menjar.
Quan fas sortir el sol, es retiren
i s'ajacen als seus caus;
i l'home se'n va al seu treball,
a la seva tasca fins al vespre.
Que en són, de variades, Senyor, les teves obres!
Totes les has fetes amb saviesa.
La terra és plena de les teves criatures.
Mireu el mar, immens per totes bandes;
són incomptables els animals que s'hi belluguen,
des dels més petits fins als més grossos;
tot navegant el solquen els vaixells,
i Leviatan, que creares per jugar-hi.
Tots esperen de la teva mà
que els donis l'aliment al seu temps:
els el dónes, i ells l'arrepleguen;
obres la mà, i mengen a desdir.
Però si deixes de mirar-los, s'esparveren;
si els retires l'alè, expiren
i tornen a la pols d'on van sortir.
Quan envies el teu alè, reneix la creació
i renoves la vida sobre la terra.
Glòria al Senyor per sempre!
Que s'alegri el Senyor de la seva obra!
Ell que, si mira la terra, la fa tremolar,
si toca les muntanyes, s'hi aixeca foc i fum.
Cantaré al Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
Que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig.
Que desapareguin de la terra els injustos
i no hi hagi més pecadors.
Beneeix el Senyor, ànima meva.
Al·leluia!


(Salm 104)


- - -


T'enalteixo amb tot el cor, Senyor,
et vull cantar a la presència dels àngels.
Em prosterno davant el santuari
i enalteixo el teu nom,
perquè estimes i ets fidel:
les teves promeses sobrepassen
el que havíem sentit de tu.
Quan jo t'invocava, m'has escoltat,
has enfortit la meva ànima.
En sentir el que has promès, Senyor,
tots els reis de la terra et lloaran
i celebraran el teu obrar dient:
«Que n'és, de gran, la glòria del Senyor!
El Senyor és excels, però es mira els humils,
mentre que coneix els altius de lluny estant.»
Si passo entre perills, me'n treus amb vida,
amb la mà detures el furor de l'enemic,
la teva dreta em salva.
Que el Senyor continuï afavorint-me.
El teu amor perdura sempre, Senyor!
No abandonis l'obra de les teves mans!


(Salm 138)


- - -


Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes,
tu saps quan m'assec i quan m'aixeco;
descobreixes de lluny estant els meus propòsits,
saps prou bé si camino o si reposo,
et són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc als llavis la paraula,
que tu, Senyor, ja la veus pronunciada.
M'estrenys a banda i banda,
has posat damunt meu la teva mà.
No puc abastar un saber tan admirable;
és tan elevat que no el puc entendre.
On aniria lluny del teu esperit?
On fugiria lluny de la teva presència?
Si pujava dalt al cel, hi ets present,
si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.
¿Provaré de prendre les ales de l'aurora?
¿Aniré a viure a l'altre extrem del mar?
També allà les teves mans m'hi portarien,
també allà m'hi vindrien a buscar.
¿Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres
i tingui per llum la negra nit?
Per a tu no són fosques les tenebres
i la nit és tan clara com el dia:
llum o fosca et són igual.
Tu has creat el meu interior,
m'has teixit en les entranyes de la mare.
Et dono gràcies perquè m'has fet tan admirable,
les teves obres són meravelloses:
ho reconec amb tota l'ànima.
Res del meu cos no et passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat en el fons de la terra.
Els teus ulls em veien abans d'estar format,
i els anys que em destinaves
eren tots escrits en el teu llibre,
abans que n'existís un de sol.
Déu meu, com podria ponderar els teus designis?
Com podria comptar-los d'un a un?
Si m'hi posava, serien més que els grans de sorra!
I encara,quan m'alcés, em quedaries tu.
Déu meu, penetra els meus secrets i coneix el meu cor,
examina'm per conèixer què desitjo.
Mira que no vagi per camins d'idolatria
i guia'm per camins eterns.


(del Salm 139)


- - -


T'exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el teu nom per sempre.
Et beneiré dia rere dia,
lloaré el teu nom per sempre més.
El Senyor és gran i digne de tota lloança.
La seva grandesa no té límits.
Que a cada generació et lloïn pel que has fet,
que anunciïn les teves proeses.
Que expliquin la teva gloriosa majestat
i jo celebraré els teus prodigis.
Que parlin del teu poder temible
i jo contaré les grandeses del Senyor.
Que recordin que és immensa la teva bondat
i aclamin els teus favors.
El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l'amor.
El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement tot el que ell ha creat.
Que t'enalteixin les teves criatures,
que et beneeixin, Senyor, els teus fidels;
que proclamin la glòria del teu regne
i parlin de la teva potència;
que facin conèixer a tothom les teves gestes,
la majestat gloriosa del teu regne.
El teu regne s'estén a tots els segles,
el teu imperi, a totes les generacions.
Totes les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d'amor.
El Senyor sosté els qui estan a punt de caure;
els qui han ensopegat, ell els redreça.
Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat,
i al seu temps els dónes l'aliment.
Tan bon punt obres la mà
sacies de bon grat tots els vivents.
Són camins de bondat, els del Senyor,
les seves obres són obres d'amor.
El Senyor és a prop dels qui l'invoquen,
dels qui l'invoquen amb sinceritat.
Satisfà el desig dels seus fidels,
escolta el seu crit d'auxili i els salva.
El Senyor guarda els qui l'estimen,
però farà desaparèixer els injustos.
Que els meus llavis lloïn el Senyor,
que tothom beneeixi el seu sant nom
per sempre més!


(Salm 145)


- - -


Al·leluia!
Lloa el Senyor, ànima meva.
Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
No confieu en els poderosos,
homes incapaços de salvar.
Quan expiren, tornen a la terra
i aquell dia es desfan els seus plans.
Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob
i espera en el Senyor, el seu Déu,
que ha fet el cel, la terra i el mar,
i tot el que s'hi mou!
Ell es manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor allibera els presos,
el Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els qui ensopeguen,
el Senyor estima els justos;
el Senyor guarda els forasters,
manté les viudes i els orfes,
però capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles.
Al·leluia!


(Salm 146)