Treballadors

Sam Francis 1958

Avishai Margalit, filòsof jueu de 80 anys, al seu assaig De la traïció (2017, Arcàdia, traducció al català de Josefina Caball), un assaig curiós, insòlit, amb una manera de pensar en nebulosa que de vegades desconcerta, més atent a aportar elements de reflexió que no pas a treure conclusions, inclou unes interpel·ladores reflexions sobre la classe treballadora que conviden al debat, tot i que puguin semblar excessivament dràstiques o desesperançades. Fer aquesta reflexió, amb tota la seva cruesa, des de l'interior de l'àmbit sindical, seria útil de cara a constatar els punts febles de la seva identitat ideològica actual i mirar de generar nou pensament complementari que pugui portar més enllà de la situació aquí assenyalada.

"En general, perquè la justícia sigui una realitat, el sentit de justícia no és una força prou motivadora. A més de la motivació general per voler justícia, esperem trobar un altre motiu: la perspectiva de tenir una situació econòmica molt millor en una societat justa.

Sembla que els treballadors, com a col·lectiu, són els qui més han de guanyar-hi, en una societat justa. Com ja he dit, no partim del supòsit que els treballadors estan dotats d'unes virtuts morals especials. Només suposem que tenen un interès personal en la justícia, mentre que les classes altes, privilegiades per l'statu quo, no en tenen cap. Naturalment, podríem argüir que als pobres i sense feina encara els ha d'interessar més que hi hagi justícia que als treballadors, però, a diferència dels treballadors, els pobres sense feina no formen un grup capaç de portar a terme una acció col·lectiva i continuada.

(...)

Si volem que es produeixi un canvi estructural continu que porti a l'establiment d'una societat fonamentada en la justícia, calen unes forces socials poderoses que promoguin el canvi, i no podem esperar que siguin els polítics els que generin aquestes forces.

El que preocupa és que els canvis que s'han produït en el capitalisme avançat hagin fet disminuir la força de la classe obrera tradicional fins al punt de la impotència social. És inútil comptar amb la classe treballadora com a força activa per anar cap a una societat més justa pel sol fet que sigui la que li convé. En la licitació per trobar una classe que porti a terme la lluita per una societat justa no hi ha postors.

(...)

Si hi ha necessitat d'una classe social per crear una societat justa, i la classe treballadora és l'única que pot assumir-ho, tenint en compte els canvis que hi ha hagut en l'abast i la formació d'aquesta classe social a les societats econòmicament avançades, aquesta classe no té el nivell necessari per al paper que tradicionalment se li ha atribuït com a forjadora d'una societat justa. Si en les economies avançades no existeixen les condicions socials que poden portar a una societat justa, trair la classe treballadora no equival a trair els qui anhelen justícia social. Objectivament, la classe treballadora no pot portar a la justícia.

Com a classe, està totalment debilitada. L'han abandonada els professionals i els treballadors qualificats; els treballadors de vestit i corbata han deixat a l'estacada els obrers per por de ser desclassats. Els treballadors es mostren poc solidaris amb els immigrants, els quals podrien ampliar les bases de la seva classe social. En comptes d'això, fan èmfasi en la seva solidaritat nacional per protegir-se del perill de ser desclassats. Podria continuar enumerant més raons per afirmar que la classe treballadora tradicional ha perdut pes com la força social més important. Naturalment encara hi ha treballadors en el sentit clàssic, però, en comparació, són pocs; a més a més, són menys importants des del punt de vista econòmic i estan menys organitzats.

A més, hi ha una profunda divisió entre els treballadors fixos i estables (insiders) i els treballadors temporals i inestables (outsiders). Els fixos gaudeixen de feines segures i es preocupen, en l'àmbit polític, de les condicions que garanteixin el lloc de treball. Els partits socialdemòcrates tendeixen a representar els treballadors que tenen feina estable, perquè històricament han estat sempre més ben organitzats, i els sindicats actuen principalment en nom seu. Els temporals fan mans i mànigues amb els seus ingressos inestables. La majoria dels treballadors fixos són nascuts al país; la majoria dels treballadors temporals són immigrants. La manca de solidaritat entre tots dos col·lectius és deguda, en part, a interessos oposats i, en part, a la coincidència ètnica entre autòctons i treballadors fixos, d'una banda, i entre immigrants i treballadors temporals, de l'altra.

A molta gent els termes "solidaritat" i "classe obrera" es poden semblar no tan sols nostàlgics i gairebé kitsch, sinó també totalment anacrònics i intranscendents per descriure la realitat social i econòmica de les societats avançades postindustrials d'avui dia. L'acusació d'anacronisme té dos sentits: un de descriptiu i un de normatiu. Segons el sentit descriptiu de l'anacronisme, la classe obrera ha perdut pes en les societats avançades, que ja no estan organitzades al voltant de la producció de maquinària. La producció de maquinària del passat comportava un tipus particular de lloc de treball i de classe obrera, que va ser el brou de cultiu per a l'esquerra reformista. Però avui dia vivim en economies avançades basades en la informació que han desmembrat la classe obrera tal com la coneixíem. Per aquest motiu, parlar de solidaritat amb la classe treballadora no és sinó xerrameca nostàlgica allunyada de la realitat.

(...)

En qualsevol cas, dir que la classe treballadora de les societats avançades és una classe que podria subvertir l'statu quo és, si no nostàlgic, almenys enganyós, perquè als treballadors que tenen feina fixa els interessa mantenir-lo."