L’elegància

Sunyer 1919

"L’elegància és una qualitat de l’ànima perquè conté un equilibri en les distàncies i uns límits personals que mai envaeix l’altre. No es tracta només del vestir, el vestir és una de les seves expressions, sinó d’una presència discreta, un parlar també mesurat en les formes i en el temps i una empatia que sempre demana permís.

Potser la manera de vestir és l’impacte més directe que es rep de la persona. Algunes persones es muden de festa, d’altres es carreguen de coloraines i penjolls, com per cridar l’atenció, res a veure amb l’elegància, que és discreta i no vol fer-se notar. A fi de comptes, la manera com ens vestim és un reclam de cara als altres i atraurà persones a qui els agradi aquell estil. Els colors també són importants, l’elegància no tria mai estridències, tot és mesurat, com si volgués passar desapercebuda.

Aquesta qualitat de l’ànima és justament el coneixement i l’acceptació dels propis límits. I no és pas necessari un vestuari ric i esplèndid, sinó un vestuari còmode d’acord amb la persona que el porta. (...). Tots quan ens vestim ens disfressem d’alguna manera, però l’elegància troba la disfressa ben d’acord amb el que és la persona. Perquè l’elegància també té a veure amb els sentiments, elegància i delicadesa van de bracet.

Doncs a l’elegància, que és una qualitat de l’ànima, no li calen riqueses de cap mena, és la persona que es mostra discretament i amb prudència. El diccionari de María Moliner de l’elegància en diu: “Distinció, senzillesa, mesura o sobrietat, correcció, gràcia, harmonia i serenitat, absència de vulgaritat, mesquinesa, excés o exageració, passió o brusquedat”. Doncs això."

Remei Margarit a La Vanguardia del 23.08.2022