Una novel·la espectacular

Gerhard Richter 1996

Irene Solà (1990) és una escriptora intel·ligent. Molt intel·ligent. La seva obra Canto jo i la muntanya balla mostra un desplegament espectacular d'aquesta intel·ligència. En la manera d'escriure, plena de recursos i d'inventiva, d'elements inesperats, i en la temàtica, on trena diversos temes i temps amb gran habilitat. Potser serà el Jaume Cabré de la seva generació...

Normalment, quan hom té una facultat molt desenvolupada, això va en detriment d'altres. Quan hom té el cap molt potent, el cor i les entranyes tendeixen a quedar en segon ordre. No són el motor del text, l'impuls de la narració. El que passa és que el cap d'Irene Solà és prou potent com per dissimular això, aportant des de la intel·ligència pàgines que semblen sortir del cor o les entranyes. Però a mi em sembla que no en surten.

Podríem dir que Canto jo i la muntanya balla pertany al gènere de la novel·la-espectacle, aquestes obres que enlluernen per la seva imaginació i recursos, que fan que el lector experimenti freqüentment admiració davant del que es desplega davant d'ell. Això és difícil i lloable, i està l'abast de pocs.

No és doncs una obra de la que diríem que és "de lectura imprescindible", però certament generarà molt de reconeixement entre els seus lectors. És un text ben construït, que es fa llegir, que motiva, que generarà satisfacció en la major part dels que la llegeixin.