No passa gaire sovint que se'ns ofereixin als diaris comparatives com aquesta que publica La Vanguardia del 31 de gener de 2021, amb una infografia simple i potent:
Aquest és el comentari que fa Carles Castro a aquestes dades:
"Només un de cada cinc catalans s’identifica com de centre o dreta. L’altre 80% se situa al centreesquerra o l’esquerra. Ja ho deia Tarradellas: “Catalunya és un país molt d’esquerres”. Esclar que això no sempre ha estat així. Fa unes dècades, l’espai electoral de CiU ocupava una immensa superfície al terreny del centredreta (vegeu el gràfic adjunt). Avui, però, en aquest territori no és possible trobar cap votant nacionalista o independentista. La dreta gairebé no existeix a Catalunya. Un cas insòlit al món democràtic, però que es veu reflectit en un estudi sobre l’autoubicació dels electors catalans elaborat per Oriol Bartomeus, professor de Ciència Política a la UAB. La base: els sondejos anuals de l’ICPS des del 1991.
El que suggereix aquest estudi és que, en realitat, el procés ha estat una metamorfosi. Els dos títols més emblemàtics i que descriuen més bé el neguit que percebia l’escriptor txec Franz Kafka a començaments del segle XX serveixen per resumir en poques paraules la naturalesa del canvi que ha viscut Catalunya en l’última dècada. El que s’ha anomenat el procés sobiranista encobria alhora una metamorfosi de pes en la identitat ideològica dels ciutadans catalans. I, de la mateixa manera que els relats kafkians condueixen a un món inintel·ligible i anguniós, la metamorfosi catalana ha creat un paisatge irreconeixible i estrany.
Les xifres són eloqüents. Quan a la dècada dels noranta més de la meitat dels votants de CiU se situaven a l’espai de centredreta, això suposava que gairebé 800.000 electors catalanistes s’identificaven amb aquest terreny ideològic. I hi calia afegir més de 400.000 votants del Partit Popular, que ocupaven l’espai lliure que quedava a la dreta de Jordi Pujol.
Avui, tot i això, els presumptes hereus dels electors de CiU (és a dir, els seguidors de Junts), i el sostre dels quals se situa molt a prop del milió d’efectius, s’autoubiquen íntegrament a l’espai de centreesquerra i esquerra. Gairebé al mateix meridià ideològic que els electors del PSC.
I, a més, la diferència (entorn de 400.000 sufragis) entre les 1.300.000 paperetes que recollia CiU la dècada dels noranta i les més de 900.000 que va reunir Junts entre el 2017 i el 2019 explicaria l’ascens d’ERC. Fa 25 anys els republicans aconseguien tot just 300.000 paperetes, mentre que avui se situen entorn de les 900.000 (gràcies també a l’increment del cens, per descomptat).
Naturalment, com que la natura avorreix el buit, l’espai del centre i la dreta a Catalunya continua existint. Només que, això sí, ara es concentra en aquells electors d’identitat tan o més espanyola que catalana. I si el 1995 sumaven més de 400.000 votants, ara –i amb la participació del 2017– sumarien el doble a partir dels percentatges de vot que els sondejos atribueixen a Ciutadans, Vox i PP. És a dir, l’espai de centre i dreta espanyolista hauria crescut: d’una mica més d’un 13% dels sufragis a un hipotètic 20%.
Tot i així, la suma del centre i la dreta a Catalunya el 1995 –tant de signe catalanista com espanyolista– s’acostava a un percentatge d’un 38%. Avui, després que s’hagi evaporat l’electorat de centre i dreta de l’espai catalanista, el vot d’aquest signe ideològic s’hauria reduït a un 20% a Catalunya. I això significa una pèrdua de més d’un terç.
Aquest gir a l’esquerra de tants catalans podria respondre a una percepció genuïna, fruit, entre altres coses, del relleu generacional en l’espai electoral del nacionalisme català. Però també podria néixer d’una percepció falsejada, com a conseqüència de l’associació induïda entre identitat espanyola i ideologia conservadora que promou el relat independentista. I la prova d’aquesta distorsió és que, quan als sondejos es plantegen dilemes amb una gran càrrega ideològica (com el paper de l’Estat o de la fiscalitat), molts d’aquells electors “d’esquerres” ofereixen respostes més pròpies de l’espai de centre o fins i tot de la dreta.
En conseqüència, les enquestes reflectirien un immens miratge o una perillosa caricatura que podria fer pensar que tots els espanyols són “carques” i tots els catalans, “progres”. Al cap i a la fi el ministre franquista Gonzalo Fernández de la Mora ja va anunciar el 1965 “el crepuscle de les ideologies”. El que no s’hauria imaginat mai és que això pogués començar a Catalunya.
L’EVOLUCIÓ D’ESQUERRA
L’electorat d’ERC s’ha escorat cap a l’esquerra, però és més ampli en el ventall identitari.
EL SOCIALISME
El PSC reté el mateix espai ideològic, però ha perdut els seus electors més catalanistes.
TOMB IDEOLÒGIC?
El votant de CiU era de centre i catalanista; el de Junts és d’esquerres i independentista.
DRETA MINVANT?
El centredreta a Catalunya s’hauria reduït un terç en les últimes dècades."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada