Déu i el procés

Tàpies 2010

Déu i el procés. O potser hauríem de dir "l'absència de Déu i el procés".

Tot esdeveniment històric excepcional té múltiples causes i és objecte de diferents anàlisis. Avui en dia encara es mira d'entendre la Revolució francesa o la russa. És natural que així sigui, ja que hi convergeixen diferents elements: socials, econòmics, polítics, ideològics... És bo anar estudiant cada element, i mirar quin paper pot haver tingut en el conjunt.

En el cas del procés independentista català 2012-2017 indicarem ara un possible element ideològic que hi pot haver incidit, tot i que sigui difícil calibrar el seu pes relatiu en l'esdeveniment. Es tracta de la qüestió de Déu. Com és ben sabut, Déu es reivindica com a únic absolut possible (Èxode 20, 3 i Deuteronomi 5, 7: "No tinguis cap altre déu fora de mi"; Isaïes 44, 6: "Jo sóc el primer, i jo sóc el darrer, i fora de mi no hi ha Déu"). Quan una persona o una societat tenen Déu com a referent, cap altre referent podrà reivindicar un caràcter d'absolut. Podríem transcriure la citació anterior així: "No tinguis cap altre absolut fora de Déu". Perquè del que es tracta no és de tenir aquest déu o aquest altre, sinó tenir només un absolut, Déu (que és un absolut ben peculiar, en tant que incognoscible), i que cap altra cosa pugui tenir el caràcter d'absolut. Quan el referent "Déu" desapareix, el lloc queda lliure i un altre referent pot passar a jugar aquest paper d'absolut. Per exemple, el referent "pàtria".

A partir de mitjans dels anys seixanta va començar a Catalunya un procés de secularització; la religió va anar deixant gradualment de tenir un paper hegemònic. Aquest fenomen es va aguditzar a partir dels anys vuitanta, de manera que cap al 2010 Catalunya era una societat enormement secularitzada (hi ha qui diu que de les més secularitzades del món). Déu havia deixat de ser un referent col·lectiu significatiu. No és estrany, docs, que en aquest context el país, la pàtria, poguessin passar a ocupar el lloc de referent últim, d'absolut. Ens sembla que per a molts dels adherits al procés, ni que fos inconscientment, això va passar.

Pels que atorguem valor al fet de tenir Déu (inidentificable amb res) com a únic referent absolut, un procés ideològic com l'assenyalat no és adient. Està molt bé tenir com a referent important la pàtria. Si alhora es té també a Déu com a referent, no hi ha risc, ja que com que Déu es reivindica com a únic referent absolut, no hi ha possibilitat d'absolutització de la pàtria. Però si es deixa de banda Déu com a referent, la pàtria pot ser absolutitzada. I es fa. I arriba el desastre.

En la tradició de Torras i Bages, no es podia pensar Catalunya sense vincular-la al cristianisme (el famós "Catalunya serà cristiana o no serà" que està esculpit a la façana del Monestir de Montserrat, sigui aquesta una frase literal de Torras i Bages o no). D'alguna manera aquesta línia es manté en els cercles pujolians dels anys cinquanta, que treballaven a partir del programa "Crist i Catalunya". Aquesta dinàmica es trenca amb l'esmentat procés de secularització de Catalunya, i aquest trencament pot haver contribuït a fer possible el procés.

Aquesta desvinculació entre el cristianisme i Catalunya podria ser, doncs, un dels elements que permetrien entendre la Catalunya del procés independentista 2012-2017. Aquesta és la nostra hipòtesi, aquest és l'interrogant que ens plantegem. Quin pes ha tingut aquest factor en l'esdeveniment històric és difícil de dir; però ens sembla més difícil d'entendre el procés sense aquest rerefons compartit per molts d'absolutització de la pàtria, de Catalunya. Un rerefons fet possible pel procés de secularització viscut a Catalunya en els darrers cinquanta anys. Tinguem-ho en compte a l'hora d'analitzar el que ha passat i a l'hora de veure quina mena de futur volem construir.