Dos aniversaris

 

Tàpies 1973

Aquest any se celebra el centenari de la fundació d'Acció Catalana. Un grup de joves de la Lliga va promoure una Conferència Nacional Catalana, celebrada els dies 4 i 5 de juny de 1922, a partir de la qual es va crear el partit Acció Catalana. Un partit atractiu, transparent, innovador, que aplegà molts intel·lectuals brillants. Un partit que hauria pogut jugar un paper més important si no hagués estat derrotat electoralment en un cert moment per ERC. Probablement a Acció Catalana li va mancar capacitat d'arrelar entre el poble, se sintonitzar amb la gent senzilla, cosa que en canvi ERC va saber fer. És possible que ERC ho fes utilitzant el populisme i les xarxes clientelars, cosa que la mena de gent que formava Acció Catalana devia tenir dificultats en acceptar, no només per capacitat operativa sinó per escrúpols ètics. És cert que alguns dels seus dirigents mostraven un cert elitisme, una certa suficiència, una certa manca de sensibilitat social, que fa que quan llegeixes algun dels seus escrits t'hi sentis una mica distant, no t'hi acabis d'identificar, però alhora eren gent molt culte, tècnicament preparada, competent. Evidentment la Guerra Civil s'hagués perdut igualment encara que Acció Catalana hagués estat més potent que ERC, però la història política de Catalunya ha quedat marcada per la trajectòria més aviat tràgica però interessant i en alguns aspectes exemplar d'aquest partit i els seus dirigents; una experiència no prou reeixida de fer política des de la cultura.

Periòdicament hi ha gent que reivindica una refundació d'Acció Catalana. Es diu que en Pasqual Maragall es va fer amb els drets de la denominació. però la necessitat de preservar el PSC probablement ho va impedir. Després els fets han mostrat que hauria estat útil políticament en aquests darrers anys disposar d'un instrument com Acció Catalana. I sembla que encara avui en dia continuaria tenint sentit, vista la confusió i dispersió que hi ha en els partits catalans. Un partit amb gent de renom, coherència, claredat d'idees i capacitat de penetració social (la que la primera Acció Catalana no va aconseguir tenir) seria rellevant actualment. Però aquesta refundació no es produirà, el centenari d'Acció Catalana passarà sense pena ni glòria, i el seu espai polític continuarà sense ser ocupat per ningú.

L'altre aniversari tindrà lloc d'aquí a pocs mesos: el mes de gener serà el cinquantenari de la creació de Cristians pel Socialisme a Catalunya, en una trobada que va tenir lloc a Calafell (tot i que es va anomenar "trobada d'Àvila" per raons de clandestinitat). A Calafell, a més de l'Alfonso Carlos Comín, hi devia haver en Nepo García Nieto, l'Ángel Alcázar i altres noms dels que espero que algú guardi memòria (potser la Fundació Comín disposi d'algun document al respecte, però també és cert que en temps de clandestinitat el tema dels noms de les persones era tractat amb molta cura, i per tant potser ningú va fer la relació dels assistents, per por que caigués en mans de la policia).

Seria ara un bon moment per "refundar" Cristians pel Socialisme? Probablement, encara que el seu significat seria diferent. En aquell moment era una defensa i una afirmació que es podia ser catòlic i militar en partits d'esquerra. Ara més aviat seria una reivindicació de la possible incidència política progressista de gent que encara accepta aparèixer públicament com a cristiana. Ara ja no cal reivindicar el dret a militar a l'esquerra com es feia en aquell moment, però encara seria pertinent invocar la vinculació entre el cristianisme i les visions progressistes de la història, revisar el cristianisme des de la cultura moderna socialista i reivindicar una veu pública per a les religions sobre la construcció de la nostra societat.

Notes personals

1. Si es produís el miracle (i jo no crec en miracles) d'aquesta doble refundació, crec que hi coincidiria amb el meu amic Cinto Amat, advocat mataroní, poeta, persona sensible i de mirada ampla. És el meu únic amic de Twitter, on hi tinc altres amics però que ja ho érem abans de Twitter. Amb en Cinto no: ens hem conegut a Twitter i no ens hem vist mai (potser si ens veiéssim no ens cauríem bé...). Amb ell hi he establert una profunda sintonia ideològica, de la qual estic molt content i que m'acompanya.

2. No vaig poder assistir a la trobada fundacional de Calafell de CPS perquè estava fent el servei militar i no es va considerar prudent, però la Mercè i altres amics sí que hi van ser, i en tornar aquell vespre mateix vam anar a casa l'Alfonso Carlos Comín a continuar la discussió, amb l'ardor de les discussions de l'època però també amb el profund respecte personal de les relacions de l'època. Llàstima que la memòria no em permet recordar què era el que discutíem amb tanta passió.

3. Amb els temps d'Acció Catalana hi tinc vincle personal a través de l'avi de la Mercè (el Sr. Josep Vilardaga, que com a bon catòlic era més aviat proper a Unió Democràtica) i de la seva tia Mercè Vilardaga, amiga personal de Lluís Nicolau d'Olwer, conegut com a Nic per alguns dels seus amics propers (i ell mateix signava així algunes cartes). La tia Mercè no es va exiliar, però va seguir per correspondència les peripècies d'en Nicolau d'Olwer fins que aquest va morir a Mèxic. El seu cercle d'amistats catalanes no veia amb massa bons ulls la influència de la diplomàtica mexicana Palma Guillén en la vida de Nicolau d'Olwer, però el cert és que aquesta senyora el va ajudar molt i ell finalment s'hi va casar el 1947.

4. L'entrada corresponent a Acció Catalana a la Viquipèdia és sorprenentment pobra. Els nostres historiadors ho haurien d'esmenar, és una experiència política que mereix una explicació tan extensa com sigui possible.

Recomano alguns llibres que he llegit on apareix la trajectòria d'Acció Catalana, ni que sigui indirectament:

- Lluís Nicolau d'Olwer, un àcid gentilhome, de Josep M. Muñoz Pujol, Edicions 62, Barcelona 2007. És amè i detallat, i té una bona bibliografia.

- Correspondència entre Lluís Nicolau d'Olwer i Jaume Bofill i Mates, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1999

- Epistolari de l'exili francès de Lluís Nicolau d'Olwer i Ferran Cuito i Canals, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2003

- Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra recollits per Rosa Maria Piñol. La Campana, Barcelona 1991

- Epistolari Josep M. López-Picó - Carles Riba, Ed. Barcino, Barcelona 1976

- Dietari 1929-1959 de Josep M. López-Picó, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1999

- Diari de la guerra de Manuel Raventós Bordoy, l'Avenç, Barcelona 2021, que permet un apropament directe a la personalitat d'un dels protagonistes d'Acció Catalana. Era el pare del dirigent del PSC Joan Reventós.

5. També l'entrada corresponent a Cristians pel Socialisme a la Viquipèdia és patèticament pobra. No mostrem prou respecte per la nostra història recent.